Guillem Frontera - Tyrannosaurus

—A mi no m’agraden els acusetes, però moltes vegades s’acusa d’acuseta qui no ho és. L’acuseta és aquell que acusa per fer mal a un altre. Però aquell que acudeix al director espiritual per contar-li coses que ha sentit o ha vist fer, aquest no és un acuseta, sinó que fa una bona obra als ulls de Déu: ell vol fer el bé del germà proïsme, per tal que el seu director espiritual l’ajudi a aixecar-se del fang. A l’inrevés, qui observa que un company fa o diu coses pecaminoses i no avisa el director espiritual, també és culpable dels pecats que s’estan cometent i dels que es cometran. Perquè un pecat, per petit que sia, no fa més que provocar-ne d’altres, cada vegada més grossos. Això t’ho dic com a norma general, però sobretot per quan observis que dos companys se solen allunyar del grup amb freqüència. Avisa’m tot d’una i així hauràs col·laborat a evitar un principi que tal vegada podria arribar a ser una cadena de pecats contra la puresa. I no tenguis por: això no és ser acuseta, és ajudar aquests dos companys a dur una vida de gràcia.

Els ulls del director espiritual cerquen els d’en Miquel Moragues, profunds, que arrosseguen una mirada trista, que es posen damunt les coses i s’incrusten en el buit per acariciar-lo. En Miquel es concentra per seguir el sermó:

—I doble pecat comet aquell que inverteix els valors, ¿m’entens?

En Miquel Moragues fa que sí aclucant els ulls altra vegada i el director espiritual observa les pipelles, llarguíssimes, d’un negre que li suggereix imatges poètiques d’antigues lectures. Les paraules li surten de la boca, les mateixes paraules exactes en el mateix to exacte de sempre —són molts anys de tirar les mateixes xarxes, amb la desil·lusió feta costum de saber que la llavor arriba a espigar en un percentatge mínim—, paraules que pot pronunciar sense parar-hi esment, com ara, que no n’assoleix el veritable sentit car els sentits estan fermats a en Miquel Moragues, al seu plàcid i trist pipelleig, als seus ulls profunds d’al·lot de poble elegit per Déu, entre tants altres al·lots de poble, per començar una carrera de salvació d’ànimes sota la seva direcció espiritual.

En Miquel besa la mà del director espiritual i surt de la cel·la. El frare el segueix amb una mirada que, sense adonar-se’n, imita la mirada trista del jove al·lot de poble. Després cerca la fitxa d’en Miquel Moragues i amb un llapis verd hi fa una mínima retxa vertical, sota una P —la P de puresa.

Pel corredor, el pare Adrover es topa amb el grup que surt de matemàtiques. Capbaix i silenciós, en Miquel Moragues camina cap a l’aula de la secció menor per deixar-hi els llibres abans de tornar al suplici de passar-se l’esbarjo dins la cel·la del pare Sales. Alguna cosa li han endevinat els companys, que fan un buit al seu entorn i el miren de cua d’ull —unes mirades que pessiguen la seva soledat.

El pare Adrover s’hi acosta i l’agafa per un colze, el treu de la fila. És com si aquest gest el salvàs, com si li oferís protecció contra un embull d’amenaces. El frare s’adona del somriure de gratitud d’en Miquel i també li somriu, sospitant una secreta solidaritat que no arriba a manifestar-se mai en aquests corredors on està implícitament vedada l’amistat. Però ara el pare Adrover, negat dins la solitud més desesperançada, necessita escoltar la veu d’un com ell, d’una altra víctima d’aquest temps, d’aquest silenci absurd, d’aquests corredors foradats a banda i banda per portes que donen a cel·les, aules, capelles i dormitoris com tombes. Mentre llegia paraules de la redacció d’en Miquel, anava dibuixant-se ell mateix en aquests corredors, anys enrere, infant impotent per córrer i botar la paret de marès cap a la mar. El voldria empènyer, ara que tot encara té remei, cap als turons d’Alanària. Però només s’imposa, com una serp que l’ofega, la covardia, i pronuncia paraules que omplen la situació mentre els corredors són plens d’alumnes que van d’una aula a l’altra per deixar-hi els llibres i baixar formats, silenciosos, a l’esbarjo. El pare Adrover li ha passat una mà per damunt el coll i, mentre parla, distret, es demana com podria justificar aquests moments davant en Jorge. És quan s’atreveix a preguntar, conscient de l’ambigüitat de les seves paraules:

—¿T’hi trobes bé, aquí?

