Juan Marse - Aquesta puta tan distingida

Tal era la sensació d’impotència que em va agafar aquella tarda xafogosa de juliol, al cap de cinc hores encadenat a l’escriptori davant de mitja dotzena de folis manuscrits. I és que eren temps en què moltes coses i les paraules que designen tals coses encara no estaven unides del tot, i haig d’aclarir que no parlo d’una obra testimonial o de denúncia, arriscada i significant, que l’escriptor acovardit hauria guardat al calaix durant anys mentre no pogués publicar-la un cop caigut el Règim i que, en arribar per fi el dia d’exposar-la a la llum de la llibertat, s’hauria revelat justament ni significant ni testimonial ni arriscada, ordida fatalment amb paraules que ni tan sols en la clandestinitat i d’esquena a la censura no havien pogut lliurar-se de l’espoli, la distorsió o la mateixa impostura. No, no és aquest el cas. Em refereixo a un esborrany escrit ahir mateix i que s’està comportant perversament, com si l’hagués redactat en plena dictadura: captives, múrries, afàsiques, les paraules no deien sinó vaguetats. Vaig acabar apartant la vista i el pensament d’aquella clamorosa falsedat i mol·lície i, segurament per contrarestar d’alguna manera una tan persistent penúria verbal, síndrome romanent de gairebé quaranta anys d’autocensura (en la meva imaginació si més no, tot i ser conscient de les meves deficiències tenaces), se’m va acudir de fer una broma innocent i bastant grollera a la nostra vella assistenta Felisa.

—Felisa, quan arribi l’assassí —vaig dir impostant pèrfidament la veu—, faci’l passar a la terrassa. Serveixi-li una cervesa i que m’esperi.

La Felisa acabava d’entrar a l’estudi amb l’escombra a les mans amb el pretext d’escombrar, com solia fer cada dia quan queia la tarda, encara que avui sabia molt bé que el parquet estava impol·lut, perquè ella mateixa havia passat l’aspiradora no feia ni tres hores. Va sentir l’ordre, va recolzar mans i barbeta al pal de l’escombra i es va quedar mirant-me amb els seus grans ulls intel·ligents. “Assassí” era una paraula que potser per a ella també s’havia buidat de sentit. Unes hores abans, en comunicar-li que aquella tarda esperava una visita important i que fes el favor de comprovar el contingut de cerveses i refrescos al frigorífic, no vaig considerar necessari ni oportú afegir que el visitant esperat, el senyor Fermín Sicart, havia estrangulat una dona feia més de trenta anys, però ara, en qualificar-lo d’assassí sense avís previ, hauria estat natural que tingués un ensurt o que donés com a mínim algun senyal de sorpresa o de simple curiositat. I en canvi la brometa sonsa, una distracció innocent que es concedeix un xerraire vocacional després de perdre una tarda sencera empastifant papers, no va tenir cap efecte. Sense immutar-se gens ni mica, amb el cigarro fumejant a l’angle foteta de la boca i amb les mans recolzades al pal d’escombra, la meva assistenta em va dedicar el parpelleig conegut i ben lubricat dels seus grans ulls grisos, una mirada esbiaixada i malèvola que ni la mateixa Bette Davis hauria superat en la seva millor època.

—¿Amb la copa freda o normal? —va preguntar.

—Doncs no ho sé, com ell vulgui. És probable que li agradi la cervesa gelada. —I vaig afegir, incongruentment:— Dona, no deixa de ser un assassí.

—¿Com ho sap?

La vaig mirar una mica desconcertat.

—¿Com sé que el visitant és un assassí?

—No —va dir—. Com sap que li agrada la cervesa gelada.

Cap senyal d’alarma, ni l’ombra d’una lleu esgarrifança. O la seva oïda de vella estava pitjor que de costum, o tant li era obrir la porta a un criminal convicte i confés com al seu àngel de la guarda. Vaig intuir que la Felisa tenia una d’aquelles tardes en què el seu caparró cinematogràfic es regia per una sola idea: fotre’m algun duro amb les seves endevinalles de cel·luloide, així en deia ella, un entreteniment que jo acceptava per complaure-la, no sense una certa sensació depriment d’estar fent mèrits per al meu futur ingrés al geriàtric.

