Juan Marse - Aquesta puta tan distingida

Exhaust i sense esperances, com un condemnat a galeres, vaig clavar els colzes a l’escriptori i vaig inclinar el front. Però no hi vaig dedicar ni un segon, al coi d’endevinalla, perquè, de sobte, al terç inferior d’un dels folis més empastifats, al mig d’un paràgraf de sis línies fet un galimaties de paraules guixades, sargides i finalment substituïdes, alguna cosa havia començat a moure’s reclamant la meva atenció. Empesa per senyals que remetien a petits blocs d’anotacions als marges del paper, una de les línies descartades i matxucades es va incorporar i amb un unglot negre em va clavar una bufa, després es va encaminar, molt dreta i ufana, cap a la part alta del foli i, obrint-se camí a cops de colze, es va acomodar entre la tercera i la quarta línia i s’hi va estirar, al lloc que, certament, pensant-ho bé, li corresponia. De seguida, algunes oracions van perdre la màscara de l’antiga impostura i van començar a mirar cap a la bona direcció. Anima’t, corcó, em vaig dir, que no tot està perdut: sota aquest esborrany insidiós encara hi transpira el somni d’una altra vida, més intensa i més veritable que aquesta. Ja no hi ha imatges ni temes prohibits ni paraules clandestines, ja no fa falta encobrir-les ni suplantar-les ni dir-les en veu baixa, de manera que, després de posar el cap al rail del tramvia, sobre aquest ferro immemorial que s’oxida semienterrat entre les velles llambordes del Torrent de les Flors, la pobra senyora torna a plegar les mans al pit amb una devoció aparentment suïcida i es queda quieta, esperant una mort impossible...

La veu de fum de la Felisa em va treure de les cabòries:

—Per tant, quan obri la porta a aquest senyor he de comportar-me amb tota naturalitat. —Va apagar el cigarro al cendrer de la meva taula, es va escurar la gola i va afegir:— ¿És això el que volia dir-me?

—Més o menys. Però tranquil·la, que no correm cap perill.

—Ara entenc per què la seva dona va agafar els fills i se’n va anar tan lluny. Per no veure’s obligada a atendre un criminal a casa seva.

La Carmen havia anat a Holanda a veure el seu germà. Feia vint anys que no es veien. De bon grat me n’hauria anat amb ella i la canalla a passar-hi les vacances, dos mesos sense fer res més que passejar-me entre tulipes i navegar pels canals d’Amsterdam, però el fotut guió em retenia en aquesta ciutat sorollosa en companyia d’un vell assassí i entre visites puntuals de gent del cine envanida i sense escrúpols, cosa que no semblava que a la Felisa la commogués en absolut.

—¿No li sembla prou sacrifici, a la senyora tafanera?

—Servidora no sabria què dir-li.

Vaig pensar que era hora de deixar-se de bromes i que havia de posar-la al corrent del tema, per evitar qualsevol alarma o equívoc. M’havien encarregat l’argument d’un guió cinematogràfic basat en un succés real, li vaig dir, un crim comès feia anys en un cinema d’aquesta mateixa barriada, i havia de documentar-me. No li vaig dir que feia dues setmanes que no m’hi ficava del tot, per falta de dades i de ganes, i que preferia dedicar-me a les meves coses.

—I com que l’assassí encara és viu... —vaig afegir, i em vaig aturar. Tot d’una, “assassí” em va semblar una altra paraula que sortia de la foscor, espectral, coberta de pols i teranyines i certament buida de sentit—. Bé, és una manera de parlar... El cas és que l’home que espero té informació de primera mà sobre el succés i m’assessorarà. Tan de primera mà, Felisa —vaig afegir venjativament, mesurant les paraules—, que l’autor d’aquell crim espantós és precisament ell, en persona. En carn i ossos, vaja. Es diu Fermín Sicart i era projeccionista a la cabina del cinema on va passar tot, fa més de trenta anys... Sí, no faci aquesta cara. ¿Qui podria informar-me millor sobre el que va passar?

