Joanot Martorell - Lletres de batalla

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

TAST DE CLÀSSICS, 7

Primera edició digital: desembre 2014

© de l’adaptació i de la introducció, Joan-Lluís Lluís, 2014

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 828

ISBN: 978‐84‐7226‐985‐9

Disseny de la coberta: LAMANERA

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

És evident que ni Joanot Martorell ni Joan de Montpalau no haurien apreciat de veure els seus noms ajuntats en la coberta d’un llibre. Els dos homes es detestaven i, cosa probablement pitjor en el món de la noblesa medieval, es menyspreaven. Així doncs, aquest llibre neix d’una mena de violència contra la memòria d’aquests dos cavallers valencians, només amb l’excusa de donar a conèixer als lectors del segle xxi una història que era notòria entre el públic del segle xv a la ciutat de València i una mica més enllà. És clar que aquestes lletres de batalla transcrites aquí en un català més actual no són inèdites. Martí de Riquer les va incloure com a annex a la seva edició del Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc i altres escrits , primera edició a l’editorial Seix Barral, 1969) i són, per tant, fàcilment consultables en l’estat lingüístic i estilístic original. De fet, les divuit lletres presentades aquí constitueixen només una part de la correspondència bel·licosa de Joanot Martorell. Aquestes divuit lletres se centren en un únic afer, el qual, separat de la resta de la correspondència de Martorell, agafa un caire gairebé novel·lesc: nou lletres de Joanot Martorell a Joan de Montpalau, vuit respostes de Joan de Montpalau i una lletra de Joanot Martorell a Perot Mercader, directament lligada a l’afer central d’aquesta correspondència, que podríem anomenar l’afer Damiata Martorell.

Es tracta, és clar, d’una qüestió d’honor. Una qüestió d’honor les peripècies de la qual es descobreixen en aquestes lletres de batalla a vegades de manera directa i fins i tot peremptòria i a vegades de manera excessivament al·lusiva, si més no per a qui no està familiaritzat amb els codis de la cavalleria medieval. Intentaré fer-ne un resum: Joanot Martorell i Joan de Montpalau eren cosins de segon grau i amics, fins que Montpalau va seduir la germana de Martorell, Damiata. La primera lletra de batalla de Martorell comença quan la seducció ja ha esdevingut relació física, i té per objecte tant aquesta relació com la promesa que Montpalau hauria fet a Damiata Martorell de casar-s’hi: «Heu enganyat la meva germana amb deslleialtat i maldat, i us heu convertit en lladre del seu honor i del meu.» I per si no fos prou clar, afegeix: «Heu estat prou deshonest per tacar-la i deshonrar-la, sense respectar ni Déu, ni el vostre honor, ni la fe que teníem en vós en la casa del meu pare, que ara és casa meva.»

Montpalau, tot al llarg de la correspondència amb Martorell, nega haver promès el casament a Damiata Martorell, però reconeix implícitament —no negant-la mai— la realitat de la relació física. I per això Martorell el repta a una batalla a ultrança, és a dir, a mort: «Que ho vulgueu o no, entrareu en lliça si a Déu plau, i hi confessareu els crims que vau cometre i dels quals us acuso, o us mataré amb les meves mans.»

La societat medieval era molt més complexa del que sovint ens imaginem i un duel no era només un afer bel·licós entre homes d’honor, era també un tràmit bastant precís, regulat, amb un protocol gairebé burocràtic. Aquest protocol podia portar els futurs duelistes a iniciar escaramusses a cops de lletres. Les famoses lletres de batalla eren, primer de tot, una batalla de lletres. Batalla de mots, batalla jurídica, batalla de befa i escarni, batalla psicològica en què cadascun intenta prendre l’avantatge abans mateix d’esmolar les armes. Una batalla pública, també, ja que aquestes lletres podien ser copiades i afixades en llocs estratègics de la ciutat, per tal que tothom en tingués coneixement i se’n pogués fer delícies. Per tal, doncs, que tothom conegués la realitat de la situació de la germana de Joanot Martorell, la qual, és clar, no només va haver de patir que l’haguessin seduïda i abandonada, sinó també que tot València se n’assabentés. I sembla que va ser per això, diu Martí de Riquer, que Damiata Martorell mai no va casar-se.

