Guillem Frontera - Tyrannosaurus

Era admirable l’obstinació d’en Jorge: que un home als quaranta-cinc anys pogués fer-ne el que en feia, de tots els dubtes i inquietuds. Perquè per damunt hi havia una idea fixa i generosa que el feia moure, una forma digna i bella de ser al món que ell resumia en aquelles paraules quasi de tràmit: “la meva vida no ha canviat en res.” Mentre que el pare Adrover veia molt clar que la seva pròpia vida havia de canviar en tot, de principi a final. I no sabia com. I en Jorge no li ho volia dir.

El vaixell blanc s’amaga darrere el cap Enderrocat i surt a poc a poc de la badia, arrossegant una gasa de sabonera blanca i deixant el seu núvol de fum allargassat. Cansats, tristos, els ulls del pare Adrover veuen desaparèixer el vaixell enllà de les roques negres, cap a qui sap quin port mediterrani. Escriu l’adreça nova, eternament nova, del seu amic Jorge i deixa el sobre damunt la taula. El tirarà demà en anar a Palma, no es fia gens del control a què probablement deu estar sotmès per part del superior. Una altra vegada l’estúpida vida diària del seminari! Ni escriure cartes a un amic!

Sent com un cop a la base del crani i els braços inicien la vella tremolor —un moviment lleuger que es converteix de seguida en veritable atac. El metge li va aconsellar que en aquests casos es posàs a fer alguna cosa que el pogués distreure. Perquè aquests atacs començaren a pegar-li fa uns quants anys, quan era a Palma fent classes al col·legi que l’orde té a la ciutat. Era un professor eficient, que donava un cert prestigi al col·legi i a l’orde: escrivia en un diari i havia dictat conferències que l’havien fet conèixer a Ciutat, on era considerat un dels millors crítics literaris, tal vegada el millor. Un dia notà uns cops persistents al clatell, una tremolor desconeguda. Perdé el món de vista. En despertar-se, el metge va fer sortir els altres frares de la cel·la i parlà amb ell durant mitja hora. Després vengueren més i més converses amb el psiquiatre, pastilles i injeccions. Fins que els superiors decidiren enviar-lo al seminari, on estaria pràcticament aïllat. Un director de banc havia dit al director del col·legi que el seu fill, entre bromes i veres, s’havia queixat que tenien un professor que se n’anava del cap.

Fer alguna cosa que el pogués distreure... El pare Adrover agafa les plaguetes de redacció i, sense saber com, cerca d’esma la d’en Miquel Moragues. Comença a llegir-la i s’hi interessa des de la primera paraula. Més que interessar-s’hi, el preocupa: en Miquel, a la tercera línia, parla d’una “ extraña sensación de vacío ”. Davant de tot: davant dels dies que passen, un darrere l’altre i tots iguals. “ Fue una tarde inútil ”, feia calor, hi havia mosques que volaven per l’aula d’estudi, amb un aleteig persistent —i el neguit que sembra a la sala l’anar i venir del pare Riera, que vigila i resa el breviari.

El distreu el renou infernal de la màquina de tallar marès i la por de no saber la lliçó. En Miquel veu el clatell d’en Gori Montcada, recolzat, quasi caigut damunt el llibre de matemàtiques. No pot evitar una profunda compassió per en Gori, perquè ell no té cap defensa en aquest moment. Havia estat això, veure’l dèbil i desemparat, magre, groc, quasi transparent, el que havia motivat que s’hi anàs acostant cada dia més, per protegir-lo, perquè no estigués tan sol dins aquell ambient hostil. En Gori no jugava a futbol, els seus moviments eren travats i els altres se’n reien dient-li que xutava com una nina. Es cansava molt aviat si corria amb els companys, s’asseia en un pedrís per descansar, alenava fort, mirava a terra i després tenia mal de cap. Però els frares no en feien cas perquè no tenia febre i, a més a més, el mal de cap només li pegava quan corria i s’encalçava amb els altres. Si no era en Miquel qui anava amb ell, aleshores sempre estava sol. Tenia males notes. Ja havien estat a punt d’expulsar-lo l’any passat perquè havia suspès tot el curs, però la mare havia plorat davant el pare superior i l’acceptaren: mai no havia tengut ni una sola falta de conducta.

