Juan Marse - Aquesta puta tan distingida

Les dades següents són extretes de declaracions de l’assassí Fermín Sicart Nelo (Exp. F-16 i F-17, 23-1-49), confirmades per una investigació posterior.

El 23-4-45, amb motiu de les indagacions sobre Liberto Augé Dalmau, 59 anys, solter, acomodador del cine Delicias, subjecte afectat per una elegància marieta d’extrema i ridícula pulcritud, també és interrogat preventivament Fermín Sicart Nelo, 26 anys, projeccionista de cine i company seu, que pretén ignorar les activitats il·legals tant d’Augé Dalmau com de Yoldi Pidal i no estar al corrent de la possible doble personalitat d’aquest, a qui diu haver vist una sola vegada i amb qui nega qualsevol relació de caràcter polític o afinitat ideològica. Així mateix, al·lega no saber res d’octavetes i premsa anarquista dins els sacs de bobines que rep per a la projecció i que passen d’un cine a l’altre mitjançant camuflatge i repartiment, la comissió i responsabilitat dels quals s’atribueixen a l’esmentat Augé Dalmau, presumpte afiliat al sindicat clandestí de l’antiga CNT amb un llarg historial en l’organització i difusió d’aquesta propaganda subversiva. La cabina de projecció del cine Delicias va ser escorcollada en presència del projeccionista Fermín Sicart, abans que el traslladessin a Prefectura i fos interrogat a fons, sense trobar-hi cap prova. Posteriorment va ser posat en llibertat mentre que Augé Dalmau, conegut com el Germán i amb clars indicis d’homosexualitat probablement vergonyant i no assumida (sense confirmar), era sotmès a estricta vigilància.

Hi ha indicis que Augé Dalmau podria haver estat relacionat amb l’entramat anarquista que el juliol de 1947 va perpetrar el vil assassinat d’Eliseu Melis, el confident que tants bons serveis havia donat a la VI Brigada. Sense confirmar.

El setembre de 1947, la prostituta Carolina Bruil Latorre, coneguda com la Carol, comença una relació íntima amb l’interfecte Fermín Sicart Nelo, operador ajudant del cine Delicias, a qui ofereix ocasionalment serveis sexuals al lloc de treball.

Es dona el cas que en aquest mateix cine de barri de programa doble treballa com a operador en cap i ocasional acomodador Liberto Augé Dalmau (Exp. C-3/12-4-39/ i C-4/21-3-45), amic i sospitós de complicitat amb el difunt Braulio Laso Badia (àlies Jesús Yoldi Pidal). I en aquest escenari tenen lloc els fets que s’exposen a continuació:

La tarda de l’11 de gener de 1949, Carolina Bruil Latorre efectua una visita al seu amant i client Fermín Sicart Nelo al cine Delicias i és assassinada per aquest a la cabina de projecció mitjançant estrangulació. El dictamen forense aprecia mort per asfíxia i indica marques d’estrangulament causades per la cinta de cel·luloide cinematogràfic de vores esmolades, que han causat ferides al coll.

Al primer interrogatori, l’assassí al·lega bloqueig mental i no recorda què el va impulsar a cometre el crim.

Informe psicològic (Coronel Tejero-Cámara, 29-1-1949)

Atès el nombre de preguntes sense resposta i les proves addicionals disponibles per a la seva avaluació, com ara la memòria erràtica del reu sobre el mòbil del crim i sobre les vint-i-quatre hores anteriors a aquest, a més del dictamen del forense amb data 14-1-1949, la conclusió del primer examen psicològic és que la causa del delicte podria ser un rampell sobtat i imprevisible de conseqüències imprevistes per al reu...

