Juan Marse - Aquesta puta tan distingida

—Són aquests miratges, aquestes bombolles de sabó irisades que ens va deixar el franquisme i que nosaltres farem esclatar —va afegir—. Però cada cosa al seu temps. El que ara vull de vostè és un relat detallat dels passos de l’assassí i la víctima abans del crim. Vull alguna cosa més que una sinopsi argumental, vull una crònica fidel de com es va cometre el crim en aquella cabina, una crònica fil per randa i al minut, diguem, fins i tot dialogada, si vostè ho considera necessari, si hi ha referències veraces i fiables del que s’hi va dir... En realitat, i deixi’m que insisteixi perquè quedi clar, el que estem buscant no és un argument, així que no hi perdi el temps. No necessito una lògica narrativa ficcional, aquesta vegada no, ni tampoc una punyetera intriga, una investigació detectivesca com les de la novel·la negra, perquè aquí no hi ha cap assassí per atrapar.

També va dir que tenia molt en compte la meva proximitat casual amb el terrible succés, una proximitat si més no urbana, el fet d’haver estat veí i segurament conegut, quan jo era petit, d’un dels personatges reals del drama, un falangista petulant i alcalde de barri que es deia Ramon Mir Altamirano —apareixia en un dels meus primers relats breus però sense anomenar-lo, i tornaria a aparèixer vint anys després en una novel·la—, l’home que, segons va revelar el judici, havia sigut amant de la dona assassinada i l’havia induïda a la prostitució. Vaig respondre que en aquella època tothom, començant per la seva pròpia dona, el tenia per un tarambana sense remei, un fatxenda que perdia la xaveta i acabaria ben sonat, amb qui jo no recordava haver intercanviat mai ni una sola paraula tot i que érem gairebé conveïns. I el vaig advertir:

—El crim es va cometre al meu barri, en efecte, però no esperi de mi cap aportació especial, ni molt menys que m’impliqui emocionalment en el succés. Havia sentit a parlar d’aquest tal Mir; es veu que solia abusar de la seva autoritat com a alcalde i com a falangista. Però no el vaig arribar a tractar, i ara mateix no sabria dir-li si me’l vaig creuar més de tres vegades pel carrer. Aleshores jo era un marrec que vivia als núvols. Més ben dit, en una muntanya pelada.

El meu desdenyós distanciament sentimental amb el succés li va semblar de perles. Em va dir que el punt de vista excèntric era ideal per enfocar el tema i va insistir que, més que construir una trama, el que es proposava realment amb aquella pel·lícula era “indagar en l’absurditat del fet, destruir qualsevol indici de trama convencional i provocar un sotrac”. I sentint-ho em van agafar tota mena de recels. Carai, llavors jo tenia motius de sobres per témer el pitjor de segons quins cineastes creguts i incompetents, perquè sé com les gasten. Però en aquella ocasió vaig dir-me: Tu agafa els diners i fuig, que ja passarem comptes.

En resum, si és que vaig entendre bé l’encàrrec, se’m demanava un esquema més o menys seqüencial de les passes de víctima i botxí cap al drama que havia culminat a la cabina de projecció, un relat veraç, asèptic i testimonial de les darreres hores de tots dos, tenint molt present que l’únic missatge de la pel·lícula, segons el desig exprés del director —encara que d’això se n’ocuparia el guió definitiu, a càrrec del mateix Roldán—, era que, més enllà del mòbil incert dictaminat per la policia i la justícia sense que s’ho empassés ningú i que havia donat peu a tantes conjectures i rumors, calia que prevalgués aquesta hipòtesi suggestiva: fossin quins fossin els sentiments que van propiciar el crim, passió amorosa o odi, bogeria, venjança o simple rapinya, els protagonistes, la puta i l’assassí, un cop haguessin esclatat totes les bombolles, havien de quedar clarament com a víctimes del sistema polític i únics perdedors.