El pare Riera tanca el breviari quan és devora en Gori Montcada i se’l queda mirant un parell de segons. Se li acosta i en veu baixa, però agra, li diu:

—Tu què fas, ¿estudies o penses en els núvols? —i és quan nota que les mans del seminarista tremolen—. ¿No et trobes bé?

—Sí...

—Pare Riera, ¿puc consultar una cosa de la lliçó? —El pare Riera mira en Miquel Moragues i li vol dir que per a aquestes coses s’ha d’esperar que ell passi pel seu costat, però no diu res. En Miquel mira en Gori i veu que la por humiteja els ulls de l’amic.

—Em trob bé, és que tenc ganes d’anar al vàter.

—Vés-hi i torna aviat —i el pare Riera acompanya en Miquel Moragues cap al pupitre per resoldre els seus dubtes.

En Gori Montcada surt de l’aula. Estan a punt de tocar la campana per començar la classe i al corredor ja hi ha alguns frares que es passegen amb els llibres a la mà, parlant baixet, abans d’entrar a les aules. En un grup de tres, el pare superior gesticula davant la mirada somrient dels frares que el flanquegen. En Gori enfila el corredor amb els ulls baixos, de pressa. En entrar al vàter mira enrere i veu el pare Sales que entra a l’aula d’estudi, preocupat.

El pare Sales es dirigeix cap a en Miquel Moragues.

—Vine durant el recreo a la meva cel·la. —En Miquel fa que sí amb el cap.— ¿On és en Montcada?

—Ara mateix ha anat al vàter.

El pare Sales camina de pressa. El corredor li sembla inacabable i ell quasi es precipita a terra quan l’hàbit li dificulta les passes, impulsades pel pols que el colpeja a martellades. Al vàter hi ha una porta tancada. Darrere hi plora en Gori, que no s’a dona ni de l’olor de pixat i Zotal, ni de l’hora justa d’entrar a classe quan toca la campana. El so aixeca una remor de cadires que rellisquen per les rajoles i de calaixos de pupitre que es tanquen. El pare Sales entra en un altre vàter, el del costat d’aquest on, assegut a terra, plora en Gori Montcada, blanc de por i de debilitat.

Però encara pot rebel·lar-se i ho fa tancant els ulls. Estreny el puny. Es colpeja fort, un cop i un altre, fins a extenuar-se i ja no sentir el dolor, com si volgués matar per sempre tot el mal del món concentrat en els darrers moments aferrats al seu cos, i al centre del cos es colpeja el sexe amb totes les forces acumulades al puny, amb tota la ràbia adormida, fins quasi perdre el sentit. I en la fúria s’ha eixugat els ulls, ara més oberts que mai i amb un somriure de mort il·luminada. Des del sexe li puja una rialla seca, desafiant, que li ressona dins el cap com sota una cúpula d’església. És la seva victòria, que allarga amb el puny tancat precipitant-se contra el sexe com un batall de campana —la seva victòria absoluta, acompanyada dels rostres de cada dia que desfilen, vençuts. Aquest és en Gori Montcada, aixecat, redimit davant ell mateix, tancat, sol, el darrer salt d’un conill de camp fulminat pels perdigons, per damunt el temps i quan la fuga ja no té sentit. Aquí, agafat com un conill quan ressonen els trons secs de l’escopeta, els cops a la porta que ell obre, i tot seguit rebot contra la paret de rajoles blanques, colpejat als ulls pel puny del pare Sales, un cop i un altre. Ha pegat amb el front a la paret i el món comença a donar-li voltes fins que cau assegut a la tapadora del vàter. Però no hi ha treva. El pare Sales l’estira pel coll de la camisa i quasi l’arrossega fins a la seva cel·la. Tanca amb clau i encara li llança una darrera bufetada a l’orella. En Gori Montcada cau damunt el llit i el pare Sales nota que li tremola tot el cos, que li voldria pegar fins a matar-lo, fins a fer-lo desaparèixer del món i dels records.