Amaranta Sbardella - Barcelona nua

- III -

Les obres de la primera Exposició Internacional són intenses a gairebé tota la ciutat —l’aixecament del monument al «català» Cristòfor Colom, la construcció del Gran Hotel Internacional, la il·luminació dels carrers, les proves per a la presentació de les Golondrines—, però al parc de la Ciutadella, que és el cor de la remodelació, els treballadors han abandonat els pics i les pales. El sou que reben és ínfim, la precarietat és màxima i els seus drets són inexistents. Sembla que els pamflets i els discursos dels anarcocol·lectivistes hagin fet efecte, tot i que un dels seus adeptes més joves, l’Onofre Bouvila, ha passat gairebé inadvertit mentre ven productes que fan créixer els cabells, una activitat molt més rendible.

Gairebé inadvertit. Perquè, cada dia, el venjatiu Belzebú l’observa des del seu amagatall, darrere els arbustos, enmig de les piles de maons, sobre les branques dels arbres, camuflat com un esquirol o agotzonat darrere les pilotes de tela, que són la trista distracció dels treballadors. Cautelós i sinuós, imita el parrupeig dels coloms o el soroll dels ratolins entre els matolls perquè l’Onofre no el reconegui, i és que, en absència de l’estimada Delfina, no dubtaria a clavar-li una bona puntada de peu.

Encongeix les pupil·les de jade de seguida que el veu i aixeca la seva cua negra com el dimoni quan apareix a la pensió de la Delfina amb aires de camperol indefens. És un lladregot, un estafador i un mentider, res més que això. I l’implacable Belzebú no suporta els hipòcrites, per això ha decidit controlar-lo. Ell era contrari al reclutament de l’Onofre per part de la Delfina, no volia que li proposés de repartir propaganda anarquista: aquell ésser humà mandrós hauria de tornar allà d’on havia vingut. No obstant això, qualsevol esforç —arquejar-se, estarrufar-se, bufar, ensenyar les dents, miolar o fins i tot escopir— s’havia demostrat inútil. La Delfina és tossuda i ingènua, sort que el gat se’n preocupa.

De fet, després del passeig habitual amb la serventa, que exhibeix el seu caràcter a les parades del Born per obtenir algun descompte —una tècnica que ha funcionat molt de temps—, en Belzebú s’escapoleix i arriba fins a l’immens espai verd on hi havia hagut la fortalesa de la Ciutadella, seu de judicis sumaris, afusellaments i infinites condemnes a mort que el Govern central va convertir en el malson d’uns catalans massa exuberants. Aquell infern de cinc puntes, amb l’aire fètid de mort, infonia terror i respecte als ciutadans rebels. Cinc puntes, cinc urpes, cinc ungles: les mateixes que en Belzebú, per cada pota del davant, voldria clavar a les natges fastigoses i seques de l’Onofre.

A mesura que passen els dies, se sent més a prop de l’objectiu, s’imagina l’arrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles d’amagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir l’honestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de l’amor.

Una freda nit de gener, quan queden pocs mesos per a la inauguració de l’exposició que endeutarà la ciutat, però que també la distanciarà de l’antiquada Espanya, en Belzebú planifica els darrers detalls del seu pla des de les golfes de la Delfina.

Dotze del migdia: en Belzebú travessa la palissada de les obres. Dotze del migdia i dos minuts: la víctima treu els productes per als cabells de la bossa dels fulletons. Dotze del migdia i tres minuts: en Belzebú s’arrauleix rere un tronc, que ell mateix ha transportat expressament els dies anteriors, amb fatiga. Dotze del migdia i set minuts: arriba l’alcalde conservador Francesc de Paula Rius i Taulet, amb set minuts de retard. Dotze del migdia i vuit minuts: xiulets dels treballadors, defensats pels membres dels sindicats i que compten amb el suport dels polítics contraris a l’exposició, com és el cas de Valentí Almirall. Dotze del migdia i nou minuts: rebombori general. Dotze del migdia i onze minuts: atac a la víctima, liquidació de la víctima. Dotze del migdia i vint-i-cinc minuts: neteja del pèl i de les ungles amb un llepat rítmic, perquè no quedin rastres de la matèria gris de la víctima. Tornada a casa. Roncs innocents a la Delfina.

Mentre en Belzebú, el sanguinari i atroç Belzebú, està orgullós del seu detallat i escrupolós pla, algú l’agafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa —i de vida— del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal d’en Bouvila? Tot i que el darrer record de l’habitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...

- IV -

Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella d’allà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia d’aquells nens: sempre estan cansats. Per culpa d’aquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops d’escombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, m’amago sota l’únic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a l’habitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!

- V -

Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a l’olor de sec, de fum i de xivarri.

Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de l’orde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen d’un lloc a l’altre impetuosos.

Durant l’estrèpit sord que s’ha produït poca estona abans, el gat s’ha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. S’aixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.

Distingeix dos cossos que ballen, units l’un a l’altre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no n’està segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés d’una broma macabra.