Nick Couldry - Els mitjans. Per què són importants

En plataformes públiques o semipúbliques com Facebook o Twitter, els fans polítics també poden trobar-se amb els que no comparteixen els seus punts de vista, i fins i tot amb els que representen l’extrem oposat de la seva visió del món, cosa que de vegades acaba amb resultats explosius. Molts col·lectius de fans tenen rivalitats amb d’altres; ara bé, com que la política és un espai concentrat de competència, i el que hi ha en joc en el conflicte polític poden ser qüestions de vida o mort, o d’enriquiment o empobriment, els mitjans hi tenen unes implicacions més inquietants que no pas, per exemple, en l’àmbit musical. Parlem de la polarització de la política, la decadència de l’esfera pública dels mitjans, fins i tot d’amenaces contra la mateixa democràcia.

Per bé o per mal, els mitjans han canviat el funcionament de la política. A través de les xarxes socials, avui és molt més fàcil mobilitzar les bases de suport per a l’acció política. Ja no cal repartir fullets en una cantonada o anar trucant a les portes. Els grups en línia poden créixer en molt poc temps si els seus membres n’escampen la veu. Igualment, els missatges, les invitacions i les provocacions es poden difondre encara més ràpidament. Mentre treballava en bona part d’aquest llibre, les protestes dels gilets j au nes a França, que s’estenien ràpidament, n’eren l’últim exemple, i posteriorment encara hem presenciat les manifestacions pel moviment Black Lives Matter als Estats Units i a molts altres països.

Inspirats per aquest canvi en la forma en què els mitjans de comunicació treballen per mobilitzar a través de les seves connexions, hi ha qui escriu sobre revolucions a Facebook (Egipte, 2011), moviments de hashtags o etiquetes (el moviment dels indignats a Espanya, 2013) o unes primeres eleccions de WhatsApp (Karnataka, l’Índia, maig del 2018).3 Però rere aquestes etiquetes s’amaga alguna cosa profundament enganyosa, i entendre’n el perquè ens ajuda a interpretar la complexitat del que implica el fenomen de la connexió.

Fixem-nos en el cas d’Egipte i la seva revolució fallida el 2011. Allà, com en altres països del Pròxim Orient, les xarxes socials van tenir una influència significativa sobre la manera com es mobilitzava la població per a les accions a curt termini, de forma ràpida i amb precisió. Però això era només una part de la seva incidència. Perquè, connectant cada punt en l’espai i el temps, els mitjans van canviar el punt de partida de cada actor polític egipci, fins i tot d’actors tan poderosos com els governs i l’exèrcit. A llarg termini, i a vegades també en el curt, els governs tenen més traça a treure partit de les noves eines mediàtiques per mobilitzar i influenciar que els individus i els grups que se’ls oposen. Les noves possibilitats que els protestants troben en els mitjans no fan que les formes de poder existents —militars, governamentals, legals, retòriques— senzillament desapareguin. I així, a Egipte, el poder militar es va estabilitzar i va donar un cop sobre la taula per dominar la situació, interrompent la revolució a través de la intervenció violenta de tota la vida. A més, els darrers anys la vigilància del govern a través de Facebook i altres xarxes socials s’ha intensificat.4

El nou context polític en línia, que tant depèn de les xarxes socials, comporta una sèrie de riscos considerables per als activistes. Inclús en els casos en què les accions s’organitzen en plataformes suposadament lliures de vigilància, com ara el WhatsApp xifrat, hi ha altres perills. Les persones i els programes informàtics que utilitzen la plataforma no sempre són el que semblen. Es pot estendre la desinformació, i es poden parar trampes per als serveis de seguretat, tal com va passar al Brasil durant la vaga nacional de camioners el maig del 2018, esmentada a la introducció.

Avui, els avantatges financers i d’imatge per a les empreses que operen plataformes digitals són tan evidents com ho eren per a Marconi i els seus senyals de ràdio ara fa un segle. No obstant això, els avantatges que els governs obtenen de les formes de connexió tecnològica intensives actuals són més subtils, ja que demanen més planificació estratègica. Abans d’examinar específicament el cas dels governs, però, podem extreure algun principi de tot el que hem explorat fins ara?

En primer lloc, que els mitjans, com a infraestructures de connexió, creen nous espais d’interacció. En segon lloc, que aquests espais són terrenys potencialment conflictius, on cada actor desplega tot el poder que és capaç de reunir. En tercer lloc, que els mitjans només ens connecten en el context de les distribucions de poder prèvies: del poder social i econòmic, governamental i militar, i d’un poder polític més ampli. I, per acabar, en quart lloc, que això significa que el nou equilibri de poder entre actors grans i petits que resulta del fet que tothom estigui més connectat és profundament incert.

Ordres de connexió

Aquests balanços de poder inestables són crucials per entendre fins a quin punt els mitjans han posat recursos al servei d’institucions l’objectiu de les quals és imposar l’ordre: els governs. Els governs i els estats s’han interessat pels mitjans i les comunicacions des de sempre. En trobem exemples a l’Imperi persa, amb la seva extensa xarxa de missatgers a cavall, i a l’Imperi romà, l’extensió del qual suposava que els emperadors havien de «governar per correspondència».5 Alguns historiadors sostenen que el moment decisiu per a l’aparició de la figura de l’estat modern a l’Europa del segle xii va ser l’ús creixent d’escrits per part dels governants per deixar constància de les decisions preses i per rastrejar la seva implementació.6

Els interessos dels governs en les infraestructures de connexió de vegades passen desapercebudes mentre celebrem els que utilitzen els mitjans des dels marges. Però l’ascens constant cap al poder global de la República Popular de la Xina prova que les històries optimistes que promulguen que més premsa «ens farà lliures» són absolutament qüestionables. Encara que els seus plantejaments inicials per al desenvolupament de la connexió a internet eren molt diferents dels d’Occident, durant l’última dècada la Xina ha desenvolupat diverses xarxes socials que hi són directament comparables. Això no vol dir, és clar, que no s’organitzin d’una altra manera. Les grans plataformes xineses —Alibaba en comptes d’Amazon, TenCent en comptes de Facebook, Baidu en comptes de Google— tenen vincles més estrets amb el govern, i una integració funcional molt més profunda. Imaginem-nos la combinació de Facebook amb Amazon, i després afegim-hi plataformes financeres, tot això amanit amb un suport i una promoció estatals considerables. Així arribaríem a aproximar-nos al volum de poder que amassen les superplataformes xineses d’avui, un sistema que basteix els plans del govern xinès d’introduir un sistema de crèdit soc ia l per gestionar la població xinesa mitjançant el seguiment del seu comportament en línia i atorgant a cada usuari una qualificació en conseqüència. Aprofundirem en aquesta qüestió al capítol 5.

El govern xinès no amaga els objectius d’aquesta política. Ha proclamat la seva visió d’una societat totalment connectada en què l’economia, els ciutadans i l’estat treballin en harmonia a través d’infraestructures de connexió i del seguiment i el processament continu de dades. Per veure’n un exemple, podem llegir a continuació una cita de la política xinesa en qüestió, coneguda com l’Internet Plus, publicada el 2014:

Donar curs a la superioritat d’escala i aplicació de l’internet del nostre país […] accelerar la millora dels nivells de desenvolupament industrial, enfortir la capacitat d’innovació en tots els sectors, construir noves funcions i superioritats de desenvolupament econòmic i social. Persistir en la reforma, la innovació i l’orientació cap a la demanda del mercat […] i ampliar vigorosament l’envergadura i la profunditat de la convergència d’internet amb tots els àmbits de l’economia i la societat.