Jose Ignacio Valenzuela - El meu tiet Patxunguis

—Genètica.

Vaig tenir clar que, davant d’aquella paraula tan potent, que aleshores em sonava estranya i immensa, l’única cosa que podia fer era sentir admiració per aquelles ungles perfectes i genètiques, que aconseguien hipnotitzar-me quan el tiet movia les mans davant meu per explicar-me alguna cosa.

—És a dir, no saps si vols ser arqueòloga, fornera o astronauta —va resumir després de la meva llarga explicació—. Molt bé. Aquest dilema l’haurem de resoldre plegats.

Em va apropar una de les seves mans d’ungles perfectes als cabells i em va acaronar el cap una vegada i una altra, tras tras tras. Vaig sentir l’olor de la colònia que ell mateix preparava i que aquell dia barrejava essència de fusta d’un bosc humit amb taronja acabada d’esprémer i un bocí de xocolata amb ametlles. Em vaig imaginar que, abans de la meva arribada, durant les llargues nits en què no hi havia ningú a l’habitació dels convidats, el tiet Nino es dedicava a practicar aquelles carícies que tan bé li sortien, per si mai tenia una filla. Ja sé que penseu que una neboda no és ben bé com una filla, però, si més no, ara el tiet tenia un cap de veritat que podia acaronar.

—No t’amoïnis, Eva, jo t’ajudaré a triar què vols fer quan siguis gran —va dir mentre somreia amb entusiasme per primera vegada.

I jo, per primera vegada en molts dies, vaig somriure amb ell.

Semblava un bon començament, oi?

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.