Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

A l’hivern, quan la terra verda jau descansant sota una manta de neu, és l’època per a narrar històries. Els narradors comencen invocant els qui vingueren abans i que ens van transmetre les històries, car nosaltres només som missatgers.

Al principi fou el Món del Cel.

Va caure com una llavor d’auró, giravoltant en la brisa tardorenca. 1 Vessava una columna de llum d’un forat al Món del Cel, tot indicant-li el camí on abans només hi havia hagut foscor. Va trigar molt de temps a caure. Per por, o potser per esperança, n’engrapava ben fort un manat.

En precipitar-se avall només veia aigua fosca sota seu. Però en aquella buidor hi havia molts ulls que miraven enlaire el doll sobtat de llum. Allà hi veien un petit objecte, una simple brossa de pols en el raig. En acostar-se, veieren que era una dona amb els braços estesos i els cabells llargs i negres inflant-se-li al darrere mentre baixava cap a ells en una espiral.

Les oques feren un gest les unes a les altres i s’alçaren juntes de l’aigua en una onada de música d’oques. Ella en sentí el batre de les ales quan volaren i se li posaren a sota per a aturar-li la caiguda. Lluny de l’única llar que havia conegut, ella contingué la respiració amb l’abraçada càlida de les suaus plomes que la baixaven amb lleugeresa. I així començà.

Les oques no podien sostenir la dona damunt de l’aigua gaire més, i convocaren un consell per a decidir què farien. Descansant sobre les ales de les oques, ella va veure com es reunien: calàbries, llúdries, cignes, castors, peixos de tota mena. Una gran tortuga surà enmig de tots i oferí el seu llom perquè ella hi descansés. Agraïda, va baixar de les ales de les oques a la volta de la closca. Els altres comprengueren que li calia terra per a la seva llar i debateren com podrien proporcionar-li el que necessitava. Els grans bussejadors que hi havia entre ells havien sentit parlar de fang al fons de l’aigua i acordaren d’anar a buscar-n’hi.

La Calàbria se submergí la primera, però la distància era massa gran i al cap de molta estona va tornar a la superfície sense res que demostrés els seus esforços. D’un en un, els altres animals s’oferiren per a ajudar —Llúdria, Castor, Esturió—, però la profunditat, la foscor i les pressions eren massa grans fins i tot per als nedadors més forts. Tornaven panteixant per agafar aire i amb un brunzit al cap. N’hi havia que no tornaven. Al cap de poc temps només quedava la Rata mesquera, la bussejadora més dèbil de tots. Va presentar-se voluntària per a anar-hi mentre els altres s’ho miraven, dubtosos. Batia les potetes en baixar, i va desaparèixer molta estona.

Van esperar i esperar que tornés, tement el pitjor per a la seva parenta, i, poc temps després, un corrent de bombolles s’alçà amb el cos petit i inert de la rata mesquera. Havia donat la vida per a ajudar aquesta humana desvalguda. Però aleshores els altres s’adonaren que tenia la grapa tancada amb força i, quan la hi obriren, van veure que hi havia una mica de fang. La Tortuga va dir:

—Teniu, poseu-me-la al llom i jo l’aguantaré.

La Dona del Cel va acotar-se i estengué el fang amb les mans per la closca de la tortuga. Commoguda pels regals extraordinaris dels animals, va cantar en agraïment i aleshores va posar-se a ballar, amb els peus acaronant la terra. El fang va créixer i créixer mentre ella dansava el seu agraïment, de l’empastifada del llom de la Tortuga fins que tota la terra estigué feta. I no per la Dona del Cel tota sola, sinó amb l’alquímia de tots els regals dels animals units a la seva profunda gratitud. Junts formaren el que avui coneixem com l’Illa de la Tortuga, la nostra llar.

