Jason Stanley - Fatxa

A Alemanya, on aquesta mena de declaracions públiques de negació de l’Holocaust estan prohibides per llei, el partit d’extrema dreta Alternativ für Deutschland (AfD) va sorprendre el públic general alemany en erigir-se com a tercera força política al Parlament en les eleccions del 2017. Al setembre d’aquell any, durant la campanya electoral, un dels líders del partit, Alexander Gauland, va dir en un discurs: «Mai ningú no ha hagut d’enfrontar-se a un passat tan òbviament falsejat com el d’Alemanya». Gauland va fer una crida a «restituir als alemanys el seu passat», en referència a un context en què fossin lliures de sentir-se «orgullosos de les fites assolides pels seus soldats en totes dues Guerres Mundials». De la mateixa manera que els membres del Partit Republicà als Estats Units acusen els estudis històrics que donen prova de la brutalitat de l’esclavitud de «discriminar» la població blanca —especialment la del sud—, per tal de rendibilitzar el ressentiment (i el vot) blanc, l’AfD intenta arreplegar vots tot presentant el relat històric rigorós del passat nazi del país com un mecanisme per represaliar el poble alemany. En un discurs que va tenir lloc uns quants mesos abans a Dresden, Björn Höche, un dels líders de l’AfD, va vindicar apassionadament el dret a, en paraules seves: «una cultura de la memòria que ens identifiqui per damunt de tot amb els grans assoliments dels nostres avantpassats». 10

La referència de Höcke a una «cultura de la memòria» guardava similituds inquietants amb les idees del creador del mite de l’Alemanya nazi. L’any 1936, el mateix Himmler es va expressar en termes semblants sobre la necessitat de fer valer els propis mèrits:

Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre i quan reconegui el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. [...] Volem que quedi clar als nostres homes, així com al poble alemany, que el nostre passat no s’estén uns mil anys enrere i ja està, que no érem un poble bàrbar sense cultura pròpia que hagués d’adoptar-ne d’alienes. Volem retornar a la nostra gent l’orgull per la nostra història. 11

Quan no s’inventa un passat per instrumentalitzar els sentiments de nostàlgia, la política feixista el selecciona amb molta cura i deixa fora tot allò que podria obstaculitzar l’adulació irreflexiva de la glòria de la nació.

Per poder debatre amb honestedat què hauria de fer el nostre país, quines polítiques hauria d’adoptar, necessitem acordar una realitat comuna, i això inclou el propi passat. La història, en una democràcia liberal, ha de cenyir-se a la veritat i proporcionar una descripció fidel del passat que no obeeixi a interessos polítics. Implícita en la política feixista, en canvi, hi ha l’exigència de convertir el passat en un mite, en una versió del patrimoni nacional que ajudi a obtenir rèdit polític.

Si algú no troba preocupant el fet que certs polítics facin una crida explícita a esborrar la memòria històrica més dolorosa, val la pena que es familiaritzi amb la recerca que, en l’àmbit de la psicologia, s’ha dut a terme entorn de la memòria collectiva. En el seu article «Motivated to “Forget”: The Effects of In-Group Wrongdoing on Memory and Collective Guilt» (2013), Katie Rotella i Jennifer Richeson presenten un experiment en el qual van fer llegir als participants, tots ells estatunidencs, uns passatges «sobre l’opressió i la violència exercides sobre els indis americans», els quals estaven formulats de dues maneres diferents: «Concretament, els perpetradors de la violència eren caracteritzats bé com els primers pobladors del que més tard serien els Estats Units (condició endogrupal), bé com europeus instal·lats al territori (condició exogrupal)». 12L’estudi va mostrar que les persones són més proclius a patir una certa amnèsia pel que fa a les agressions quan es fa explícita la condició de compatriotes dels seus perpetradors. Quan es presentava els agents de la violència com a estatunidencs (no com a europeus), els participants tenien més dificultats per recordar els fets històrics negatius i, «a l’hora de referir-se a allò que sí recordaven, hi restaven importància si els autors eren membres de l’endogrup». La recerca de Rotella i Richeson parteix d’un corpus de feina previ en què es van obtenir resultats similars. 13Ja existeix, per tant, una predisposició important i fortament arrelada a oblidar i minimitzar els actes polèmics comesos en el passat pel grup amb el qual hom s’identifica. Encara que els polítics no ho encoratgessin, els estatunidencs tendirien a minimitzar els seus antecedents històrics d’esclavitud i genocidi, els polonesos seguirien normalitzant el pes de l’antisemitisme en la seva història i els ciutadans turcs tendirien a negar les atrocitats comeses contra els armenis en el passat. El fet que hi hagi dirigents que insisteixin a inculcar en la societat aquestes actituds no fa sinó afegir llenya al foc.

