Sebastià Bennasar - El rei de la Cerdanya

—És clar que m’agradaria viure sola a Barcelona, però a casa les coses no van com voldríem i mira així no gastem tant i què vols que et digui, a casa hi estic regalada, en el fons. I ja fan l’esforç de pagar-me la matrícula, o sigui que mira, benvingut sigui el tren.

—Jo ni m’ho vaig plantejar. Enguany estudio a Barcelona, però només el màster. Ja faré la tesi aquí, el doctorat el matricularé a Lleida. Jo és que a Barcelona no m’hi veig, no m’agrada gens ni mica. Lleida és el meu món, què voleu que hi faci, noia. Aquí tinc tots els amics i tota la vida i jo soc feliç així.

De vegades podem veure la neu a les muntanyes a tres-cents quilòmetres per hora, una velocitat que allà dalt no es pot ni imaginar, però la majoria de vegades aprofito per llegir, com bona part dels viatgers usuals de la línia, si no ens toca cap imbècil que es pensa que pot arreglar tots els problemes d’una empresa per telèfon i que aquella hora del seu temps pot esdevenir crucial per a l’economia mundial, que de vegades també n’hi ha.

«En Rambo té un d’aquests expedients que tot funcionari de presó coneix i ha de conèixer, sobretot si has de treballar amb ell. Saps que en qualsevol moment te la fotrà. No tornarà d’un permís per anar a veure la mare, aprofitarà per fer-se fonedís a la primera de canvi i quedar a la Cerdanya. Aquí, no, aquí està molt calmat, és on no té cap mena de problema, la vida resolta, tres àpats al dia. Això no vol dir que en qualsevol moment no se li pugui girar el cervell, però fixa’t que sempre el col·loquem com a pres de confiança i això implica que s’ha guanyat el respecte de la comunitat.»

En Jacint em du a dinar a un restaurant senzill, de barri. Hi va cada divendres, quan la dona l’abandona per anar a veure la canalla. Divendres fa d’àvia a Alguaire, on la seva filla va trobar feina a l’aeroport. I els divendres a la tarda és l’únic dia que surt tard, així que ella es trasllada al poble al matí i quan els nens surten els va a buscar i després els dona berenar i van al parc i després els dutxa i els prepara el sopar i els explica contes fins que arriben els pares i els fan petons de bona nit. Llavors el gendre l’acompanya en un cop de cotxe fins a Lleida i mira, així els nens gaudeixen de l’àvia un cop a la setmana i els joves s’estalvien un cangur. Ell també hi va algun divendres i aprofita per arreglar alguna cosa a la casa, un tirador que no acaba d’anar bé, una aixeta que no para de vessar... però, en general, prefereix tenir el dia lliure a casa seva i poder fer alguna malifeta amb el menú i el colesterol.

Torno a Barcelona amb una frase inquietant sobre tu: «La teva existència és el major dels nostres fracassos.» I és que en Jacint creia que les presons haurien de servir per a alguna cosa. «A en Martí Cots l’han convertit en un delinqüent les mateixes institucions de l’Estat. Ara veurem quant durarà aquesta vegada en llibertat. I això que jo soc dels que no volien fer apostes, perquè crec que denigren la condició humana.»

És el juny de 1992 i les dues parelles encara no en saben res, de tu, Rambo. Els veïns de la Cerdanya no en parlen pas, ets un tresor que fas massa vergonya i massa por, tot a parts iguals, i per això no saben que potser hi ets i que vas armat i ets perillós. Fa anys que vas fent de les teves per la contrada i que te la campes prou bé, fugint sempre de la justícia i sense passar per l’estaro per pagar les teves penes. Ells pensen que passaran un cap de setmana inoblidable al refugi dels Cortals d’Ingla, però si tu ets a lloure qualsevol paradís es pot convertir en un infern. Aquest refugi es convertirà amb el temps en un espai mític per als aficionats als esports extrems de muntanya perquè durant anys el guarda va ser el pare d’en Kilian Jornet i per tant és un dels punts importants de la geografia del campió. Bona part dels que l’admiren —i no dic que tot el que ha aconseguit forçant el seu cos fins a límits impensables no sigui admirable— haurien de tenir en els seus pensaments els pares d’en Kilian, la valentia de deixar-ho tot amb nens petits per anar a viure al mig de la muntanya a guardar refugis, al mig de la solitud. D’acord que hi ha molts excursionistes i d’acord que la solitud és volguda, però així i tot em sembla que tenen un punt admirable, aquesta mena de decisions.

