Rafael Roca Ricart - Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

Anys després, el 7 d’abril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre l’obra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló. [92]L’autor del comentari destacava que

allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes! [93]

La qual cosa demostra l’alt nivell d’acceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.

Posteriorment, el nom d’Aguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de l’Acadèmia d’Oc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, l’aplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa d’Aguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.

Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a l’Almanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que d’anys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava aquest comentari amb una manifestació d’unitat lingüística que, sens dubte, trenta anys enrere d’ell havia aprés: «Cree el docto Aguiló (y soy de su opinión) que en Cataluña, Valencia y Mallorca no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos».

Al marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes d’Aguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia», [94]i que narra una història d’amor que es desenvolupa enmig d’un paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa», [95]dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay», [96]que explica la història d’una papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «L’amor meua», [97]un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons», [98]una composició marcadament pessimista.

Amb posterioritat a la mort del mallorquí, Las Provincias donà notícia de l’aparició de la novel·la cavalleresca Paris e Viana que «D. Àngel Aguiló, hijo del inolvidable D. Mariano, insigne precursor y formulador del renacimiento literario catalán», [99]havia publicat a la «Biblioteca d’obretes singulars del bon temps d’nostra (sic) llengua materna estampades en letra lemosina», iniciada per son pare. Finalment, i abans de relatar l’homenatge que hom li reté en 1909, Llorente encara aprofità una de les seues cròniques sobre el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), al qual assistí en qualitat de president honorari, per a destacar el treball de l’«insigne, nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló», [100]com a precedent de la tasca d’estudi i de recopilació lèxica que per aquell temps portava endavant mossén Antoni Maria Alcover. La qual cosa, juntament amb tot el que hem vist, indica que, vora cinquanta anys després d’haver-lo conegut, Llorente no perdia cap oportunitat d’enaltir públicament la labor i la memòria d’Aguiló.

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

La defunció de Marià Aguiló, que com sabem es trobava malalt d’anys enrere, es produí a Barcelona el 6 de juny de 1897, als 72 anys d’edat. La notícia agafà Llorente a Madrid, on se n’assabentà a través d’«un breve telegrama expedido en Barcelona y publicado en El Imparcial». [101]En retornar a València reaccionà amb celeritat, i el dia 10 de juny Las Provincias ja donava compte, a través d’un extens article necrològic publicat en portada, de la mort del mallorquí.

Llorente hi recordava que «Aguiló era una de las personas a quienes más admiraba en España, y a quienes más quería. Por lo sabio y por lo bueno». La qual cosa confirma que l’estima i l’admiració que li professava no eren sols intel·lectuals, ans també personals; i que quaranta-nou anys després d’haver-lo conegut aquests sentiments es mantenien intactes. Acte seguit es queixava del poc que –acabava de comprovar-ho– coneixien a Madrid Aguiló, especialment els periodistes: «Apenas tenían idea de aquel oscurecido autor catalán que nunca se cuidó de lucir y aparentar, sinó de valer y servir». També manifestava que es veia en l’obligació d’acomplir un deure moral amb aquell «gran maestro, y me parece que nada puedo hacer mejor que reproducir aquí las primeras páginas del prólogo dedicatoria que puse al frente del Llibret de versos». [102]

D’aquesta manera transcrivia, literalment i com a homenatge, més de la meitat de l’«endreça» de 1885 que encapçalava els seus versos valencians i que abans hem comentat. Tampoc no oblidava citar Querol, traspassat el 1889, que tan unit se sentia a Aguiló, i recordava una vegada més que havia mort pronunciant el nom del mallorquí. Finalment, renunciava, momentàniament, a fer la glossa de la vida i obres d’Aguiló, perquè en aquell moment s’estimava més denunciar «el agravio hecho al doctísimo restaurador de la lengua y la literatura catalana, y que amargó sus últimos años». Llorente es referia a la jubilació anticipada –no sol·licitada– de què havia sigut objecte el director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Sense pèls a la llengua afirmava que «entre los intrigantes de Madrid hubo alguien a quien le convino que corriesen las escalas en el cuerpo de bibliotecarios, y un ministro de Fomento, tan ignorante como lo son muchos, decretó la jubilación de Aguiló». [103]El ministre en qüestió era Segismundo Moret, que poc temps després també va «jubilar» l’arxiver de Mallorca, el menorquí Josep Maria Quadrado.

El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional. [104]

Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de l’Ajuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, l’últim dia de l’any, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver». [105]