Els líders feixistes invoquen la història per substituir la versió històrica real per una altra de mítica i gloriosa que, en els detalls específics, pugui afavorir els seus projectes polítics, amb l’objectiu final de reemplaçar la veritat per poder. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, s’ha inspirat en la lluita d’Hongria contra l’ocupació per part de l’Imperi otomà durant els segles XVI i XVII per representar el país en el rol històric de defensor de l’Europa cristiana i justificar així el seu interès actual a restringir l’acollida de refugiats. 14En aquell temps, evidentment, Hongria exercia de frontera entre un imperi d’arrel musulmana i un altre d’arrel cristiana; tot i així, la religió no va tenir un paper gaire important en aquells conflictes. (L’Imperi otomà, per exemple, no va forçar els súbdits cristians a convertir-se.) La història mítica traçada per Orbán és a penes versemblant, però, tot i així, li permet simplificar el passat i justificar els seus objectius.

Als Estats Units, la història del sud és constantment sotmesa a un procés de mitificació amb el qual s’intenta encobrir la vergonya de l’esclavisme i, de fet, un cop abolida l’esclavitud, encara se la va utilitzar durant tot un segle per justificar la denegació del dret de vot a la població negra. El relat central en la justificació d’aquesta negativa és una versió falsa dels esdeveniments que van tenir lloc en el període que es coneix com la Reconstrucció i que va ser immediatament posterior a la fi de la guerra civil, l’any 1865, quan es va permetre que els homes negres del sud votessin. Llavors, la població negra constituïa una majoria en alguns estats meridionals, com ara Carolina del Sud, i, durant uns dotze anys, aproximadament, els seus representants van tenir molt pes en diverses assemblees legislatives estatals i fins i tot van ocupar escons al Congrés dels Estats Units. La Reconstrucció va arribar a la fi quan els blancs del sud van tirar endavant lleis que, a la pràctica, impedien els ciutadans negres de votar, mentre ho justificaven al·legant que aquests últims eren incapaços d’autogovernar-se. El relat històric dominant en aquella època plantejava que la Reconstrucció havia sigut un període de corrupció política sense parangó i que només es va poder restablir l’estabilitat un cop els blancs van haver recuperat el control absolut de la situació.

Black Reconstruction , obra mestra de W. E. B. Du Bois, escrita el 1935, constitueix una refutació decisiva de la que era aleshores la història oficial d’aquella etapa. Al sud, com mostra Du Bois, els blancs es van confabular amb les elits del nord per posar fi a la Reconstrucció, ja que les classes benestants tenien por que els ciutadans negres que havien obtingut recentment el dret a votar s’unissin amb els blancs pobres per desenvolupar un moviment obrer que desafiés els interessos del capital. Du Bois també explica que aquella va ser una etapa de justícia governamental, en la qual els legisladors negres no tan sols van treballar en benefici de tothom, sinó que van fer l’impossible per tenir en compte les pors dels seus conciutadans blancs. En el seu moment, els historiadors blancs van ignorar en gran mesura Black Reconstruction ; en la dècada de 1960, però, la veracitat del relat de Du Bois va ser reconeguda majoritàriament.