Manuel Jorge Marmelo - Porto responsable

El turisme responsable està relacionat amb la curiositat per descobrir i entendre el que és nou o diferent... i gaudir-ne.

Decàleg del viatger responsable

1. Obre la teva ment a noves cultures i tradicions i sigues tolerant davant la diversitat.

2. Respecta els drets humans; qualsevol forma d’explotació vulnera els objectius del viatge.

3. Ajuda a conservar l’entorn natural i procura no deixar una altra petjada que la de la teva sabata.

4. Respecta el patrimoni artístic, arqueològic i cultural de la destinació.

5. Si compres regals, procura que siguin expressió de la cultura local.

6. Quan planifiquis el teu viatge, tria aquells proveïdors que es preocupen pels drets humans i pel medi ambient.

7. Utilitza els recursos naturals amb moderació i procura minimitzar la generació de residus.

8. Gaudeix dels costums, gastronomia i tradicions de la cultura local.

9. Si visites espais sensibles, informa’t abans de com fer-ho.

10. Contribueix al desenvolupament d’un turisme responsable, just i sostenible.

Rua da Ribeira.

Porto responsable

Hi ha molts Portos a Porto i aquesta guia ha de ser una ajuda per al seu descobriment: d’aquest Porto «deliciosament endarrerit» que va veure Mayol, el personatge de Vila-Matas, però també del Porto monumental reflectit en la talla daurada de l’església de Sant Francisco o en les façanes de granit d’alguns edificis. Després, el Porto on es menja bé i es beu millor, i el Porto dels jardins romàntics, de les places àmplies i recentment remodelades, i també del Porto contemporani del Museu de Serralves i del metro més modern d’Europa, i el Porto d’Alvaro Siza Vieira i Souto Moura, i el Porto cosmopolita de la Casa da Música dissenyada per Rem Koolhaas. Així successivament, un Porto darrere de l’altre —depenent del temps que es tingui per descobrir la ciutat i submergir-s’hi amb més o menys profunditat—.

Pugi les escales i carrerons del centre històric. Detingui’s en l’Adro da Sé per contemplar l’escenari únic de què es gaudeix. Planifiqui un final de tarda a la vora del riu Duero, després d’un passeig agafats de la mà entre els arbres dels jardins del Palácio de Cristal. Descendeixi del Passeio das Virtudes fins al riu pel remorós jardí encaixat en les terrasses entre vessants. Detingui’s a prendre un cafè en el Majestic. Entri en el Mercado do Bolhão i localitzi, en l’antiga Cadeia da Relação, la finestra per la qual l’escriptor vuitcentista Camilo Castelo Branco, allí tancat, contemplava el retrat més bell d’una ciutat que sembla congelada en el temps. Organitzi un pícnic al Parque da Cidade, un passeig a Serralves, una visita al barri de galeries d’arts plàstiques. Pugi els 240 graons que condueixen al cim de la Torre dos Clérigos i contempli la ciutat a través dels ulls d’un gegant. I, si pot, torni de nou al febrer, quan la ciutat s’omple d’aquesta llum festiva i inversemblant de les magnòlies en flor.

Com és Porto

Malgrat no tenir l’atractiu de les grans metròpolis turístiques del món, Porto és una ciutat calorosa i d’una bellesa feta de petits encants. Ràpidament enlluerna a qui la visita i contamina tots els seus sentits.

Pujant cap al Duero, des del sud fins a la seva desembocadura, ens detenim al costat de la riba i, en mirar davant nostre, sorgeix la ciutat de Porto. Abocada al riu, s’estén mandrosa fins on ens arriba la vista, mentre llisca i salta de pujol en pujol plena de força, equilibrada sobre les escarpes granítiques en una eterna precarietat. Des del primer instant ens adonem que la segona major ciutat portuguesa alberga una història rica i un passat ple de contradiccions.

Sobresortint entre les apinyades teulades i les petites cases que conformen el seu nucli més antic i pobre, la ciutat ens mostra els seus colossos de granit, els antics palaus i les esglésies fortalesa, els agrestos penyals, les grans edificacions i les sòlides muralles que semblen sostenir la ciutat, impedint que es precipiti al riu. Tot això emmarcat per l’emblemàtic pont de ferro amb dos taulers, anomenat pont Luís I, projectat per Téophile Seyrig (deixeble d’Eiffel), l’espectacular imatge del qual evocarem després del viatge.

Si el temps acompanya, podrem gaudir de les vistes des del moll de Gaia. A aquestes alçades, ja tindrem a la nostra esquena els cellers del vi de Porto i, més endavant, els típics vaixells rabelos col·locats en línia al llarg del riu, que conserven la memòria d’antany, quan les bótes del nèctar que va donar a conèixer el nom de la ciutat per tot el món eren transportats riu Duero avall en aquests fràgils vaixells que algunes vegades eren tirats des de la riba per homes o per animals, l’única forma, aleshores, de vèncer les dificultats, avui dia superades mitjançant la construcció d’embassaments, d’un riu indòmit. Temps llegendaris que ens conformarem simplement amb evocar i imaginar, mentre ens preparem per sortir a descobrir una ciutat carregada d’històries i vicissituds.

Praça dos Aliados.

Porto pot ser considerada una ciutat d’extraordinària bellesa si és visitada amb deteniment. No és el nadiu qui ho afirma, sinó el viatger que ja coneix algunes de les grans capitals. Porto pot ser romàntica i divertida, malenconiosa i pintoresca, històrica i contemporània, típica i cosmopolita, bella i lletja, monumental i feta de petits detalls que criden la nostra atenció. Tot dependrà del punt de vista des del qual se la miri i de l’estat d’ànim del visitant. Per això, es pot afirmar que la ciutat és bella i acollidora i que ofereix motius més que suficients perquè s’enamorin d’ella tots els que la visiten per primera vegada.

Panoràmica des de l’atri de la Sé.

Haig de confessar, com tripeiro que sóc, és a dir, natural de Porto, que moltes vegades lamento no tenir temps de passejar per la meva ciutat com ho fan els visitants, ni de poder dormir en un hotel al costat del riu o freqüentar sense pressa els seus bars més acollidors, recórrer els carrers i observar-los amb la mirada verge dels qui la descobreixen per primera vegada, i asseure’m a les seves terrasses per veure com va canviant la llum al cel, com s’acumulen els núvols, com es forma la boirina sobre el riu i es dissipa en una boira diàfana, i com tot això modifica el propi aspecte de la ciutat. Porto mostra una imatge quan és banyada el sol —alegre, bulliciosa i plena de colors que es reflecteixen al mirall del riu, com si fos una heroïna de Balzac vanitosa i ben conservada— i una altra molt diferent quan li falta aquesta lluminositat i s’impregna d’una expressió malenconiosa i absent, com «de milà ferit a l’ala», com tan bé la descriu un dels seus millors cantors, Carlos T, en «Porto Sentit», un himne a la ciutat que s’ha fet cèlebre per la veu del cantant Ruy Veloso:

Qui arriba i creua el riu

al costat de la serra del Pilar

veu un vell grup de cases

que s’estén fins al mar.