—Serà un cap de setmana perfecte, ja ho veureu. Des del refugi després podrem pujar a algun cim, si us ve de gust. I si hi ha algú valent i en forma pot pujar al Pedraforca si troba alguna colla que a la nit hagi dormit al refugi amb nosaltres. Sol no és gaire aconsellable, és una d’aquestes excursions per a gent avesada a la muntanya i potser ens falta una mica d’entrenament.

Són joves i amb la vida per endavant. Han estat preparant la sortida minuciosament i saben que el refugi de la vall de l’Ingla és un dels més nous de la xarxa de refugis de muntanya catalans i els ve molt de gust anar-hi. Les vistes són precioses i s’hi pot pujar amb el cotxe, així que no poden demanar gaires coses més. Tenen previst passar tres dies a la natura per desconnectar de tot i per oblidar que Barcelona serà olímpica i s’omplirà pertot d’esperit ludicofestiu i de la cançó dels Manolos, amics per sempre, com a exemple de multiculturalitat mal entesa.

—Tinc moltes ganes de marxar fora, necessito veure muntanyes, saps, és com una necessitat. Hi ha gent que necessita veure el mar i jo necessito veure muntanyes —diu la Miquela, que tot just acaba de fer vint-i-dos anys i a qui podries entendre perfectament, perquè tota la teva vida ha estat una lluita per poder ser a prop del verd dels arbres i del blau del cel.

Són joves i necessiten abandonar una ciutat que acaba de guanyar el mar després de viure-hi girada d’esquena qui en sap comptar el temps. Han pujat al cotxe i han anat engolint quilòmetres des de Terrassa fins a la pista de terra que tu ja has transitat tantes de vegades amunt i avall, intentant primer que no fessin el refugi i un cop fet essent una presència indefugible i intentant convertir-lo en casa teva, la casa del Rambo de la Cerdanya.

No hi ha llops el juny de 1992 a la vall de l’Ingla. Ningú no sap quan varen caçar-ne el darrer i encara falta estona perquè en vingui algun d’Itàlia o dels que han tornat a introduir a França i que s’han anat escampant sense fer cas de les lògiques previstes en els despatxos, que ja se sap que la natura sol tenir uns mapes propis que no tenen res a veure amb nosaltres. Tampoc no hi ha ossos, tot i que de vegades se sospita que n’hi pugui haver un que va rondant, de tant en tant, cada grapat d’anys. Això t’ha convertit a tu en el màxim depredador de la Cerdanya. A la serralada del Cadí-Moixeró ningú no pot competir amb la teva ferotgia acumulada al llarg dels anys, i per això quan veus el cotxe que s’enfila de cap al refugi els ulls et brillen d’aquella manera tan especial. Olores la sang i la por futura de les víctimes. Però ara encara no és el moment. Saps que pujaran per la pista que has conduït tantes de vegades i que entraran a la sala gran del refugi i que llavors seran tots teus perquè no hi ha escapatòria possible. Ara t’estimes més baixar fins al poble i aconseguir una mica de merda a qualsevol farmàcia de guàrdia. Has tingut sort, i n’ha tingut la pobra farmacèutica, que al cotxe hi has trobat una cartera amb quasi mil duros i avui pagaràs perquè no tens ganes de problemes abans de tornar al refugi.

—Ho heu vist, és preciós, com us deia, aquest lloc és màgic. —És una de les noies, que si fos de Barcelona podria ser coneguda com una camaca o una de can fanga, però que és d’aquell immens cinturó industrial crescut al voltant de la gran capital, pobles i ciutats on encara ara és possible aconseguir un allotjament relativament barat i on encara és possible aconseguir pujar l’ascensor social a base que els pares penquin molt i els fills vagin als llocs correctes: la universitat, el club d’esplai, el cercle catòlic per fer teatre... tot allò que no t’importa, perquè tu sempre seràs el Rei i perquè ets incapaç d’imaginar-te la vida a alguna d’aquestes ciutats, per a tu és impensable que algú hi pugui viure per gust, per a tu és com la pitjor de les experiències possibles, tota la merda d’una ciutat sense cap avantatge d’una gran ciutat.