Sebastià Bennasar - El rei de la Cerdanya

Aprofito moltes vegades les hores mortes en aquesta estació per escriure petits relats per enviar-los als concursos dels ajuntaments, seguint els consells del Roberto Bolaño, que deia que els concursos literaris dels pobles eren com búfals que s’havien de caçar quan tu ets un indi i et queda una última fletxa i la supervivència depèn exactament que facis el blanc. O l’encertes o la indigència. El premi municipal pot significar la diferència entre poder posar un tall de carn o de peix a la taula o continuar com sempre, des del dia vint de cada mes alternant arròs i pasta o patates amb llaunes de tonyina, formatgets d’oferta o ous a anys llum de distància de ser ecològics. I és exactament això, tot i que des de fa un grapat d’anys els premis s’han convertit en objectius molt preuats i la quantitat d’indis amb una sola fletxa ha augmentat de forma exponencial amb la crisi i els búfals s’han fet més magres.

Tothom vol ser escriptor o tothom vol intentar-ho, els únics que no han patit la crisi han estat les escoles d’escriptura, cada cop n’hi ha més i cada cop tenen més alumnes i això fa que s’incrementi la competència amb tota aquesta gent que té prou talent i dedicació i diners per poder fer un curs i anar acabant un conte o dos cada setmana, com exercicis, que envien de forma massiva a totes les convocatòries; i amb tots els periodistes acomiadats per culpa de la crisi que empren els seus recursos per passar-se a la ficció, a la cursa de velocitat perfecta que és el relat breu escrit com a producte per competir en els guardons municipals, depenent de la sort que hagis pogut tenir, del talent, del gust del jurat, de la competència que hi hagi hagut. Aquesta és la moneda imantada amb què tu jugues a la màquina escurabutxaques i amb què nosaltres intentem complir els nostres somnis. Per tant, puc imaginar perfectament que ningú no t’ha prestat atenció, que ningú no t’ha fet cas, perquè l’estació de Lleida és un exemple perfecte de no-lloc, d’espai d’anonimat on cadascú va a la seva, on et podries morir sobre una taula i ningú no diria res ni et miraria fins a l’hora de plegar, quan series una molèstia important, una anècdota per anar explicant de tant en tant en el futur però una puta nosa per a avui, en què justament tenia un sopar d’aniversari o un examen l’endemà o qualsevol altra merda molt més important que un cadàver en una taula.

Travesses les vies del tren pel pont exterior. Comença a estar-se bastant millor. Hi ha una vintena de cotxes arrenglerats. Fas una primera passada per intentar detectar quin et pot anar millor. N’hi ha tres que tenen cadireta infantil. Són els teus preferits per a una ocasió com aquesta. Normalment els pares són previsors, solen tenir el cotxe en bon estat i amb gasolina. Si fos per anar a fer una de les teves ràtzies no els escolliries mai. Però es tracta d’arribar a la Seu d’Urgell sense cridar gaire l’atenció i amb un cotxe normal. El deixaràs ben visible perquè el puguin tornar a la família. Et poses els guants que treus de la bossa i en un tres i no res obres la porta del Seat Ibiza blanc que has acabat escollint. Fer el pont és encara més ràpid i al cap de deu minuts ja has deixat Lleida. No t’has equivocat. Hi ha més de mig dipòsit de gasolina i a la guantera una còpia de tots els papers. T’ha tocat la grossa. L’única cosa que no acabes d’entendre és com funciona l’equip de música, que s’ha engegat sol i que només fa que posar cançons horribles d’una tal Carla Bruni. I a sobre canta en gavatxo.