—Ara corre i digues a ta mare que tot està arreglat i que ja no queda cap pistola a la vall —va entonar amb una veu pastosa.

—Ara no, Feli, sisplau —vaig suplicar.

—Un duro si sap qui ho deia a un nen ros amb uns ulls com unes taronges. Rumiï i ja veurà que fàcil.

—Un altre moment —vaig excusar-me amablement—. ¿No ha sentit el que li he dit? Espero una visita molt especial.

—Molt especial, sí, sí.

La vaig observar de reüll mentre reprenia la comèdia d’escombrar, amb el cap cot, barrinant sens dubte algun estratagema. Vaig pensar en la meva dona: sempre havia tingut raó, des del primer dia que deia que la Felisa no es comportaria mai com una minyona normal i corrent, i ara ja era massa vella i consentida per sotmetre-la a cap disciplina. A més, presumia d’haver viscut sempre la solteria i la solitud amb militància, fins i tot quan la festejava un pretendent tardà, un tal senyor Pàmies, cinèfil madur i fatxa repentinat que li tirava floretes dient-li que s’assemblava a una bella actriu d’origen italià incert, anomenada Irasema Dilián, reciclada en el cine espanyol encartonat i purulent dels anys quaranta i germana secreta —segons li va revelar un dia llunyà el senyor Pàmies en to confidencial, no exempt de certa excitació tòrrida— de Claretta Petacci, l’amant infortunada de Benito Mussolini; fantasia que a mi em semblava que era una secreció eròtica i surrealista del feixisme espanyol italianitzant d’aquells anys.

En aquella època, la Felisa ja havia superat la trentena amb escreix i encara ajudava el pare vidu en una botigueta del carrer Urgell, dedicada a la compravenda de fotos i cartells vells de cine i tota mena de revistes antigues, pel·lícules novel·lades, postals i programes de mà per a col·leccionistes. Se la solia veure en un racó, al fons de la botiga, inclinada sobre els fitxers d’un arxiu completíssim que el seu pare havia començat en temps del cine mut i on es podia trobar de tot, segons la Felisa, inclús la dada més recòndita i insòlita, com ara el nom dels actors secundaris o del muntador de la versió fílmica de Maria Rosa , el drama del català Àngel Guimerà rodat a Hollywood el 1916 per Cecil B. DeMille. Per cert, que aquella dedicació filial i constant a l’arxiu m’estava costant no pocs duros, com es veurà més endavant. La botiga del pare, fill d’immigrants andalusos que van venir a Barcelona a treballar a les obres de l’Exposició Universal del 1888 i es van instal·lar a la vora de Montjuïc, va ser durant molt de temps una referència ineludible per a qualsevol col·leccionista cinèfil. Quan l’home va morir, l’any quaranta-set, ella va sostenir el magre negoci un parell d’anys abans de liquidar-lo i gastar-se els diners en un viatge a Venècia. A la tornada, es va posar a servir a casa del senyor Pàmies, ja casat i amb fills, en una torre amb jardí al barri d’Horta, i anys després, el Nadal del 1964, es va presentar a casa enviada per una agència de col·locació els serveis de la qual havia sol·licitat la meva dona. Les seves referències eren bones, però no ens va explicar mai per què s’havia acomiadat a la francesa de l’última feina a casa del seu antic adorador, el senyor Pàmies. Una vida de cine.

—Tot el dia aquí tancat —va dir la Felisa escombrant el no-res—. Això no pot ser bo. Des que la Carmen i els nens se’n van anar que no ha sortit al carrer. I si veiés quina cara fa... ¿S’ha mirat al mirall?

—Felisa, sigui bona amb mi, que encara em queda bastanta feina...

—Vaig prometre a la seva dona que el cuidaria.

—Molt bé, però no necessito cap infermera ni cap muller suplent, ni molt menys una sogra.

—¿Avui no va a nedar?

—Avui no toca.