Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

Les noies de pobles que fins aleshores perdien el temps a casa ara s’afanyaven cap als punts de reunió. Les mares que pujaven i baixaven pels carrers de Humenné les saludaven amb la mà: hi havia la Klary Atles (la filla del rabí, francament ric); la Zena Haber, la desmanegada; la voluptuosa Helena Citron; l’entremaliada Gizzy Grummer; la tia Hans, que semblava una estàtua, i la seva germana petita, la Maya, amb els cabells arrissats; les amigues de la Lea, l’Anna Herskovic i l’Annou Moskovic, amb una barra de pa de la senyora Friedman. S’hi van afegir l’Edith i la Lea, que coneixien de tota la vida, i juntes van travessar les vies del tren i van pujar pel carrer on hi havia l’edifici de l’escola vella.

A la porta hi havia un agent de la policia local, indicant als pares que es quedessin a fora i s’esperessin. Les noies es van organitzar en una sola fila i es van encaminar cap a l’escola, on feia gairebé un any que tenien prohibit anar a estudiar. El policia devia conèixer la majoria de les noies des que anaven amb bolquers agafades a la vora de la faldilla de la mare. Tothom coneixia tothom a Humenné. Sabia alguna cosa més? Si la sabia, no la va pas comunicar. Les persianes de les finestres eren abaixades, de manera que ningú pogués veure l’interior.

Ens les podem imaginar entrant obedients a l’edifici: l’Anna Herskovic amb cabells ros maduixa, al costat de l’Helena Citron, amb cabells negres com carbó, al costat d’Adela Gross, amb cabells rogencs. Totes els porten ben raspallats i lluents, i alguns rínxols se’ls escapen de sota del barret d’hivern. L’Adela, sense la germana gran, es trobava una mica perduda. L’Edith mirava a tot volt preocupada, però no s’allunyava del costat de la seva. L’única vegada que l’Edith havia estat fora de casa era quan havia anat a visitar el seu oncle a Stropkov, i la idea de marxar de casa uns quants mesos l’excitava de mala manera. Sort que li quedaven la germana i les amigues.

—Som fortes i joves. Això no serà res —va declarar una de les amigues de l’Adela, encoratjant les altres amb aquell to fatxenda.

Les noies xiuxiuejaven entre elles, mentre la cua avançava a poc a poc cap a dues taules llargues, on les noies donaven el nom i quequejaven les excuses que havien preparat amb tota cura. Les noies més riques parlaven amb aire prepotent: els havien promès exempcions i les haurien de dispensar de treballar. Els seus pares podien venir corrent per la carretera en qualsevol moment, agitant els documents que les alliberarien de l’ordre sobre el treball físic. Segures que les tractarien amb respecte gràcies a la posició de la seva família a la comunitat, aquestes noies més riques amagaven qualsevol dubte i preocupació sota una capa de falsa valentia. Les noies més pobres s’inclinaven davant del destí, o pidolaven l’alliberament donant als oficials un bocí de paper que reconeixia que eren necessàries per alimentar la família. Cap oficial civil va respondre a aquestes peticions miserables, ni va prestar atenció a l’escalafó social dels pares més rics.

Si algú se sentia prou confiat per dir alguna cosa sobre les exempcions, havia de ser la noia de la família jueva més rica de Humenné. Amb posat orgullós, l’Adela Gross mirava des de dalt aquells homes intimidadors, formant un signe interrogatiu silenciós amb l’arc de les celles, i els informava que el seu avi era el Chaim Gross, el magnat local de la fusta. Li havia promès una exempció el president Tiso en persona. Els funcionaris la van travessar amb la mirada.

—Següent!

Quan no volen que una dona els molesti, els homes tenen una mirada tan menyspreadora que la dona se sent immediatament desatesa i invisible. Aquesta mirada era el que rebien les noies en aquell moment. Per a moltes, era la primera vegada que s’enfrontaven a una deshumanització així.

L’Edith va remarcar que, a la taula llarga dels funcionaris civils, hi havia diversos guàrdies Hlinka i un home de les SS. Això la va sorprendre. Què hi tenien a veure, les SS, amb elles?

Era una bona pregunta. Si ho haguessin sabut, potser els seus pares, els veïns i tota la comunitat, haurien resistit més. Però no ho sabien, i per més que algunes noies intel·ligents com l’Edith s’hi van fixar i se’n van sorprendre, ja sabien que valia més no preguntar-ho. Ningú les hauria contestat, igualment. Qui respon preguntes a una noia?

Mentre comprovaven els noms a les llistes, les van interrogar sobre la professió: modistes, dependentes, treballadores domèstiques o d’una fàbrica. Les adolescents que encara vivien amb els pares, les llistaven com a «domèstiques». En cap cas es va anotar «noia» com a possible vocació.

Hi havia més de cent joves a l’edifici, i els van indicar que ara havien de treure’s la roba per tal que un metge els pogués fer l’examen sanitari. Les noies es van quedar de pedra en sentir aquesta ordre. Ni una de sola no s’havia despullat mai davant d’un home. Els oficials semblaven divertits davant del terror absolut dels seus ulls. Els homes els van repetir cridant que es desvestissin. A contracor, lentament, l’Edith i les seves amigues van començar a descordar-se les bruses i les faldilles.

La Margie Becker s’havia posat dos abrics, un de gris més prim a sobre, i el beix, que era el més bo, a sota per mantenir l’escalfor. Se la veia molt elegant, però no pas més que a les altres noies de casa rica del poble. La Margie va plegar el vestit blau amb tota cura, i va dubtar si l’havia de posar a terra, que era brut de neu fosa de l’exterior. Altres noies també dubtaven, i van buscar una manera de penjar la roba adequadament als ganxos de la paret.

—Es tracta d’un examen físic! Us heu de despullar del tot! —va bramar un oficial.

Esglaiades, es van treure les calces i els sostenidors. Es tapaven els pits i el sexe amb els braços prims. Tremolaven.

—Ens feia tanta vergonya estar allà, dretes sense roba davant d’uns homes... —recorda l’Edith.

Un doctor gentil es va passejar amunt i avall per les files mentre escodrinyava les seves figures florescents.

—Obre-la! —cridava, quan els mirava dins la boca—. Treu la llengua!

Els examinava també la llengua.

L’Edith es burla del record.

—No va ser pas físic.

«AQUELLA CRIDA VA SER una oportunitat perquè els oficials es rabegessin per decret en la visió, barata i lasciva, d’aquelles noies nues», va escriure anys més tard el Ladislav Grosman.

Darrere el doctor, un secretari passava endavant i enrere els fulls de la llista, buscant el nom Citron en una pàgina. Gross en una altra. Comprovar. En teoria, havia de prendre notes sobre l’estat físic de cada noia, però «l’examen era un engany de cap a peus». Si estaven sanes o no, no tenia cap importància. Els oficials només havien de ser-hi per fer veure que els importava; en realitat no se n’havien de preocupar gens.

—Com et trobes? —va preguntar el secretari a l’Edith.

La noia va plegar els braços sobre la seva pitrera fràgil.

—Sovint em marejo.

—Cada mes? —se’n va burlar el secretari en to sarcàstic.

Ella se sentia més com un animal de granja que com un ésser humà. Arraulides allà totes juntes, nues com un ramat d’ovelles perdudes, les noies tremolaven sota la mirada fixa dels homes. ¿Per què no hi havia cap matrona de l’escola per protegir-les dels esguards d’ogre d’aquells oficials? Per què no hi eren els seus pares tampoc? L’únic confort que els restava era que ja gairebé era el sàbat, i al cap de poques hores tot allò s’hauria acabat, i les deixarien córrer cap als braços de les seves mares, i l’encesa de les espelmes, i les seves benediccions. L’únic que desitjava l’Edith era sentir el seu pare cantant el «Shabbat Shalom», i notar la seva abraçada forta i protectora.