I per descomptat no calia alarmar-se gens, vaig afanyar-me a afegir, l’home havia pagat el seu crim, havia estat jutjat i havia complert condemna, i calia suposar que era tota una altra persona. La idea d’assessorar-me amb l’assassí me l’havia suggerit el productor de la pel·lícula, que anys enrere s’hi havia posat en contacte per un projecte que no havia prosperat. Em va dir que sabia del cert que el senyor Sicart accediria de bona gana a proporcionar-me informació a canvi de diners, pocs o molts, això sí que no ho sabia; en tot cas, em va donar el seu telèfon, jo vaig trucar i ell va mostrar-se amable i ben disposat.

—Així que davant seu procuri comportar-se amb naturalitat —vaig prevenir la Felisa—, sense mirar-lo de cua d’ull ni cap d’aquestes coses, ni molt menys assetjar-lo amb preguntes. Que hagués estat projeccionista de cine no vol dir que en sàpiga, de pel·lícules, potser ni li agraden. I jo, per part meva, he de guanyar-me la seva confiança; si no, hauré perdut el temps i els diners.

Un cop informada, i després de parpellejar a un ritme lleugerament més ràpid que de costum, la meva assistenta va considerar insuficient el que havia sentit i va voler saber-ne més detalls, però li vaig dir que de moment no hi havia gaire cosa més. ¿No recordava el crim? Segur que sí, havia estat molt comentat a la ciutat.

—¿Ella era una pobra meuca, oi? —va inquirir mig aclucant les parpelles caigudes i pesaroses, com si repel·lissin el record—. Sí, va ser terrible. Estrangulada amb una pel·lícula, crec... Uf! Fa la tira d’anys.

Li vaig refrescar la memòria. Va passar a principis de gener del 1949. Jo acabava de fer setze anys i recordo que al barri no es va parlar d’altra cosa durant molt de temps. Dos amics meus, dos nanos del meu carrer, aquella tarda eren al cine Delicias i em van explicar que, poc abans que passés tot, la projecció es va interrompre perquè la pel·lícula s’havia cremat. Van enxampar l’assassí de seguida, li van caure trenta anys, va complir un terç de la condemna i, en sortir de la presó, va poder refer la seva vida. Ara el senyor Sicart era un plàcid jubilat que jugava a petanca al passeig de Sant Joan, no gaire lluny d’aquesta casa. Vivia en una pensió modesta del carrer Indústria, sol, i solia fer llargues passejades.

Mentre m’escoltava, la Felisa va agafar la paperera plena i va retirar de la taula el cendrer, que només havia fet servir ella.

—Ja —va dir—. ¿I avui ha estat treballant en això?

—Més o menys. —Vaig clavar una mala mirada als folis torturats.— Però hi ha massa coses que encara no sé. Necessito parlar amb el senyor Sicart i que me les aclareixi.

—S’està fent gran, vostè —va dictaminar la Felisa—. Bé, regaré les plantes de la terrassa abans que arribi aquest... com es digui. ¿Necessita res? ¿Que vol un te?

—No.

—¿El vol amb llimona?

—No! Aviam, ¿en què havíem quedat, estimada Feli?

—Tenia l’ocasió de guanyar un altre duret i l’ha perdut. Llàstima. ¿El vol amb sucre?

—No vull res. Després faré una cervesa amb el senyor Sicart.

—Com vulgui.

Abans de sortir de l’estudi, ja a la porta, va girar-se per mirar-me, amb la paperera a la cintura i el cendrer i l’escombra a l’altra mà. Començava a fer-se fosc, i la poca claror que entrava per la finestra li posava un toc de vermell a la cara trapella i afectuosa, no exempta de recel. Vaig pensar que la meva dona tenia raó quan em va dir feia dues setmanes, abans d’anar-se’n de viatge a Holanda, que la Felisa se sentiria sola sense la canalla i el tragí habitual de la casa, i que jo faria bé de procurar-li alguna ocupació extra que la fes sentir necessària.

Però em temo que l’únic que vaig fer va ser ficar-li la por al cos. Potser era cert que des de la mort del dictador les paraules deien una altra cosa i jo encara no me n’havia assabentat.