Així doncs, al llarg d’aquestes lletres, els cavallers Martorell i Montpalau s’increpen, s’insulten i empren tots els matisos de la casuística dels drets i costums de la cavalleria, cadascun acusant l’altre d’allò imperdonable: ser un covard que intenta esquivar la batalla real, amb la qual un dels dos quedaria «mort o vençut». I no sempre és fàcil seguir el fil dels arguments i contraarguments amollats, llançats o insinuats, fins al punt que quasi sis segles més tard es fa difícil destriar qui dels dos podia tenir raó. Aquestes lletres, a més, no ho expliquen tot, del cas, en particular el desenllaç, i per això la seva lectura podria resultar frustrant: com acaba, tot plegat? Cal recórrer a Martí de Riquer per saber que el duel no va tenir lloc i que els negociadors d’ambdós cavallers van imposar «a Joan de Montpalau una pena pecuniària, i més endavant, el 1445, hagué de pagar a Damiata Martorell una reparació de quatre mil florins».

Ara bé, es fa prou evident que, si bé l’honor malmès de Damiata Martorell és l’element determinant que fa néixer la detestació entre els dos homes, aviat passa en un segon pla: en el conjunt de les divuit lletres, el seu nom apareix només set vegades. El veritable nus dramàtic d’aquestes lletres és un altre i té a veure amb la tria d’un jutge imparcial: la paraula «jutge» hi apareix vuitanta-tres vegades en total. Una tria que aviat esdevé el símbol cruent del sentit de l’honor, o de la manca de sentit de l’honor, de cadascun dels cavallers. Qui ha de trobar el jutge i de quant de temps disposa per trobar-lo són qüestions que semblen no tenir fi i que poden portar el lector a una certa exasperació: decidiu-vos d’una vegada i trinxeu-vos...! Martorell acaba trobant aquest jutge, i fa saber en un to d’exuberància continguda al seu enemic que el rei d’Anglaterra, Enric VI (l’heroi futur d’una tragèdia de Shakespeare), s’avé a arbitrar el duel... Martorell, que ha anat fins a Londres per aconseguir el seu fi, sembla demostrar una perseverança que podria ser la prova de la seva bona fe. I, de fet, tot al llarg de les lletres, traspuen les diferències de caràcter dels dos homes malgrat el to sovint formal de les lletres, que no eren escrites amb voluntat d’estil, ni per fer literatura. Els dos es diuen impacients de combatre, però amb una impaciència de caire diferent. La de Martorell és impulsiva, obsessiva, mentre que la de Montpalau és plena d’ironia i d’una certa fredor altiva: «Heu de tenir sovint a la memòria, però, que no temo gaire les vostres paraules i gens els vostres actes.» Martorell s’abraona, Montpalau l’esquiva tot fent veure que avança. No, no crec tant en la sinceritat de Montpalau.

En qualsevol cas, la batalla de les lletres no donarà lloc a cap batalla real i Joanot Martorell quedarà frustrat de duel. Intentarà tenir-ne algun amb d’altres possibles contrincants, però tots defugiran el combat, com si en aquell segle xv ja hagués passat el temps d’aquells qui sabien matar i morir per l’honor. Martorell tenia uns vint-i-quatre anys quan va redactar la seva primera lletra de batalla contra Montpalau i és prou evident, s’ha dit sovint, que molts anys més tard viurà per procuració les batalles del nobilíssim Tirant desfogant-se, amb la ploma, d’haver hagut de mirar com l’espasa es rovellava. Ignoro del tot si era un bon combatent, però si cap dels cavallers amb qui somiava d’heure-se-les sota el sol de València hagués acceptat la lluita i l’hagués mort, Martorell ens hauria privat del Tirant lo Blanc. Al capdavall, només per això val la pena agrair a Joan de Montpalau la infinitat de recursos dialèctics que va usar per no haver de combatre.