Robin Wall Kimmerer - Trenes d'herba dolça

Vaig quedar-me parada. Com és possible que en vint anys d’educació no se’ls acudeixi cap relació beneficiosa entre la gent i el medi ambient? Potser els exemples negatius que veuen cada dia —zones industrials abandonades, granges industrials, la taca urbana— els han truncat la capacitat de veure res de bo entre els humans i la terra. I tal com s’empobreix la terra, també s’empobreix l’abast de la seva visió. Quan vam parlar d’això després de classe, vaig adonar-me que ni tan sols eren capaços d’imaginar com podrien ser les relacions beneficioses entre la seva espècie i les altres. Com podem començar a avançar cap a la sostenibilitat ecològica i cultural si no podem ni tan sols imaginar què se sent pel camí? Si no podem imaginar la generositat de les oques? Aquests alumnes no van créixer amb la història de la Dona del Cel.

En una banda del món hi havia gent la relació dels quals amb el món viu estava conformada per la Dona del Cel, que va crear un hort per al benestar de tots. A l’altra banda hi havia una dona amb un jardí i un arbre, però per tastar-ne la fruita va ser desterrada del jardí i les portes se li tancaren al darrere per sempre. Aquella mare d’homes va ser obligada a rondar per la natura i a guanyar-se el pa amb la suor del front, i no omplint-se la boca de les fruites dolces i sucoses que dobleguen les branques amb el seu pes. Per tal de menjar, li van dir que havia de dominar la natura on havia estat llançada.

La mateixa espècie, la mateixa terra, històries diferents. Com les narracions de la Creació arreu, les cosmologies són una font d’identitat i d’orientació per al món. Ens diuen qui som. Inevitablement, ens donen forma per molt llunyanes que puguin ser de la nostra consciència. Una narració duu a l’abraçada generosa del món viu, l’altra al desterrament. Una dona és la nostra pagesa ancestral, una cocreadora del món verd i bo que havia de ser la llar dels seus descendents. L’altra era una exiliada, que tan sols passava per un pedregar cap a la seva llar de debò al cel.

I aleshores es trobaren —els descendents de la Dona del Cel i els fills d’Eva— i la terra que ens envolta duu les cicatrius d’aquella trobada, els ecos de les nostres narracions. Diuen que la fúria del cel no s’assembla a la d’una dona escarnida, i puc ben imaginar-me la conversa entre Eva i la Dona del Cel: «Germana, t’ha tocat la part magra…»

La narració de la Dona del Cel, compartida pels pobles originaris arreu dels Grans Llacs, és una estrella constant en la constel·lació d’ensenyament que anomenem les Instruccions Originals. No són «instruccions» com els manaments, però, ni normes; més aviat són com una brúixola senzilla: proporcionen orientació, però no un mapa. La tasca de viure és crear aquest mapa tots sols. La manera de seguir les Instruccions Originals serà diferent per a cadascú de nosaltres i diferent per a cada època.

En el seu temps, la primera gent de la Dona del Cel va viure seguint les Instruccions Originals tal com les entenien, amb prescripcions ètiques per a una caça respectuosa, vida familiar, cerimònies que tenien sentit per al seu món. Aquelles mesures per a l’atenció podrien no semblar adequades per al món urbà d’avui dia, on «verd» és un eslògan publicitari, no pas el color d’un prat. Els bisons han desaparegut i el món ha continuat avançant. No puc tornar els salmons als rius, i els meus veïns s’alarmarien si calés foc al meu pati per a produir pastura per als uapitís.

La terra era nova aleshores, quan va donar la benvinguda al primer humà. Ara és vella, i hi ha qui sospita que hem desgastat la nostra benvinguda en rebutjar les Instruccions Originals. Des del principi mateix del món, les altres espècies eren una barca salvavides per a la gent. Ara, nosaltres hem de ser la seva. Però les narracions que podrien guiar-nos, si s’arriben a contar, s’esvaeixen en la memòria. Quin significat tindrien avui? Com podem traslladar les històries de l’inici del món a aquesta hora tan propera a la seva fi? El paisatge ha canviat, però la narració roman. I mentre la repasso una vegada i una altra, la Dona del Cel sembla que em miri als ulls i digui, a canvi del seu regal d’un món al llom de la Tortuga: què donaré jo en compensació?

És bo recordar que la dona originària era també una immigrant. Va caure de molt lluny, de casa seva al Món del Cel, i deixà enrere tothom qui la coneixia i l’apreciava. Mai no podria tornar-hi. Des de 1492, la majoria dels d’aquí també són immigrants, que potser arribaren a l’illa d’Ellis sense ni tan sols saber que l’Illa de la Tortuga descansava sota els seus peus. Alguns dels meus avantpassats són gent de la Dona del Cel, i jo tinc un lloc entre ells. Alguns dels meus avantpassats també eren del tipus més nou d’immigrants: un marxant de pells francès, un fuster irlandès, un pagès gal·lès. I aquí som tots, a l’Illa de la Tortuga, intentant construir una llar. Les seves històries, d’arribades amb les butxaques buides i sense altra cosa que esperança, formen ecos amb la de la Dona del Cel. Ella va venir aquí sense res més que un grapat de llavors i les instruccions més etèries d’«emprar els dons i els somnis a fi de bé», les mateixes instruccions que tenim tots. Ella va acceptar els donatius dels altres éssers amb les mans obertes i els emprà honorablement. Va compartir els regals que duia del Món del Cel quan va dedicar-se a la feina de prosperar, de construir una llar.

Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut se’ns esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.

Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes d’un lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.

En l’arena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari d’aquesta terra on van néixer, però quan els l’explico, alguna cosa se’ls comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació d’immigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?

Mireu el llegat de l’exili de l’Edèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres d’una relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?

En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, l’ésser humà és al cim —el pinacle de l’evolució, el preferit de la Creació— i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb l’exemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de l’aigua, i després ens ho regalen.