Manuel Jorge Marmelo - Porto responsable

Mário Cláudio fa el mateix, tot i que amb incursions més contemporànies. Més recentment, Miguel Miranda va aconseguir col·locar la ciutat al mapa literari nacional, creant un conjunt de novel·les policíaques que s’endinsen en els baixos fons tripeiros habitats per alguns personatges que són un reflex caricaturitzat de la ciutat.

En el seu llibre Viatge a Portugal, el Premi Nobel de Literatura José Saramago descriu Porto amb el seu estil inconfusible.

Miguel Torga, un altre dels noms destacats de la literatura portuguesa del passat segle XX, va plasmar literàriament la seva ànima tripeira en la seva obra Portugal: «Com aquells vells casals nostres que, lliures de teranyines, fan enrogir de vergonya a qualsevol gratacel de formigó edificat al seu costat, Porto només necessita que se li netegi la pols per competir amb qualsevol altre lloc amb què se’l vulgui comparar».

Una mica més sorprenent serà, potser, trobar referències a Porto en les grans obres de la literatura universal. Per exemple, a Crim i càstig, Fiodor Dostoievski introdueix una ampolla de vi de Porto al funeral de Marmeladoff. Més recentment, l’escriptor italià Antonio Tabucchi va situar la seva novel·la El cap perdut de Damasceno Monteiro en una localitat dels voltants. L’espanyol Enrique Vila-Matas li va dedicar a Porto dues de les cròniques periodístiques recopilades en el llibre Desde la ciudad nerviosa i la va triar com un dels escenaris on transcorre la seva novel·la El viaje vertical.

Interior de la Livraria Lello.

Porto en el cinema

El sorprenent invent dels germans Lumière va arribar a Porto l’any 1896. Aproximadament un centenar de pel·lícules s’han rodat o han estat produïdes a la ciutat. Una part important d’elles, probablement, serà poc coneguda pel visitant, encara que en destaquen algunes com la històrica Aniki-Bóbó (1942), de Manoel d’Oliveira, filmada en el centre històric de Porto.

En la que va ser considerada l’època d’or del cinema portuguès, les dècades de 1940-1950, cal destacar la presència de Porto a la comèdia O Leão da Estrela (‘El lleó de l’estrella’), però va ser a la fi de la dècada de 1990 quan Porto es va donar a conèixer internacionalment en l’àmbit cinematogràfic. Pel·lícules com Trois ponts sur la rivière, del francès Jean-Claude Biette, O Xangô de Baker Street, del brasiler Miguel Faria Júnior, Pasos de baile, del nord-americà John Malkovich (amb Javier Bardem) i Sombras en una batalla, de l’espanyol Mario Camus (amb Carmen Maura) van tenir per escenari aquesta ciutat.

El viatger que s’interessi més per aquest aspecte en particular pot recórrer també al llibre O Porto na História do Cinema, de Sérgio C. Andrade, edició de Porto Editora, 2002.

La ciutat és reconeguda internacionalment per la producció de pel·lícules d’animació, ja que disposa d’un equipament dedicat a aquest gènere cinematogràfic, la Casa da Animação, que organitza regularment sessions de cinema i exposicions i, així mateix, està preparada per acollir la producció de pel·lícules nacionals i estrangeres. A la ciutat propera d’Espinho, s’hi realitza anualment, a primers de novembre, un dels més rellevants festivals internacionals del gènere, el Cinanima. Igualment important és el festival de cinema fantàstic Fantasporto, celebrat al març, un dels certàmens europeus del gènere més importants.

Des de fa poc, Porto acull el moviment de curtmetratges Shortcutz (al costat de Lisboa, Londres i Berlín), amb sessions setmanals els dijous, a l’Espaço Maus Hábitos (Rua de Passos Manuel, 178).

