Jason Stanley - Fatxa

El missatge és clar: el patriarcat és una pràctica exemplar heretada del passat i cal protegir-lo del liberalisme amb l’ajuda de la Constitució del país. La política feixista se serveix dels mites del passat patriarcal, en perill davant l’avenç dels ideals liberals i tot el que comporten, per sembrar el pànic entre els qui veuen trontollar el seu estatus jeràrquic, ja sigui el gènere masculí o el grup dominant que necessita protegir la seva puresa i el seu estatus de l’assetjament extern.

Mentre que el «retorn» a una societat patriarcal consolida la jerarquia de la política feixista, l’origen d’aquesta jerarquia es remunta a una època encara més remota (en el cas d’Hongria, la de sant Esteve). En els temps gloriosos, els membres de la nació o ètnia elegida es feien amb el lloc que els corresponia, al capdamunt de l’escala social, a través del control absolut que exercien sobre la cultura i l’economia. Aquesta estratègia és de vital importància. La política feixista es pot concebre com una política de jerarquies (als Estats Units, per exemple, la supremacia blanca requereix i comporta una jerarquització estructural), en la qual el poder duu a terme una distorsió de la realitat. Si s’aconsegueix convèncer una població de la seva excepcionalitat, del fet que està predestinada, per la natura o per inspiració divina, a governar altres pobles, el resultat és la instauració d’una mentida monstruosa.

El moviment nacionalsocialista va derivar del moviment völkisch alemany, els partidaris del qual volien recuperar les tradicions del passat medieval mític del país. Malgrat que l’obsessió d’Adolf Hitler estava vinculada a una determinada visió de la Grècia antiga, que servia com a model per al seu Reich, altres nazis destacats, per exemple Alfred Rosenberg i Heinrich Himmler (un dels membres més poderosos del règim), eren grans admiradors i promotors del pensament völkisch . Bernard Mees, el qual, en The Science of the Swastika , del 2008, ressegueix la connexió històrica entre l’estudi de l’antiguitat a Alemanya i el nacionalsocialisme, escriu:

Aviat, els escriptors völkisch van descobrir que la imatge dels antics alemanys podia resultar útil; el grandiós passat germànic es podia utilitzar per justificar els afanys imperialistes del present. Cap a finals dels anys trenta, els periòdics nazis presentaven el desig de Hitler de dominar l’Europa continental com l’acompliment natural del destí germànic, que el duia a repetir les migracions del poble ari en la prehistòria, així com els posteriors desplaçaments del poble germànic per tot el continent durant l’antiguitat tardana. 8

La tàctica que van desenvolupar Rosenberg, Himmler i altres líders nazis ha servit d’inspiració a les polítiques feixistes d’altres països. Per als seguidors del moviment Hindutva, a l’Índia, els hindús eren la població autòctona del país: es regien per costums patriarcals i per pràctiques sexuals puritanes molt estrictes, fins que, amb l’arribada dels musulmans i, posteriorment, dels cristians, els valors decadents d’Occident van ser introduïts al país. El moviment Hindutva ha elaborat una versió mítica del passat de l’Índia, la idea d’una nació hindú pura, amb la qual es pretén complementar de manera efectista la que és la veritable història del país segons els especialistes. El principal partit nacionalista de l’Índia, el Bharatiya Janata Party (BJP), va adoptar la ideologia Hindutva com el seu credo oficial i va adquirir influència al territori gràcies a una retòrica basada en les emocions i en la reivindicació d’un retorn a aquest passat fictici, patriarcal, fortament conservador i de marcada puresa ètnica i religiosa. El BJP és hereu del braç polític del Rashtriya Swayamsevak Sangh (RSS), un partit nacionalista hindú d’extrema dreta que defensa la repressió de les minories no hindús. Nathuram Godse, l’home que va assassinar Gandhi, era membre de l’RSS, com també ho va ser l’actual primer ministre indi, Narendra Modi. L’RSS reconeixia obertament la influència dels moviments feixistes europeus i, a la darreria dels anys trenta i durant els quaranta, els seus representants van elogiar amb freqüència Hitler i Mussolini.

La finalitat estratègica d’aquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció d’un passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història fictícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualificar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per mortificar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part d’un procés de mitificació del passat heroic del sud que volia restar importància als horrors de l’esclavitud. El president Trump va criticar que es vinculés aquest passat mitificat amb l’esclavisme, en el que per a ell era un intent de castigar els estatunidencs blancs per honrar el seu «patrimoni».

Eliminar el passat real legitima la visió d’un passat nacional exemplar i ètnicament pur. A Myanmar, com a part de la neteja ètnica de la població rohingya, s’està procurant esborrar tot rastre de la seva existència material i històrica. Segons U Kyaw San Hla, membre del Ministeri de Seguretat de l’estat de Rakhine, on ha viscut tradicionalment aquesta minoria, «els rohingyes no existeixen: es tracta d’una notícia falsa». 9Un informe de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans d’octubre del 2017 assenyalava que les forces de seguretat de Myanmar havien estat treballant per tal d’«eliminar tots els elements geogràfics que havien servit de referència als rohingyes en el seu moment, de manera que, en tornar a les seves terres, no trobessin altra cosa que terrenys desolats impossibles de reconèixer». El que, en determinades àrees de Rakhine, havia estat fins l’any 2012 una florent comunitat multiètnica i multireligiosa ha sofert una transformació radical, orientada a eliminar qualsevol vestigi de població musulmana.

La política feixista nega qualsevol període obscur del passat d’una nació. A l’inici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en territori nacional durant l’ocupació nazi, inclosos els pogroms, l’existència dels quals està ben documentada. Segons Ràdio Polònia, «a l’article 55a, clàusula primera, del projecte de llei s’afirma que “tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o l’Estat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany [...] o d’altres crims contra la pau i la humanitat o de crims de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de fins a tres anys”». L’article 301 del codi penal turc declara il·legals «els insults a la identitat turca», inclosa la menció del genocidi armeni que va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial. Tots aquests intents d’esborrar el passat nacional per mitjà de la legislació són propis dels règims feixistes.

El Front National [des de l’1 de gener del 2018, Rassemblement National] és el partit radical d’extrema dreta a França i ha sigut el primer partit neofeixista d’Europa Occidental que ha obtingut un èxit electoral considerable. El seu primer líder, Jean-Marie Le Pen, va ser condemnat per negar l’Holocaust. La seva filla, Marine Le Pen, el va succeir al capdavant del Front National després de quedar segona a les eleccions presidencials del 2017. El paper que la policia francesa va tenir durant el mandat de Vichy en la cerca i captura de jueus francesos per enviar-los als camps d’extermini nazis està ben documentat; això no obstant, durant la campanya electoral del 2017, Marine Le Pen va negar la complicitat francesa en una batuda d’especial magnitud en què tretze mil jueus francesos van ser retinguts a la pista del Vélodrome d’Hiver, per ser enviats, posteriorment, a camps d’extermini. En una entrevista televisada, a l’abril del 2017, la candidata va dir: «Crec que França no és responsable del que va passar al Vél’ d’Hiv. [...] En termes generals, crec que, si hi ha responsables, aquests són els qui ocupaven el poder aleshores; no pas França». Va criticar, també, que la cultura liberal predominant havia ensenyat als més joves que tenien «totes les raons del món per criticar [el país] i per veure únicament les facetes més fosques» de la seva història. «Doncs bé», va afegir, «jo vull que tornin a sentir-se orgullosos de ser francesos».