Juan Marse - Aquesta puta tan distingida

—Hi hauria d’anar cada dia.

—Per l’amor de Déu, ¿pot tenir una mica de compassió —li vaig pregar en to de broma— i limitar-se a ser l’estimadíssima Feli que sempre ha estat per als nens i per a mi, amb més de quinze anys de servei impecable en aquesta casa?

—Mmm —va grunyir. Va callar una estoneta abans de tornar-hi:— En tinc una altra de molt fàcil.

—No estic per endevinalles, Felisa, avui no, de veritat. I escolti, res de bromes amb l’individu que espero.

—Sigui qui sigui, sempre he confiat en la bondat dels desconeguts. ¿Qui ho va dir, això? Segur que se’n recorda. ¿Qui és aquesta pobra dona que es declara tan desvalguda, i de quina pel·lícula? Cinc segons, i un duro per l’aposta.

Vaig armar-me de paciència.

—Però aviam, ¿què li he dit? ¿Ja ha entès bé què s’ha de fer quan arribi aquest home? ¿Sí o no?

—No s’empipi, punyeta. A veure, ho faig per distreure’l una mica. Treballa massa. —Va escurar-se la gola i va posar-se a tossir.— La bondat dels desconeguts. I es deixa endur de bracet pel cavaller granadet. Vaig plorar, quan vaig veure aquest final. ¿Vol una pista? Deu segons.

Es va posar la mà als cabells curts i negres com una ala de corb, misteriosament juvenils. Al front, el serrell immemorial semblava pintat. El cigarro va lliscar àgilment d’un cantó a l’altre de la boca mentre esperava amb mirada burleta i fal·laç que reconsiderés la meva negativa a col·laborar.

—Vint segons, va —va dir, entreaclucant els ulls encara més i deixant que el fum del cigarro se li enrosqués a la careta infantil i plena d’arrugues—. Trenta segons.

—Que no.

Com si sentís ploure. Jo feia més d’una hora que estava bloquejat davant de mitja dotzena de folis escampats per l’escriptori i massacrats de dalt a baix amb anotacions a mà. La profusió de guixades i correccions gargotejades entre línies i als marges era tal que no hi quedava ni un sol espai en blanc, i encara pitjor, cap dubte sobre la inutilitat d’aquell esforç. L’espectacle depriment tampoc oferia cap novetat. Xerrameca i fum. M’he passat mitja vida embullant esborranys i una altra mitja furgant-hi, i no he tingut mai cap esperança que la cosa milloraria amb l’edat i el suposat domini de l’ofici. Al contrari, durant els darrers anys la consciència del fracàs personal no ha fet més que consolidar-se, i sovint sento com si arrossegués el fardell feixuc d’una impostura i d’una imperícia que ja seria hora d’assumir públicament d’una vegada. No sabria explicar per què, però sempre arriba un moment, quan treballo en un llibre i m’agafa el desànim, que em sento com un impostor, una màscara, una persona disfressada d’escriptor, algú que ha usurpat l’autoria d’aquesta pila de pàgines torturades.

Vaig fixar l’atenció en un paràgraf corregit reiteradament per remoure la brasa i revifar el caliu. Certament, no hi havia ni rastre de sentimentalisme, ni ombra de melangia personal o d’afecte melós per res, i això era força encoratjador, però tampoc semblava que hi hagués ni un bri de tensió narrativa. Oracions simples convertides en cendra, això era tot el que tenia al cap de gairebé cinc hores de feina. La forma no s’adequava al contingut i les paraules seguien entestades a no dir el que havien de dir, sobretot en aquell paràgraf, sinuós i ple de ressonàncies vàcues, i, per descomptat, tan lluny d’assolir alguna dignitat literària com jo de merèixer el Premi Nobel de Física Quàntica.

“Una cosa terrible, en efecte —vaig rellegir un cop més, rescatant la segona o tercera versió enterrada sota les guixades—, es coïa sota aquells rínxols oxigenats, i encara que la primera impressió dels vianants fos un mostrari d’esglai i compassió en veure la dona estirada als rails del tramvia amb les mans plegades al pit, tan indefensa, tan a mercè del seu propi desvari, l’escena, ara que hi pensava fredament, era per trencar-se de riure, perquè ningú que hi fos tot hauria imaginat aquell disbarat, una mort per atropellament més impossible i estúpida.”