Com qualsevol bona hostessa, no havia vingut amb les mans buides. Encara tenia el manat engrapat. Quan caigué del forat del Món del Cel va estendre la mà per a agafar-se a l’Arbre de la Vida que hi creixia. En el manat hi havia branques, fruita i llavors de tota mena de plantes. Les va escampar sobre el nou terreny i s’ocupà amb cura de cadascuna fins que el món va passar de marró a verd. El sol travessava el forat del Món del Cel, i va permetre que les llavors prosperessin. Herbes silvestres, flors, arbres i medecines s’estengueren pertot. I ara que els animals, també, tenien molt de menjar, molts vingueren a viure amb ella a l’Illa de la Tortuga.

Les nostres històries diuen que de totes les plantes, el wiingaashk , herba de búfal o agram d’olor, va ser la primera de totes de créixer sobre la terra, la seva fragància era un dolç record de la mà de la Dona del Cel. Així, se l’honora com una de les quatre plantes sagrades entre el meu poble. Respireu-ne el perfum i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat. La nostra gent gran diu que les cerimònies són la manera com «recordem recordar», i per això l’herba de búfal és una poderosa planta cerimonial preuada per moltes nacions indígenes. A més, es fa servir per a trenar bonics cistells. Medecina i parenta alhora, el seu valor és material i espiritual.

Hi ha tanta tendresa en el fet de trenar els cabells d’algú que estimeu… La bondat i alguna cosa més flueixen entre qui trena i qui és trenat, totes dues persones connectades pel cordó de la trena. El wiingaashk s’ondula en fibres, llarg i lluent com els cabells d’una dona acabats de rentar. I així diem que són els cabells al vent de la Mare Terra. Quan trenem herba de búfal, trenem els cabells de la Mare Terra, li mostrem la nostra atenció afectuosa, la nostra preocupació per la seva bellesa i benestar, en gratitud per tot el que ens ha donat. Les criatures que senten la història de la Dona del Cel des del naixement coneixen en el moll de l’os quina és la responsabilitat que flueix entre els humans i la terra.

La història del viatge de la Dona del Cel és tan curulla i lluent que a mi em fa la sensació d’un bol profund de blau celestial del qual podria beure una vegada i una altra. Conté les nostres creences, la nostra història, les nostres relacions. Mirant en aquest bol d’estrelles, veig imatges que s’arremolinen amb tanta fluïdesa que el passat i el present esdevenen un. Les imatges de la Dona del Cel parlen no tan sols d’on venim, sinó també de com podem avançar.

Tinc el retrat que va fer Bruce King de la Dona del Cel, Moment in Flight , ‘Moment en vol’, penjat al meu laboratori. Surant cap a la terra amb el manat de llavors i de flors, contempla els meus microscopis i els enregistradors de dades. Podria semblar una juxtaposició estranya, però per a mi és el lloc que li correspon. Com a escriptora, científica i portadora de la història de la Dona del Cel, sec als peus dels meus mestres ancians parant l’orella per a sentir les seves cançons.

Els dilluns, dimecres i divendres a les 9:35 del matí normalment soc en una aula de la universitat dissertant sobre botànica i ecologia: intentant, en resum, explicar als meus alumnes com funcionen els horts de la Dona del Cel, coneguts per alguns com a «ecosistemes globals». Un matí ben poc destacable vaig fer als meus alumnes de classe d’Ecologia general una enquesta. Entre altres coses, se’ls demanava que valoressin la seva comprensió de les interaccions negatives entre els humans i l’entorn. Gairebé cadascun dels dos-cents alumnes va dir amb tota seguretat que els humans i la natura són una mala barreja. Eren alumnes de tercer que havien triat una carrera professional en protecció mediambiental, i per tant la reacció era, en certa manera, poc sorprenent. Estaven ben formats en els mecanismes del canvi climàtic, en les toxines presents a la terra i a l’aigua i en la crisi de la pèrdua d’hàbitats. Més endavant en l’enquesta se’ls demanava que valoressin el seu coneixement de les interaccions positives entre la gent i la terra. La resposta mitjana va ser «cap ni una».