I en realitat ho és, de preciós. Els prats de la vora del refugi tenen aquella florida de juny de l’alta muntanya. Els avets i els pins negres encara són densos, dos-cents metres més amunt començaran a aclarir-se, però aquí encara mostren tota l’esplendor de la natura salvatge. Hi ha un trencalòs fent voltes amb els corrents tèrmics, sense fer bategar gens les ales: simplement observa i espera el moment de poder trobar qualsevol carronya per ficar-se a la boca, llàstima que ja no hi hagi llops que vagin deixant un rastre de mort i que de cada vegada sigui més complicat trobar cadàvers per xuclar-los el moll de l’os, maleïda especificitat de la cadena tròfica i sort dels ecologistes que de tant en tant venen a deixar aliment per salvar l’espècie.
Els nois descarreguen les seves coses i entren al refugi i s’hi instal·len mentre tu fas una conducció amfetamínica per la pista de terra. T’agradaria saber quants de cotxes has robat al llarg de la vida perquè la cosa que més t’agradava, de quan anaves a estudi, era fer aquesta mena de càlculs. Aviam si els robes força quartos a aquests passerells i te’ls pots gastar amb alguna de les senyoretes de Puigcerdà o de la Seu d’Urgell, millor de la Seu, que posats a fer porcades estan més entrenades amb tots els andorrans que omplen els bordells, perquè són així de puritans, els del país de les muntanyes, que no poden tenir putes pròpies —tot i que n’hi ha algunes i de cada vegada n’arribaran més— però que no dubten gens ni mica d’agafar el cotxe i baixar fins a la Seu, ciutat episcopal, per esbravar-se els baixos, que ja se sap que quan el cap de baix s’engalaverna el de dalt no governa i que per molta novena i molt de cilici també t’has trobat més d’un capellà esperant el seu torn per esbravar-se. Mira, millor això que no pas anar violant nens i nenes als confessionaris, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, i veus de seguida que aquestes noies de la Seu i de Puigcerdà encara fan un favor a la humanitat.
Mentre puges cap al refugi no t’adones de la bellesa de la natura que t’envolta. Ho has discutit molts cops, que la natura no és bella ni bonica, sinó que simplement és, que fa el que toca. Et molesta molt tota aquesta gent que ve de Barcelona amb ganes de respirar aire pur i d’experimentar sensacions noves. Que vinguin a llaurar a l’estiu si tenen collons, o a buscar les ovelles quan es perden i quan les has de perseguir durant dos dies per tota la vall perquè sou pobres i cada cap de bestiar compta i no es poden deixar perdre. Que treballin la terra i si llavors encara la troben bonica tindran tot el teu respecte, és massa fàcil venir i deixar-se extasiar pel paisatge i per les vistes i fer el pixapí, sempre tocant els collons a la gent de la Cerdanya, sense saber-ne res, fent túnels i pistes d’esquí i equipaments nous, escoles, instituts, pistes de patinatge i tot de merdes que els ceretans no necessiten per a res i que només serviran per dur nous turistes, la plaga, el càncer que omple les muntanyes amb les vambes acabades de comprar, els sacs de dormir de darrera generació i accent xava a la boca que tant et molesten, Rambo.
Ells ja han pres possessió de l’espai i estan desembolicant les coses per preparar el sopar: el fogonet del càmping, les carmanyoles, pa, embotit. Entres al refugi amb l’escopeta de canons retallats i disparant al sostre, sense dir-los ni ase ni bèstia. I destapes l’infern al mig del paradís. Perquè sàpiguen qui és el Rei de la Cerdanya.
Ho intenten tot i no saben que el Rei de la Cerdanya no té preu.
Ho intenten tot i no saben que al Rei de la Cerdanya li fa basarda veure suplicar. Li fa basarda i a la vegada l’excita.
Ofereixen diners, fins i tot el cotxe, però de tant en tant engegues un tret a l’aire i no deixes d’amenaçar-los fins que les llàgrimes, els renecs i la por són incontrolables, fins que la súplica per la vida passarà a ser la màxima prioritat. Ara no vols res. Ara has sentit l’olor de sang i com els taurons no pararàs fins a sadollar el teu instint. Vols veure’ls la por al rostre i que et temin, perquè a la teva cort no hi vols súbdits, hi vols esclaus acollonits per la possibilitat que exerceixis el teu poder, que trenquis la línia que marca la diferència entre la vida i la mort.