Estabornit pel batibull de prosa congelada, dates anodines i imatges possiblement manipulades, la Carolina Bruil Latorre se’m va aparèixer diverses vegades a la llum d’un llampec, remenant els malucs amb una coqueteria gens convincent, una calculada mansuetud, com si improvisés un joc vulgar de seducció per a un client que baixa de l’hort. Les variants de l’escena que vaig anotar quan encara no em servien de res o de quasi res avui em semblen una veritable epifania: asseguda dalt d’una pila de llaunes al racó més fosc de la cabina de projecció, espatarrada, amb mitges negres i la gavardina a les espatlles, un entrepà de mortadel·la en una mà i a l’altra una ampolla de vi gentilesa del projeccionista, somriu dient “Afanya’t”, però el que preval en el seu rostre és una tristor fonda, assumida, el consentiment resignat que presagia la fi. Deixa l’ampolla i l’entrepà damunt les llaunes i recull de terra la serp de cel·luloide anellada, se la penja al coll i, tot seguit, en un gest que el costum ha buidat de tot encant, remena els malucs i estira una cama de tal manera que s’entreveu la cuixa entre els faldons de la gavardina. Segons abans de sentir la pel·lícula esmolada a la gola, ja sap que morirà, i sobre la cendra de les seves pupil·les es tanca la parpella lenta i pesarosa. Durant un breu instant, tots dos, víctima i botxí, més enllà de l’extenuada incitació d’ella i de la fogosa resposta d’ell, sembla que pressentin la imminència d’una fatalitat. Perquè no és només el desig ni l’atzar ni la solitud el que els ha unit aquesta tarda plujosa de gener en un escenari tan inapropiat per al comerç sexual, un cau fosc que fa pudor de nitrat...

Atura’t, no et paguen per plantejar enigmes ni molt menys per indagar-hi, em deia sovint. Amb tot, aquell vulgar reclam sexual de la prostituta propiciant el primer moviment d’una escena muda podria precedir perfectament l’assassinat brutal, un pla el sentit del qual, llavors, se m’escapava, però potser acabaria sent, m’agradava suposar-ho, una imatge seminal: un enquadrament que no quedés en una simple troballa estètica (la temptació més persistent de la filmografia de l’Héctor Roldán), sinó que fixés la pulsió primera d’una misteriosa catarsi emocional. Però aquella suposició va resultar prematura, com tantes altres. El pla se’m va congelar a la retina i el vaig arxivar amb la resta.

Per sort, tenia temps per fer el ronsa, així que vaig decidir alternar la història tràgica de la Carolina i en Fermín amb un projecte personal que m’estimulava molt més: reprendre el segon esborrany d’una novel·la que avançava amb penes i treballs des de feia sis mesos, amb períodes freqüents de sequera —períodes que amb el temps augmentarien de freqüència, fins al punt que l’esborrany acabaria abandonat en un calaix i tardaria vint-i-cinc anys a ser-ne rescatat. Es tractava d’una trama complexa de ficcions que no sortia de cap coi d’encàrrec i que hi havia estones que em feia oblidar la pel·lícula i recuperar certa dignitat i decòrum en l’escriptura. Però només una estona, ja he dit que últimament les paraules tampoc m’anaven gaire bé per aquesta banda. Per alguna raó, en convocar el temps fugit sentia el pes d’una censura oficial castradora que, paradoxalment, havia estat abolida, el 1982 ja no existia: aquell mandat insidiós de no dir les coses pel seu nom. Passava que algunes paraules massa temps evitades i arraconades, com si encara els afectés l’espoli i el descrèdit patit durant tants anys, de cop i volta perdien el referent davant dels meus ulls i mudaven de significat, emmascaraven el veritable sentit i em donaven l’esquena insidiosament. Tenia la impressió d’extreure-les penosament una per una del fons d’un pou mort. Les paraules eren allà, al paper, però emmordassades, mirant a una altra banda i persistint en la falsedat. Aleshores m’aclaparava la sensació que les paraules que necessitava, les precises i pertinents, les insubstituïbles, les úniques que em servien, les que no em deixarien desarmat davant la pàgina en blanc, eren al fons del pou mort, sotmeses a la censura i a l’escarni. Aquelles vivències i emocions innombrables que s’havien passat tant de temps enterrades en el silenci, aquelles paraules condemnades fins ahir mateix al mutisme dictatorial, i que ara ja podien i havien de ser convocades inexcusablement sense por de les represàlies, persistien a mantenir la impostura i a trair el sentit a què es devien.