A veure, em vaig dir, potser si aconsegueixes deixar breument en suspens l’atenció del lector mitjançant, per exemple, alguna observació pertinent sobre les mans rosades de la suïcida plegades tranquil·lament sobre el pit, o mostrant com ajuntava els peus amb rigorosa simetria sepulcral, o que lentament que aclucava les parpelles mòrbides, tocades pel dit fred de la mort... Però ¿quin paper m’assigno, jo, amb qui m’identifico, on em situo en aquest meticulós recompte de despropòsits anodins? ¿Soc aquell noi de cabells rinxolats, amb espardenyes i camisa blanca, el que veiem d’esquena amb un llibre sota el braç i obrint-se pas entre el grup de veïns, el que mira de reüll i fingint indiferència la cara interna de la cuixa que la bata mal cordada deixa veure? Bé, no és fàcil reconeixe’s a si mateix d’esquena, sobretot enmig d’altres imatges lligades al singular succés que persisteixen amb més força, per exemple els turmells una mica gruixuts i lleument rosats arran de les llambordes grises, el cutis de porcellana que encara envia un pàl·lid fulgor a través del temps i les parpelles de cera tancant-se a poc a poc amb alguna visió plaent que deixa els llavis entreoberts davant la proximitat, el frec o la cadència d’altres llavis, l’alè d’un petó anhelat. ¿I que no va ser allà, mirant el carmí vessat en aquella boca i el punyal de seda en aquella cuixa, amb els corbs que encara ensumaven la carronya i la mort al peu del Kilimanjaro i amb l’udol de la hiena en plena nit, que no va ser allà, amb el llibre primordial sota el braç i la controvèrsia sanguínia entre el cor i el sexe bategant a les venes, que li va néixer, al noi, la nostàlgia de futur, l’ensonyament secret que li marcaria el destí, aquella altra febrada juvenil que anava més enllà de la que podia suscitar el cos estirat de la senyora Mir o el de la seva filla Violeta deixant-se acariciar els pits en un carreró fosc?

Però la mauleria i la impostura de les paraules persistien. Vaig tirar el bolígraf als papers i em vaig arrepapar a la cadira, amb les mans al clatell. El problema, em vaig dir, potser rau en la discrepància entre l’home domat i descregut que avui intenta reviure aquell episodi, i el vailet indòmit i febril que el va viure fa molts anys.

I de nou la veu de la Felisa, com si arribés de l’altra cara de la lluna:

—“Si jo fos un ranxo em diria Terra de Ningú” —va entonar amb un deix de coqueteria passat de rosca. Havia parat d’escombrar i em fitava—. Ho diu una seductora pèl-roja que a la vida real va ser molt desgraciada. A veure si ho endevina.

—No en tinc ni idea.

—No pot ser que hagi oblidat aquell sensacional cop de melena que va erotitzar tota una generació.

—¿Per què hi insisteix, dona despietada?

—Li convé ventilar-se una mica.

—El que de veritat em convé és un whisky amb una mica d’aigua.

—Normalment, a aquesta hora el senyoret ja se n’ha anat a nedar o s’ha estirat a la terrassa amb un llibre.

Vaig tornar a armar-me de paciència.

—Sisplau, Felisa. ¿Ha sentit el que li he dit?

—El senyoret tindrà el whisky d’aquí a un minut. Però abans ens hi juguem un duro, vinga.

—Jo no m’hi jugo res, amb una estafadora. Això és un abús, que consti.

Sabia que no es donaria per vençuda. De vegades, quan queia la tarda i els primers ratpenats rondaven la terrassa, la companyia i les endevinalles d’aquella estimada i imbatible cinèfila podien constituir un entreteniment amable, però també es podien convertir en un malson.

—Un ranxo obert a tothom —va insistir—. ¿Li dono una pista? Passa a Buenos Aires... ¿No? Bé, a veure aquesta altra: “No m’interessen els patriotes, amb una mà duen la bandera i amb l’altra escuren les butxaques de la gent.” Ho diu una sueca fresca i sana com una poma... Au, vinga!