Manoel d’Oliveira

Nascut el 1908, a Porto, el cineasta Manoel d’Oliveira es va estrenar amb les càmeres el 1928, quan va iniciar el rodatge de Douro, Faina Fluvial, estrenat l’any 1931. Deu anys després va realitzar la seva primera pel·lícula de ficció, Aniki-Bóbó, un dels documentals més commovedors sobre els barris històrics de Porto, vistos a través de les mirades d’un grup de nens. El títol de l’obra va donar nom a un dels primers bars que van obrir a la zona de la Ribeira, que encara funciona a la Rua da Fonte Taurina.

Amb Aniki-Bóbó, Oliveira va iniciar una carrera de gran prestigi que li ha valgut el reconeixement en nombrosos festivals europeus i un incipient homenatge inclòs a la pel·lícula Lisbon Story, del cineasta alemany Wim Wenders. Acto de primavera, del 1963, el va consagrar definitivament en guanyar la medalla d’or del Festival de Siena, a Itàlia, l’any 1964. Francisca, Amor de Perdiçaõ, Us Canibais, A Caixa i A Carta, compten entre algunes de les seves pel·lícules més importants.

Història

Porto va néixer al turó de Pena Ventosa, al costat del riu Duero. Allà s’hi han trobat vestigis de presència humana, que es remunten a l’edat de ferro. L’ocupació del turó va continuar durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal. Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar l’any 868.

Va pertànyer al Regne de Lleó fins l’any 1143, moment en què va passar a formar part del nou regne de Portugal sota el govern d’Alfonso Henriques, primer rei del país.

L’infante don Henrique va fer que Porto fos, al segle XV, una de les ciutats portuàries més importants del món a la recerca de les espècies i riqueses orientals. Les drassanes de la ciutat, de les quals encara queden vestigis a la riba del riu, tenien fama mundial. Més tard arribarien els desastres militars, la gradual pèrdua dels territoris d’ultramar i el declivi de la ciutat i de tot Portugal.

Muralha Fernandina.

L’any 1910 el país va passar a ser una República fins que, en els anys trenta del segle XX, va començar la dictadura d’Antonio Salazar, que sumiria el país en una profunda letargia fins al 1968. L’any 1986, sent ja un país plenament democràtic, va entrar a formar part de la UE. El 1996 el casc antic de Porto va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest nomenament i el de Capital Cultural el 2001, van impulsar-ne la modernització.

Personatges il·lustres

En ser una ciutat antiga i carregada d’història, Porto ha anat reunint, al llarg dels segles, una respectable galeria de personatges il·lustres. L’infant don Henrique, considerat el gran impulsor dels descobriments marítims portuguesos, va néixer aquí, en un edifici que era, antigament, l’Alfândega Régia i que encara existeix com Casa do Infante —on funciona actualment un interessant centre del Museu da Cidade, que permet, a través dels vestigis arqueològics allà trobats, descobrir la història de l’antiga ciutat.

L’Infante D. Henrique

En el seu tron entre la lluentor de les esferes,

amb el seu mantell de nit i solitud

té als seus peus el mar nou i les mortes eres,

l’únic emperador que té, de debò,

el globus del món a les seves mans. (Fernando Pessoa, 1928)

Malgrat ser considerat, don Henrique, el més il·lustre dels fills de Porto, la ciutat compta amb altres personatges rellevants. Alguns, perquè van néixer aquí, uns altres perquè els seus noms van quedar fortament units a la ciutat. La llista es pot iniciar amb Fernando de Magallanes, capità de la primera expedició que va fer un viatge de circumnavegació al voltant del món, o amb Pêro Vaz de Caminha, cronista del primer desembarcament europeu en les costes de Brasil, continuant amb l’escultor Soares dos Reis, el pintor Vieira Portuense, la violoncel·lista Guilhermina Suggia i l’escriptor Camilo Castelo Branco, i acabant en l’actualitat amb personalitats de renom internacional: el cineasta Manoel d’Oliveira, l’antiga campiona olímpica de marató Rosa Mota, els poetes Sophia de Mello Breyner Andresen i Eugénio de Andrade, l’escriptora Agustina Bessa-Luís i científics com Manuel Sobrinho Simõés i Maria de Sousa.