—No parleu en català, gosses, que sou filles de guàrdia civil, ho veig a les vostres cares de meuques. No parleu en català que el destrosseu, que no sabeu dissimular, filles de tricorni.
Pensen que ets boig, pensen que el Rei de la Cerdanya és boig i que no sap què fa ni què diu i per això n’hi ha un que salta per la finestra i arrenca a córrer i malgrat que apuntes bé i li dispares, la retallada no té prou potència en la distància llarga. Llàstima. Amb la quantitat d’isards que has abatut a mig quilòmetre i a set-cents metres i tot amb l’espingarda pairal. Bé, ho hauràs de deixar estar. Corres un altre cop cap a dins, ha quedat un noi amb les dues noies i has de tornar a controlar la situació, encara que a tu el que t’agrada és el caos.
I el caos arriba. En un moment es precipiten cap a la porta i intenten arribar al cotxe. Corres al seu darrere i no notes els cops de l’ampolla de butà amb què el noi t’ataca, ni els talls als braços amb un ganivet d’una de les noies. No notes res, Rambo, perquè la merda que t’has ficat entre pit i esquena és molt bona i t’ha fet immune a totes les agressions externes. Tot i així, tres contra un, desesperats per salvar la vida, no és una lluita gaire equilibrada. Així que dispares contra una de les noies i la fereixes a un peu. El crit et fa prendre consciència del que has fet i penses que és el moment de marxar. Agafes el cotxe i arrenques a tota velocitat. Cap a casa, cap a Pi. Deixes el cotxe al mig del bosc, ben amagat, i te’n vas al llit no sense abans embenar-te les ferides.
Dalt, a la vall de l’Ingla, gairebé no es poden creure la sort que han tingut. Esclaten els plors i les abraçades i la por que tornis, però abans arriba la Guàrdia Civil amb el fugitiu, que ha batut tots els rècords de velocitat per arribar al poble a buscar ajuda. Comencen els interrogatoris, el trasllat a l’hospital comarcal, la por. I malgrat que t’identifiquen ràpidament, passaran alguns mesos fins que aconsegueixin detenir-te i imputar-te també aquest delicte, quan tu davant del jutge diràs que només defensaves la Cerdanya dels invasors externs, com correspon a un rei.
Han passat vint-i-cinc anys des de llavors ençà. Com aquell qui diu ja no ens recordem de les Olimpíades, ni d’aquell senyor franquista que va dir que havien estat els millors jocs de la història i que també és mort com tantes coses en aquests anys: la imatge del president Pujol, esmicolada per la corrupció del seu partit; la imatge d’institucions del país com el Palau de la Música, trinxada per Fèlix Millet i per un judici escandalós que ha fet tremolar totes les conviccions en la justícia. Els rics sempre són tractats de forma diferent que la pobra gent que perd el pis per culpa dels bancs i de la crisi i encara tenim sort que això no són els Estats Units i no hi ha armes a lloure, perquè de motius per muntar una matança de Sant Quintí n’hi ha més que de sobres en aquesta terra tan desgraciada on si els fills de puta volessin no es veuria la llum del sol, que diria en Quico Pi de la Serra.
Penso per un moment què hauria passat si algú s’hagués presentat a casa la teva mare per prendre-li qualsevol cosa. Hauria marxat blau de cops o l’hauries mort d’un tret, aquest sí que potser seria l’únic tret justificat de la teva vida. Han passat vint-i-cinc anys i em truquen d’una ràdio d’àmbit general per parlar de tu i ho faig encantat. Han llegit el reportatge que he publicat al Segre gràcies a les bones gestions de l’Anna Sàez i ara volen que en parlem una estona més. Perfecte. Els escriptors ens hem de convertir en els primers venedors de la nostra pròpia obra o estem condemnats a l’ostracisme. Aquest país no admet Salingers. Aquest país amaga els escriptors i els canvia per tertulians de televisió, així que hem d’aprofitar totes les oportunitats que se’ns brinden per sortir de l’ostracisme, encara que sigui a costa teva i de les apostes que es fan calculant quan tornarà a ser un convicte.
Читать дальше