Però en Miquel no és capaç, no gosa interpretar com voldria la pregunta del pare Adrover, no arriba a creure que el frare li demani si s’hi troba bé, aquí, al seminari, dins aquest món de silencis i mitges paraules. I creu que ha de contestar “sí” perquè ara ja no es pot trobar enlloc millor que al costat del pare Adrover, que, sense adonar-se’n, el protegeix contra les envestides d’uns remordiments que el pare Sales li despertarà en trobar-lo tot sol i poder-lo tancar dins la cel·la. El pare Adrover sent les mirades dels altres frares i, sobretot, les del pare superior, que l’acusen per la seva actitud d’home solitari, passejant-se, a més, pel corredor amb un braç per damunt del coll d’en Miquel Moragues, i està tranquil perquè sap que en ell no hi ha cap de les intencions inconfessables que li deuen suposar. I en aquest acte mínim de rebel·lia hi troba una mica de confiança en si mateix, una esperança secreta que mig l’enlaira —i altra vegada les paraules d’en Jorge que no es resignen a quedar-se adormides dins el calaix de la taula i volen volar per canviar-li aquella mirada que passa esmorteïda pels dies de seminari, com un testimoni en pena, en un guaitar que posi en moviment totes les coses. Les paraules d’en Jorge, arribades d’un món en què el dolor no coneix altre camí que no sia el d’un crit que fa tremolar muntanyes i valls, segles de passat i de futur. Només fa una capadeta seca en passar pel costat del pare superior, i una enèrgica llambregada als finestrals, per no haver de dirigir-li la paraula.

Els finestrals de l’enfront són plens d’una llum de capvespre, lletosa i carregada de polsim. Arriba el renou de la pedrera que li marca, a estones, el ritme dels polsos. El pare Adrover pensa que ja no té cap altra classe fins demà, són les cinc i mitja del capvespre. Tampoc no té ganes de posar-se a llegir dins la cel·la. El problema del temps lliure, com un enemic a l’aguait, implacable, darrere cada feina manada, darrere cada campana que anuncia que ja no pot continuar parlant de Lope de Vega o de Kant i que haurà de sortir al corredor —els rostres seriosos dels altres frares, els rostres dignes, que fan un somriure i deixen anar alguna paraula en topar-se amb un altre professor—, caminar-hi lentament mentre improvisa alguna feina inútil, absurda, cruelment desproveïda de sentit.

—¿Tens res a fer, ara?

I és quan en Miquel s’adona de la falta a classe d’en Gori Montcada. En passar per devora el vàter, veu que no hi ha cap porta tancada i recorda que el pare Sales cercava en Gori abans de la classe. Lent horabaixa de desassossec... Estira per un braç el pare Adrover —aquest desitjava, ¿quant de temps feia, i no se n’adonava?, una mínima falta de respecte que el posàs en contacte amb les coses elementals.

—Sí, necessit que m’acompanyi.

Ha fet com dirigir-lo, i després basta que camini dues passes davant d’ell. El corredor mai no havia estat tan llarg, tan nu. El pare Adrover creu arribat per a en Miquel el moment d’imprevisibles decisions, que s’anuncien en aquesta força al rostre i a la mirada. Quan la tarda sembla concretar-se en dos cops secs d’en Miquel a la porta de la cel·la del pare Sales, el pare Adrover sent que li tremola la seguretat d’aquest contacte amb les coses elementals. Al darrer segon s’atura i, des d’uns metres enfora, s’erigeix en guarda i protector d’en Miquel en el seu encontre amb el monstre. En Miquel espera que guaiti el rostre, inquietant com un malson, amenaçador com la mort, però concret, amb uns límits perfectament definits a contrallum. Darrere cauteloses remors s’obre la porta, apareixen els ulls esglaiats del pare Sales, que manté la porta a penes oberta, just perquè en Miquel pugui veure com canvia l’expressió i llança unes paraules com pedres fogueres: