Amaranta Sbardella - Barcelona nua

Barcelona nua . Una crítica que dispara lato sensu contra la manera com s’instrumentalitza, també literàriament, la imatge de la ciutat. «Malgrat els esforços de l’alcadessa Ada Colau, el Raval sap perfectament que el turisme dicta llei: el turista va abans del bohemi, que va abans del treballador, que va abans del drogoaddicte, que va abans de la prostituta, que va abans del ciutadà». Sens dubte el personatge que epitomitza millor que cap altre aquesta mirada és Pepe Carvalho, d’una acidesa implacable ja des del seu naixement en la ploma de Vázquez Montalbán. A través del seu passeig en aquest nou marc, (re)descobrim una Barcelona «venuda a banquers i multinacionals», una ciutat «pasteuritzada i avorrida», una ruta demolidora per la ciutat de finals del mil·lenni que no és aliena al tuf de «paella bioluminescent, d’anelles de calamar amb elasticitat olímpica i de croquetes congelades amb pernil de l’any de la picor». Ni tan sols el Barri Xino surt indemne de la condemna en la seva conversió en Raval. Carvalho, «com a mínim de moment, s’estalvia d’haver de veure el luxós hotel de cinc estrelles i la plaça de formigó dedicada al seu pare literari, que havia lluitat en va contra la despersonalització del barri». El turisme massiu com a demolició de la memòria i, doncs, de la identitat col·lectiva. De la destrucció de la Rambla a l’aparició d’un gat que qüestiona la goticitat del Barri Gòtic. I, en un gir estupefaent, el drac del Park Güell, cansat de selfies , protagonitza una fugida on acaba topant fins i tot amb el rei del page-turner de manual. Novament el punt de vista no humà per explicar situacions enormement humanes. La salamandra com a mirall deformant on es reflecteixen els pitjors malsons d’una ciutat solipsista i parctematitzada. I una manera òptima de coronar el llibre a través d’una mètrica musical que aproxima el relat a la poesia.

L’estil se suma a la festa coral, narrativa i de focalització que és Barcelona nua . Monòlegs interiors, cartes, narració zenital (a vista d’ocell o de colom) que sobrevola l’espai i la història, pulsacions, prosa sincopada, prosa poètica, prosa musical. La mirada pictòrica, la imaginació lírica, el relat visual. Per dificultat i per varietat de registres, és remarcable la feina de traducció de Marina Laboreo, que fa fluir en català l’italià serpentejant dels protagonistes.

Perquè la llengua és una de les virtuts d’Amaranta Sbardella, que domina l’eina tant com la història de la ciutat i de la literatura catalana (i castellana) que ha generat. Quan feia el doctorat a Siena, investigant les reescriptures del mite del minotaure, Sbardella va descobrir l’Ariadna de Salvador Espriu i va entendre que aquell idioma i aquella cultura li parlaven de manera directa. La literatura (i uns manuals de gramàtica) van ser el seu únic camí en l’aprenentatge autodidacte de la llengua, de la qual ha acabat sent traductora. Va visitar fins i tot el famós cementiri de Sinera per obtenir el plàcet d’Espriu abans de traduir-lo. Un cop de vent en el moment precís va ser la millor resposta.

Sbardella ha signat un llibre singularíssim. Una carta d’amor a la literatura de i sobre Barcelona no desproveïda de tota la càrrega crítica que necessita la ciutat. Una ciutat que ella coneix de prop i que en aquest llibre ha pogut mostrar als italians des d’una òptica diferent, no postalitzada. Més que un pasticcio tal com l’entenia el barroc, Barcelona nua és sobretot un gran palimpsest. Una escriptura que solca de manera libèrrima i desprejutjada empremtes de paraules, personatges i criatures d’un imaginari compartit, d’una Barcelona intertextual disposada a trobar nous matisos en cada reescriptura de la seva història.

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

De com el jove becari d’una biblioteca no troba algunes de les fitxes al catàleg, perquè se les han emportades els mateixos personatges de diverses obres ambientades a Barcelona. De com aquests personatges es dispersen pels carrers de la ciutat, que tornarà a viure amb els seus ulls i les seves veus.

~

Barcelona. Raval. El sol, que ha sortit fa poca estona, entra a través de la finestra trencada i cau sobre una fotografia en blanc i negre de Joan Colom, també al damunt d’una mata de pols, d’una desena de folis escrits una mica greixosos i de la pota d’un escarabat que fuig.

L’insecte corre pel parquet fins a l’altre costat de l’habitació, s’esmuny entre les muntanyes de manuals, antologies, florilegis i enciclopèdies. En castellà, en català, en francès, en anglès, en italià. N’hi ha un parell en romanès, en rus i en suec. Postals antigues. Mapes de la Barcelona d’ahir, d’avui i de demà. Fotografies. Un mar de papers, de notes adhesives plenes de gargots i apunts. Fitxes del catàleg a mig omplir amb una grafia incerta. I també mànigues de camises, camals de pantalons i mitjons solitaris que pengen, nàufrags, de les piles de llibres.

Hi ha un noi rosset, prim i nerviós que dorm, que dorm i s’estremeix. Potser somia petons robats entre els nenúfars de Montjuïc. O danses gitanes que giren. O postes de sol caloroses des de la sorra de la Barceloneta. O potser no somia. Mentre s’endormiscava, ha entrevist una mena d’espurna vermella, un vestit ajustat, un fil de sang i una espelma encesa a la petita estança d’una endevina. Les ulleres s’han desmuntat i han quedat abandonades a un costat del llit, entre un cendrer ple i una ampolla gairebé buida.

—Hi ha un ambient realment irrespirable aquí dins, ja fa mesos que ho dic.

—A mi no m’ho digui. Aquest tuguri és un cercle infernal... I aquest noi, un desastre. És impossible de suportar!

El noi rosset es desperta sobresaltat, xop de suor, i no pas per les veus, que en realitat no sent. No aconsegueix adormir-se amb aquelles quatre novel·les de Mercè Rodoreda i aquell volum de Carlos Ruiz Zafón clavats entre les costelles i les vèrtebres. S’aixeca de sobte. Fa un ràpid inventari a les burilles, l’ampolla i els folis escampats per l’habitació. Agafa un dels tres paquets de tabac rebregats que hi ha sobre la taula i s’encén la primera cigarreta. A treballar. Recopila tots els apunts, obre tres llibres i comença a recórrer amb el dit una línia del primer i després una altra del segon. Agafa un bolígraf i anota paraules esveltes en una fitxa immaculada. S’atura.

Què ha estat fent les últimes hores? Si no recorda malament, no ha estat prenent notes... Recull un llibre de terra i va directe cap a aquella espècie de classificador de fitxes que s’ha construït manualment, amb uns llistons que va agafar dimarts al vespre del carrer, el dia que Barcelona s’omple de matalassos vells, mobles mutilats i records d’infantesa. Busca una fitxa, concretament la número cent trenta-set. El dia abans va escriure aquesta referència al llibre que ara té a les mans. Amb la cigarreta entre els llavis, va passant totes les fitxes. Res. No hi és. A prop d’aquella, també en falten d’altres.

—Té tota la raó, estimada. Els llibres s’haurien de cremar, tots. A la xemeneia, com feia jo.

—No! No ens hem entès, jo parlava del fum. I d’aquestes fitxes horribles. Li sembla just que se m’hagi de catalogar amb una miserable i avorrida sinopsi en una fitxa blanca, en un full solt? És inacceptable! Sort que...

El noi ja va per la tercera o la quarta cigarreta, i continua furgant en el petit arxiu. Ha recopilat totes les fitxes, les ha ordenades. Sap que hi són, que hi han de ser. Només cal posar-se al seu lloc: és la feina que ha estat fent durant set mesos com a becari de la biblioteca. Ha perdut el compte dels dies i de les hores que ha invertit per catalogar, arxivar, classificar i inventariar totes les obres sobre Barcelona, de Barcelona i amb Barcelona. No pot ser que les fitxes s’hagin esvanit com si res, però efectivament en falten algunes. No hi són. No. Està convençut que les ha omplertes i que les ha desades al seu lloc. No quadra.

Читать дальше