Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

L’antiga casa de la família a la parcel·la assignada a Oklahoma té un pacaner que fa ombra sobre les restes de la casa. Imagino la besàvia abocant nous per a preparar-les i una que fuig rodolant fins a un punt acollidor a la vora del pati. O potser ella va pagar el seu deute als arbres plantant-ne un grapat a l’hort, en aquell mateix moment i allà.

Tornant a pensar en aquella antiga història, em sorprèn que els nois del bosquet de pacaners fossin prou espavilats per a dur a casa tot el que van poder: els noguers no produeixen una collita cada any, sinó més aviat a intervals impredictibles. Alguns anys és un festí, la majoria és fam, un cicle de prosperitat i manca conegut com alternança de producció. A diferència de les fruites sucoses i de les baies, que conviden a menjar-te-les de seguida abans que es facin malbé, les nous es protegeixen amb una closca dura, gairebé de pedra, i amb una pellofa verda i corretjosa. L’arbre no vol que te les mengis allà mateix amb el suc regalimant-te per la barbeta. Estan dissenyades per a ser menjar d’hivern, quan necessites greix i proteïnes i moltes calories per a estar calent. Són la prevenció per als temps difícils, l’embrió de la supervivència. Tan rica és la recompensa que el contingut està protegit en una caixa forta, amb doble pany, una capsa dins d’una capsa. Això resguarda l’embrió de dins i la seva provisió d’aliment, però també pràcticament garanteix que la nou es desarà en un lloc segur.

L’única manera de traspassar la closca és amb molt d’esforç, i un esquirol tindria poc seny de seure a rosegar-la al descobert, on un falcó alegrement s’aprofitaria de la seva concentració. Les nous estan dissenyades per a ser dutes a dins, reservar-les per a més tard al rebost d’un esquirol, o al celler d’una barraca a Oklahoma. Com en tots els magatzems, algunes de ben segur que es perdran…, i aleshores naixerà un arbre.

Perquè l’alternança de producció tingui èxit i generi nous boscos, cada arbre ha de produir moltes i moltes nous: tantes, que superi els possibles depredadors. Si un arbre només anés fent amb unes quantes nous cada any, totes serien ingerides i no hi hauria una generació de pacaners següent. Però atès l’alt valor calòric de les nous, els arbres no es poden permetre aquesta producció cada any i han d’estalviar per a fer-la, de la mateixa manera que una família estalvia per a un esdeveniment especial. Els arbres de producció en alternança passen anys fabricant sucre, i en comptes de gastar-lo a poc a poc, l’enganxen sota aquell matalàs proverbial, tot acumulant calories en forma de midó a les arrels. Quan el compte té excedent, només aleshores l’avi va poder dur a casa quilos de nous.

Aquest cicle de prosperitat i manca continua essent un terreny de joc en les hipòtesis dels fisiòlegs forestals i dels biòlegs evolutius. Els ecologistes forestals tenen la hipòtesi que la producció en alternança és el simple resultat d’aquesta equació energètica: produeix fruits només quan t’ho puguis permetre. Això té sentit. Però els arbres creixen i acumulen calories a ritmes diferents segons els hàbitats. Així, com els colons que van aconseguir les terres de conreu fèrtils, els afortunats s’enriquirien de pressa i produirien fruit sovint, mentre que altres veïns a l’ombra s’esforçarien i només rarament tindrien una abundor, tot esperant anys per a reproduir-se. Si això fos veritat, cada arbre fructificaria depenent del seu calendari, previsiblement segons les reserves de midó emmagatzemat. Però no és així. Si un arbre fructifica, tots fructifiquen: no hi ha solistes. No un sol arbre de la clapa, sinó tota la clapa; no una clapa sola del bosc, sinó cada clapa; arreu del comtat i arreu de l’estat. Els arbres no actuen com individus, sinó d’alguna manera com un col·lectiu. Com fan això exactament és una cosa que encara no sabem, però el que sí que veiem és la força de la unitat. Allò que succeeix a un ens succeeix a tots. Podem passar fam junts o atipar-nos junts. Tota prosperitat és mútua.

L’estiu de 1895, els cellers d’arreu del Territori Indi eren plens de pacanes, i també les panxes dels nois i dels esquirols. Per a la gent, el batec de l’abundor semblava un regal, una profusió d’aliment que només calia collir de terra. O sigui, si hi arribaves abans que els esquirols. I si no hi arribaves, com a mínim hi hauria molt de rostit d’esquirol aquell hivern. Els bosquets de pacaners donen, i tornen a donar. Una generositat comunal com aquesta podria semblar incompatible amb el procés d’evolució, que invoca l’imperatiu de la supervivència individual. Però cometem un greu error si intentem separar el benestar individual de la salut del conjunt. El regal de l’abundor dels pacaners també és un regal per a ells mateixos. En sadollar esquirols i persones, els arbres es garanteixen la supervivència. Els gens que traslladen el flux de l’alternança de producció flueixen pels corrents evolutius cap a les generacions següents, mentre que els que no tenen la capacitat de participar seran devorats i arribaran a un cul-de-sac evolutiu. Així, les persones que saben com interpretar la terra buscant nous i les duen a la seguretat de casa sobreviuran a les borrufades de febrer i transmetran aquest comportament a la seva descendència, no per transmissió genètica sinó per pràctica cultural.

Els biòlegs forestals descriuen la generositat de la producció en alternança amb la hipòtesi del sadollament del depredador. Sembla que la història fa així: quan els arbres produeixen més del que els esquirols poden menjar, algunes nous s’escapen de la depredació. De la mateixa manera, com més atapeïts de nous estan els rebosts dels esquirols, les rodanxones mares esquirol tenen més cries a cada ventrada i la població d’esquirols es dispara. La qual cosa significa que les mares falcó tenen més pollets, i els caus de les guineus també s’omplen. Però quan arriba la tardor següent, s’acaben els dies feliços perquè els arbres han tancat la producció de nous. Ara hi ha poca cosa amb què omplir els rebosts dels esquirols —tornen a casa amb les mans buides—, o sigui que surten a explorar, cada vegada més, i s’exposen a la població augmentada de falcons vigilants o guineus afamades. La proporció depredador-presa no està al seu favor, i per mitjà de la fam i de la depredació, la població d’esquirols s’enfonsa i als boscos es fa el silenci sense la seva xerrameca. En aquest punt, podeu imaginar-vos els arbres xiuxiuejant els uns als altres: «Només queden uns quants esquirols. Oi que seria un bon moment per a fer nous?», i arreu del paisatge surten les flors de pacaner preparades per a esdevenir una collita immensa una altra vegada. Junts, els arbres sobreviuen i prosperen.

Les polítiques de Desplaçaments Indis del govern federal van arrencar molts pobles natius de les nostres terres originàries. Ens va separar del nostre coneixement tradicional i de les maneres de fer, els ossos dels nostres avantpassats, les nostres plantes nutritives…, però ni tan sols això va extingir la nostra identitat. Per aquest motiu el govern va provar una eina nova: separar les criatures de les seves famílies i cultures i enviar-les lluny per a escolaritzar-les, prou temps, esperaven, per a fer que oblidessin qui eren.

Arreu del Territori Indi hi ha registres d’agents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que s’hi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals —mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó— eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. L’amenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan l’agent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell l’any en què l’àvia va signar els papers.