Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

M’agrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota l’Illa de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, l’emoció, l’esperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem d’aprendre a escoltar-les.

1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de l’a.].

Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, l’aire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot l’estiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de l’herba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles se’ls marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on l’herba és tova i fresca sota els peus i s’hi deixen caure amb l’abandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a l’ombra i després s’alcen d’un bot i cacen saltamartins com a esquer.

Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc se’ls escorre entre els dits dels peus. Però l’aigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda d’uns quants mosquits. Al cap d’una mica, la perspectiva d’un sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.

La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada d’herba, amb bosquets d’arbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb l’esperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a l’herba alta.

N’hi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: « Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen l’herba. Els nois s’omplen les butxaques en un tres i no res i després n’apilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més n’agafes, més n’acaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes…, però no en pots dur més d’un grapat…

La calor afluixa una mica quan el sol s’enfonsa i l’aire del vespre s’assenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè s’afanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que s’esvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus d’ella amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.

Un d’aquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia d’Oklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic d’automòbils d’últim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.

El mot pacana —el fruit de l’arbre conegut com a pacaner ( Carya illinoensis )— arriba a l’anglès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que s’assembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta d’arma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme d’una sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?

Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat del poble. La llengua. El coneixement. Els noms. La meva besàvia Sha-note, ‘vent que traspassa’, rebé el nom de Charlotte. Els noms que els soldats o els missioners no sabien pronunciar no estaven permesos.

En arribar a Kansas degueren sentir-se alleujats de trobar bosquets de noguers al llarg dels rius, d’una mena que els era desconeguda, però delicioses i abundants. Sense nom per a aquest aliment nou, en digueren senzillament nous — pigan —, que esdevingué pecan en anglès, i pacana.

Només menjo pastís de pacana per Acció de gràcies, quan hi ha prou nous per a menjar-se-les totes. Ni tan sols m’agrada especialment, però vull honorar aquell arbre. Donar-ne el fruit als convidats al voltant de la gran taula recorda la benvinguda dels arbres als nostres avantpassats quan estaven sols i cansats i tan lluny de la seva llar.

Els nois potser van arribar a casa sense peix, però van dur gairebé tanta proteïna com si tinguessin un enfilall de silurs. Les nous són com els peixos de bosc de mida mitjana, plenes de proteïnes i especialment grasses: «la carn del pobre», i ells eren pobres. Avui ens les mengem amb polidesa, pelades i torrades, però en els vells temps les bullien en unes farinetes. El greix surava a dalt com una sopa de pollastre, i el retiraven i el desaven com a mantega de nou: bon aliment per a l’hivern. Alt en calories i vitamines: tot el que cal per a sostenir la vida. Al capdavall, aquesta és l’única finalitat de les nous: proporcionar a l’embrió tot el que li cal per a començar una vida nova.

Les nogueres blanques, els noguers negres, els noguers americans i els pacaners són tots membres propers de la mateixa família ( Juglandaceae ). La nostra gent els duia arreu on emigrava, més sovint en cistells que en pantalons, però. Els pacaners avui ressegueixen els rius que travessen les praderies i poblen les terres fèrtils on la gent s’assentava. Els meus veïns haudenosaunee diuen que als seus avantpassats els agradaven tant les nous blanques que actualment són un bon indicador dels antics enclavaments de pobles. Efectivament, hi ha una clapa de nogueres blanques, infreqüent en els boscos «silvestres», al turó damunt la font de casa meva. Desbrosso les herbes al voltant dels joves cada any i hi tiro una galleda d’aigua quan les pluges triguen a arribar. Recordant-ho.