—¿I això no és un argument? —vaig dir-li.

—No és més que una conseqüència —va replicar l’Héctor Roldán—. La conseqüència lògica d’una depravació nacional institucionalitzada que ens va afectar a tots, una infàmia històrica que va victimitzar a tothom, de tots els estaments socials del país i sense escapatòria possible per a ningú. No sé si m’explico.

—Oh, i tant.

Aquest testimoni benintencionat de depravació nacional i victimisme, encarnat previsiblement a la pantalla per conceptes més que no personatges, o sigui, de naturalesa abstracta més que vivencial, em resultava familiar, em sonava: fins i tot va alertar les meves orelles cinèfiles amb el timbre vibrant d’una bicicleta. I encara que, segons acabava de saber, no seria jo qui donaria aquest important matís sociopolític al guió definitiu, ja veia la pel·lícula acabada: venia a ser com aquella del ciclista anònim atropellat en una carretera, però aquí no hi hauria ni ciclista ni carretera, hi hauria una puta estrangulada en comptes d’una casada infidel estavellant-se amb el cotxe, és a dir, rebent el que es mereixia. El panorama no podia ser més desolador, perquè aquesta pel·li ja l’havíem vista tots i el seu missatge, reeditat gairebé trenta anys després, en plena transició política del país, per gentilesa de l’Héctor Roldán, es podia convertir en un artefacte visual tan recargolat i penós com obsolet.

En fi, vam acordar que començaria a treballar-hi amb una còpia de l’expedient judicial a la meva disposició i atenent-me de moment als fets comprovats, a les declaracions de l’assassí i a les actes del procés; més endavant ja revisaríem plegats el material i, d’acord amb el seu criteri, traçaríem la línia seqüencial definitiva.

Per la seva banda, el productor, M. V. Vilches, abans de tornar-se’n a Madrid, potser per mitigar la meva suspicàcia pel que feia a les perverses intencions del director i a la seva temible persistència esteticista —agreujada per una clamorosa afectació en els enquadraments, sigui dit de passada—, va intentar convence’m que aquell cop, amb la nova pel·lícula, el realitzador combatiu aspirava a un reconeixement estrictament professional, de bon narrador en imatges i per damunt de tota altra consideració o mèrit, inclosa la seva coneguda exaltació d’una ideologia concreta...

I un colló!, vaig exclamar per dintre, aquest home no deixarà mai de ser el furóncol polític més virulent i distingit de la galta esquerra del cul estret del cinema espanyol.

De totes maneres, i per ser franc del tot, haig d’afegir que a un servidor, defraudat no poques vegades per les insulses adaptacions a la pantalla d’alguns dels seus llibres, la decantació ideològica persistent i castradora del cineasta Roldán no em feia perdre la son, sobretot perquè, temps enrere, jo també l’havia assumit. Si em parava a pensar-ho, l’esperit transgressor que aquest home havia demostrat en temps difícils mereixia, com a mínim, un respecte.

Jo havia demanat molts calés per la col·laboració, molts més dels que solia demanar, i me’ls havien concedit. En aquell moment, una negativa tampoc m’hauria importat gaire. Anys enrere, quan acceptava aquesta mena d’encàrrecs, aspirava amb il·lusió a establir una complicitat creativa, per mínima que fos, amb el director —haig de dir que sempre inútilment, tret d’un projecte estimat que es va frustrar— i des del primer moment em posava al servei de les seves idees i del seu talent. Però quan en Roldán va requerir els meus serveis ja feia temps que havia abandonat unes expectatives tan desaforades, així que en principi el tema em relliscava bastant i, per descomptat, l’èxit o el fracàs de la pel·lícula m’importava ben poc. Al capdavall, ¿per què havia de preocupar-me si el resultat final escaparia un cop més a la meva competència? L’únic que havia de fer era recopilar com més informacions millor i ordir una trama basada en fets reals.