Jason Stanley - Fatxa

El llegat històric dels Estats Units recull tant el millor de la democràcia liberal com les arrels mateixes del pensament feixista (Hitler, de fet, va trobar inspiració en la Confederació Sudista i en les lleis de Jim Crow). Després de l’horror de la Segona Guerra Mundial, dels milions de persones que van haver de fugir per culpa dels règims feixistes, la Declaració Universal de Drets Humans del 1948 va afirmar la dignitat de tots els éssers humans. Eleanor Roosevelt, antiga primera dama, va encapçalar la redacció i adopció del document, que va passar a encarnar els ideals dels Estats Units, així com els de les recentment fundades Nacions Unides. Va ser una afirmació valenta i plena de força que va servir per ampliar la concepció demòcrata liberal de la persona, de manera que inclogués, literalment, la totalitat de la comunitat mundial. Va vincular totes les nacions i cultures a través d’un compromís comú pel reconeixement de la igualtat dels individus, tot donant veu a les aspiracions dels milions d’habitants d’un món en crisi que havia de fer front a la devastació causada pel colonialisme, el genocidi, el racisme, les guerres internacionals i, efectivament, el feixisme. Després de la guerra, l’article 14, que afirmava amb solemnitat el dret de totes les persones a demanar asil, resultava especialment punyent. Malgrat que, amb la declaració, es pretenia evitar que es repetís el sofriment viscut durant la Segona Guerra Mundial, també s’hi reconeixia que, probablement, determinats col·lectius es veurien obligats un cop més a abandonar els estats nació on vivien.

És possible que el feixisme d’avui dia no sigui exactament igual que el de la dècada de 1930, però el cert és que, arreu del món, torna a haver-hi refugiats. En molts països, els tràngols d’aquestes persones donen noves forces a la propaganda feixista, que assegura que la nació es troba assetjada, que els estrangers són una amenaça i un perill tant dins com fora de les seves fronteres. El seu patiment pot afermar l’estructura del feixisme, però, si se’l mira amb una lent diferent, també pot despertar sentiments d’empatia.

Els antisemites valoren el seu «punt de vista» en nom de la tradició. En nom de la tradició, d’aquest llarg passat d’història, dels llaços de sang amb Pascal i Descartes, es diu als jueus: no hi ha lloc per a vosaltres en aquesta comunitat.

Frantz Fanon. Black Skin, White Masks (1952)

Com no podia ser d’altra manera, començarem aquest llibre parlant del passat, allà on la política feixista sempre ha situat els seus orígens. Aquest model polític invoca un passat mític i pur tristament desaparegut. En funció de què defineixi una determinada nació, el passat mític pot ser pur en un sentit religiós, racial o cultural o bé en tots al mateix temps. Això no obstant, hi ha una estructura que és compartida per totes les mitificacions feixistes del passat: es tracta de la família patriarcal, que, fins i tot en les darreres generacions, ha imperat en la seva versió extrema. En un passat llunyà, la nació va viure la seva etapa més gloriosa, amb guerres de conquesta en què generals patriòtics guiaven els seus exèrcits de robustos i lleials soldats, mentre les dones, a casa, cuidaven la generació següent. En l’actualitat, aquests mites es troben a la base de la identitat nacional segons la concep la política feixista.

En la retòrica dels nacionalistes radicals, la pèrdua humiliant d’aquest passat gloriós és culpa de la globalització, la tolerància dels cosmopolites i el respecte per «valors universals» com la igualtat, els quals consideren responsables de l’afebliment de la nació davant de desafiaments reals i amenaçadors que posen en perill la seva existència.

En general, aquests mites s’inspiren en la il·lusió d’una uniformitat passada que mai no va existir, però que sobreviu com a part de les tradicions dels pobles i les zones rurals que es mantenen relativament al marge de la decadència liberal de les ciutats. Aquesta uniformitat —lingüística, religiosa, geogràfica o ètnica— sol ser comuna en certs moviments nacionalistes, però els mites feixistes es caracteritzen per crear una història nacional gloriosa segons la qual els membres de la nació elegida van dominar altres pobles i van estendre la civilització a través de les seves conquestes. En l’imaginari feixista, per exemple, el passat està indefectiblement lligat a rols de gènere tradicionals, patriarcals. El passat mític feixista té una estructura particular que sosté la seva ideologia autoritària i jeràrquica. Poc importa que gairebé cap de les societats del passat hagi sigut tan marcadament patriarcal —ni gloriosa, ben mirat— com la ideologia feixista les representa. Aquesta història imaginària s’utilitza com a argument per justificar la jerarquia que es vol imposar en el present i dictamina com hauria de ser i com s’hauria de comportar la societat contemporània.

