Manuel Jorge Marmelo - Porto responsable

En els últims anys, la població s’ha renovat gràcies a l’arribada d’immigrants, sobretot estudiants africans i del programa Erasmus, comerciants asiàtics i treballadors brasilers i de l’est d’Europa. Es tracta d’un fenomen relativament nou que li donat a Porto un aire més cosmopolita i ètnicament més variat.

Jugant a les cartes al Campo Mártires da Pátria.

Tot i que avui dia els barris antics ja estiguin més buits, presenten encara una densitat d’habitants per metre quadrat molt superior a l’aconsellable, estant a més tradicionalment habitats per una població empobrida i envellida, poc escolaritzada i sotmesa a fenòmens d’exclusió social més o menys endèmics, que cap dels molts programes d’intervenció duts a terme en els darrers trenta anys ha aconseguit eradicar del tot.

Malgrat les dificultats, el tripeiro és, en general, afable i simpàtic, i es distingeix per la facilitat i franquesa amb les quals, oblidant les regles d’etiqueta, recorre al llenguatge més popular, plagat de paraulotes. No cal veure en això, però, cap tipus d’agressivitat, sinó al contrari, aquest tipus de llenguatge forma part del seu codi social, és un senyal amistós i molt arrelat.

Tot això forma part de les moltes anècdotes que se solen explicar dels nadius. Tot i que sempre tenen una mica de veritat, també és cert que no tots parlen d’aquesta forma, igual que no a tots els agrada el plat tradicional de budells tripas à moda do Porto —hi ha molts que els detesten— i són seguidors del Benfica, l’històric rival del major club de futbol de la ciutat, el FC Porto. També hi ha tripeiros antipàtics i uns altres que no sofreixen la síndrome de viure en aquesta ciutat i que estan francament satisfets amb la vida que porten.

Amb tot el que s’ha dit, a l’hora de traçar el perfil del típic habitant de Porto, el visitant no deixarà de considerar-lo com una persona amistosa i acollidora.

Els barris

Porto va néixer, segons expliquen els historiadors, al turó de Pena (‘penya’) Ventosa, al costat del riu Duero. S’hi trobat vestigis de presència humana que es remunten a l’edat del ferro, època en la qual se suposa que va existir un poblat prerromà. L’ocupació del turó va prosseguir durant el període romà i, després de les invasions bàrbares de finals del segle VI, es va convertir en seu episcopal.

Ocupat pels àrabs després de la derrota visigoda el 771, la conquesta cristiana va arribar a Portucale l’any 868, quan la ciutat, que en aquells moments començava a créixer, es va convertir en el centre neuràlgic del Comtat Portucalense, embrió del país que és avui dia Portugal. En aquella època aquest nucli urbà pertanyia al bisbe don Hugo, a qui li havia entregat en donació donya Teresa, mare del primer rei portuguès, Alfonso Enríquez.

Els barris principals de Porto són encara aquells que conformaven la ciutat medieval, s’estenen pels turons veïns de Vitoria i baixen fins a les ribes del riu, per Miragaia i la Ribeira. Qui visiti aquesta zona podrà observar, certament, els monuments més importants de Porto, amb excepció dels edificis més recents, com la Casa da Música, projectada pel famós arquitecte holandès Rem Koolhaas, i el Museu de Arte Contemporãnea de Serralves, dissenyat per Álvaro Siza Vieira. A causa del seu excepcional valor, el centre històric ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Oblidats i abandonats durant molts anys, aquests barris històrics han conegut un lent procés de rehabilitació a partir de la dècada de 1970, que es va accelerar lleugerament en els últims anys del segle passat.

Venedor de castanyes.

Encara existeixen alguns edificis molt degradats que, certament, sorprendran els visitants, tot i que s’han fet grans millores en els espais públics del centre històric, que poc a poc recobra el seu millor aspecte. El centre històric alberga un conjunt d’edificis monumentals de gran valor, principalment de caràcter religiós i d’estil barroc, que es combinen amb un bonic i típic caseriu emplaçat sobre les escarpes, entre els quals destaquen bells exemplars de l’arquitectura civil, com l’esplendorós Palácio dóna Borsa. S’ha de visitar aquest barri de forma tranquil·la i pausada, recorrent els seus estrets carrers i baixant o pujant per les escales que uneixen molts d’ells. Mereixen una atenció especial edificis tals com el Paço Episcopal (‘palau Episcopal’), l’església catedral (‘Sé’), l’església de São Francisco, el convent de São Bento da Vitória, la torre dos Clergues i l’antiga Cadeia (‘presó’) da Relação, seu actual del Centre Português de Fotografia.

Ribeira

El centre més antic per sortir de nit es troba al barri de la Ribeira, el qual ha anat decaient en aquest sentit durant els últims anys a causa que han sorgit nous locals de diversió a les zones més perifèriques i amb major facilitat d’accés. Una recent operació de rehabilitació urbanística ha creat les condicions necessàries per a la recuperació del barri, on existeixen nombrosos bars i restaurants, amenes terrasses amb vista al riu i, sens dubte, escenaris urbans que conviden a ser captats per les càmeres fotogràfiques dels visitants. Recentment, també han obert en aquesta zona algunes cuidades botigues, sobretot de caràcter enològic i de la moda més irreverent.

Sé

És el barri on va néixer Porto i entorn del qual ha crescut la ciutat, però és també, de tots els barris històrics, el que presenta fenòmens de marginalitat més preocupants en l’actualitat, normalment relacionats amb el tràfic de drogues. Malgrat això, en una ciutat amb un baix índex de criminalitat (en comparació amb els índexs europeus), aquest barri és relativament segur.

Barri de la Sé.

Vitória

El barri més petit del centre històric és potser el que concentra major nombre monuments. Passejant pels seus carrers es contempla la silueta de la torre dos Clérigos, l’extraordinària llibreria Lello, les esglésies da Misericórdia, do Carmo o de São Bento da Vitória, el jardí da Cordoaria, on destaca el conjunt escultòric de Juan Muñoz Treze a rir uns dos outros (‘Tretze rient-se els uns dels altres’), l’antic convent benedictí que alberga, des de fa uns anys, l’Orquestra Nacional do Porto, i l’antiga Cadeia da Relação.

Més impressionant encara és observar la convivència, més o menys pacífica, del nouvingut comerç de gangues orientals amb un tipus d’establiments en vies d’extinció: botigues d’ultramarins, merceries, drogueries, ferreteries, magatzems de teixits, botigues de marroquineria, velles impremtes, botigues de material elèctric, tavernes i cellers. Gairebé tot això concentrat a la Rua dona Flores, on és possible admirar alguns bellíssims establiments, els últims exemplars que queden del Porto burgès del segle XIX.

Autèntic Porto

Al barri de la Sé hi té el seu establiment el barber Carlos Bessa, a la Rua da Bainharia, qui combina aquesta professió amb la pràctica de la política i algunes incursions notables en el camp de la música popular. Encara s’hi pot veure com treballa Toni da Violes, un artesà amb un local a la Rua da Bainharia on arregla i construeix els més diversos instruments de corda, alguns inventats per ell mateix a petició de músics provinents de diferents llocs del país.