Arribes a la Seu d’Urgell i deixes el cotxe ben aparcat davant la comissaria dels Mossos. Quina gràcia que et fa. Després travesses pels carrerons i comences a notar una flaire diferent. Fa molta més fresca i fa olor d’arbres, d’una certa sensació de ser a casa. Camines una estona més fins a arribar a la cotxeria que havia comprat la mare feia molts anys per guardar el gènere per anar a mercat. Tens una còpia de la clau i ara legalment és teva, igual que la casa de Pi. Són la teva herència ara que la mare no hi és. Et costa reprimir una llàgrima que estava a punt d’escapar-se’t. La mare, que només tenia por que et matessin en una mala trobada i que sempre et va donar suport en tot el que necessitaves. Entres a la cotxeria, obres el llum i hi trobes un llit, una nevera i un petit lavabo, tot construït per a tu i per a la mare per fer-ho servir si alguna vegada havia de quedar a la Seu per la fira o s’allargava el mercat. La quantitat de vegades que l’has emprat com a refugi quan venien mal dades. I al fons, tapat amb la lona, el vell Renault 12. Hi aboques gasolina d’un parell de garrafes, carregues la bateria durant mitja hora, i engegues. Perfecte. Fendeixes la nit. El Rei de la Cerdanya torna a casa i l’endemà els veïns de Pi estan mig acoquinats en veure el Renault 12, la casa oberta i en Rambo cuinant un arròs amb fesols i començant a treure les males herbes de l’hort.

«Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, va ser la dona que em va convèncer que sí que valia la pena que fessin el reportatge. Va ser la mateixa setmana en què va sortir en Rambo. Ho sé perfectament perquè a un li queda gravat al cap quin és el darrer pres que ha excarcerat, i encara més si és algú tan singular com ell. El cas és que em vaig jubilar l’endemà, amb seixanta-un anys fets i amb més de quaranta cotitzats, i uns quants dies després em varen trucar a casa per fer-me l’entrevista per al Segre . He de reconèixer que saben fer la feina. Tenen una bona base de dades o saben el dimoni on se colga.

»Jo no tenia cap ganes de sortir a l’entrevista, però sí que tenia ganes que se sabés que alguns ens vàrem fer funcionaris de presó per democratitzar-les des de dins. Això sí que volia que quedés clar. I com a mínim vaig poder aprofitar per explicar-ho. Perquè a mi no em va semblar greu que el dia que en Rambo sortia la resta de companys ja estiguessin apostant sobre en quin moment el tornarien a portar a la presó, el que hauria estat estrany és que no ho fessin. No hauria estat humà. Una altra cosa és que jo no ho faci perquè ho trobo denigrant.

»No n’hi ha per menys, en Rambo és un personatge singular. No posa problemes, això no. Sol tenir un comportament i un perfil baix, no es fica amb ningú, si l’emprenyen s’hi torna, això sí, i llavors costa molt que el parin, té una força descomunal i quan creu que l’acompanya la raó és impossible parar-lo.

»És veritat que em vaig fer funcionari de presons per canviar les coses des de dins, però és veritat que és un món que canvia molt lent, tot i que quan varen transferir-se les competències a la Generalitat es va notar una millora important en tot plegat. Però la crisi dels darrers deu anys ens ha fet anar moltes passes enrere. Una presó és com un poble, sense diners no es poden fer grans coses. I aquí ja saps que els veïns hi són per posar pals al mig de les rodes.»

En Jacint és l’únic tipus que he conegut en persona. Vaig llegir l’entrevista essent a Pagès Editors mentre esperava per reunir-me amb la Joana Soto, l’editora, i li vaig demanar a la Joana si coneixia la redactora que havia publicat el tema. Sort. Lleida és com Mallorca i totes les estructures de poder estan interconnectades. Quan li he explicat a en Jacint que estava escrivint un llibre sobre tu m’ha dit de seguida que sí que m’atendria. I llavors ha estat quan he comprat els bitllets —millor un divendres, que és el dia que la dona puja al poble a donar un cop de mà a la filla amb les canalles i així podrem estar més tranquils— i he anat de cap a casa seva, a prop de la Biblioteca, i hem estat parlant una bona estona de tu.

M’agrada anar a Lleida amb l’Avant. Els viatgers que empren la freqüència directa sovint són gent de la mateixa ciutat que han anat a Barcelona per fer segons què. Gent tranquil·la que fa l’hora i deu minuts de viatge amb un comportament impecable, llegint o mirant les tauletes o els mòbils amb aquella satisfacció de qui abans n’esmerçava tres i escaig. Fins i tot hi ha estudiants que van i venen el mateix dia a la universitat perquè els preus a Barcelona s’han posat tan prohibitius que si tenen sort i només fan classe tres cops a la setmana els surt més barat aquell tren, on exhibeixen ordinadors portàtils molt millors que aquest on jo escric la teva història, que no pas llogar una habitació a la capital. He sentit la conversa que tenen entre ells quan s’hi troben.