Benito Mussolini, en el discurs que va pronunciar al Congrés feixista celebrat a Nàpols l’any 1922, va declarar:

Hem creat el nostre mite. El mite és una fe, una passió. No cal que sigui realitat. [...] El nostre mite és la nació, el nostre mite és la grandesa de la nació! I a aquest mite i a aquesta grandesa, els quals volem convertir en una realitat absoluta, ho subordinem tot. 1

D’aquesta manera, Mussolini deixa ben clar que el passat mític del feixisme és expressament mític. La seva funció, dins aquesta política, és vincular el sentiment de la nostàlgia als principis centrals de la ideologia feixista: l’autoritarisme, la jerarquia, la puresa i la lluita.

Amb la creació d’un passat mític, la política feixista crea un nexe entre la nostàlgia i la realització dels seus ideals. També els feixistes alemanys van percebre clarament el potencial estratègic del passat mitològic i s’hi van referir obertament. El 1924, Alfred Rosenberg, ideòleg principal del nazisme i editor del destacat diari del mateix perfil Völkischer Beobachter , va escriure: «La comprensió del nostre passat mitològic i de la nostra història i el respecte cap a tots dos seran el primer pas perquè les noves generacions s’arrelin més fermament en la terra que representa el veritable origen d’Europa». 2Per al feixisme, el passat mític té com a finalitat ajudar a canviar el present .

La família patriarcal és un dels ideals que els polítics feixistes pretenen instaurar en la societat (o als quals volen retornar, segons ells). Se la representa sempre com una part primordial de les tradicions de la nació, deteriorades des de l’arribada del liberalisme i el cosmopolitisme. Però per què resulta tan rellevant el patriarcat per a les estratègies polítiques feixistes?

En una societat feixista, el líder de la nació es correspon amb la figura del pare dins la família patriarcal tradicional. El líder és el pare de la nació i la seva autoritat legal emana de la seva força i poder, de la mateixa manera que, segons el model patriarcal, la força i el poder del pare de família són l’origen de la seva autoritat moral suprema respecte els fills i l’esposa. El líder vetlla pel benestar del seu país, mentre que, en la família tradicional, el pare n’és el principal responsable. La seva autoritat resulta de la seva força, que constitueix el valor autoritari primordial. Equiparar el passat nacional amb una estructura familiar patriarcal permet a la política feixista d’associar la nostàlgia amb una estructura autoritària jeràrquica que compleix una funció organitzativa central i que troba la seva màxima expressió en aquestes normes.

En la dècada de 1920, Gregor Strasser va ser el cap de propaganda del Tercer Reich, càrrec que posteriorment va passar a ocupar Joseph Goebbels. Segons Strasser, «per a l’home, la forma de participació més completa i valuosa [era] el servei militar i, per a la dona, ho [era] la maternitat». 3D’altra banda, en un document del 1933 en què es deixava constància de la política pública oficial del nacionalsocialisme respecte a les dones, Paula Siber, cap en funcions de l’Associació de Dones Alemanyes, va afirmar: «Ser dona significa ser mare, significa asseverar amb tota la força i determinació de l’ànima el valor de ser mare, i fer-ne una llei de vida [...]. La vocació més honrosa per a la dona nacionalsocialista no és simplement donar a llum, sinó educar els fills i fer-ho pensant en la seva gent, consagrant tota la seva voluntat i zel al seu paper i deure com a mare». 4Segons Richard Grunberger, historiador britànic del nacionalsocialisme, «l’essència del posicionament nazi respecte la qüestió de la dona» constitueix, en poques paraules, «un dogma de desigualtat entre els sexes tan immutable com el que estableix entre les races». 5En el seu article «Politics of Gender: Women in Nazi Germany» (1991), la historiadora Charu Gupta arriba a plantejar que, «de fet, l’opressió de la dona a l’Alemanya nazi representa el cas més extrem d’antifeminisme del segle XX». 6