Rafael Roca Ricart - Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

Durant l’octubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia». [72]De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso d’aquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias. [73]En una d’aquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 d’octubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que s’hi havia trobat, entre d’altres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló». [74]Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.

Finalment, l’última vegada que n’hi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente s’havia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de l’edició dels Jocs Florals catalans –especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I d’Aragó–, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí. [75]

El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas per Vic i per Barcelona per a realitzar diferents visites: a Verdaguer, al santuari de la Gleva; i «al eminente jurisconsulto y publicista» Manuel Duran i Bas i al seu «queridísimo amigo y maestro Mariano Aguiló», [76]a la capital catalana. En referència al seu mestre, Llorente explicava que «su delicada salud no le permitió asistir a la fiesta [de Ripoll], y esto aumentaba mis deseos de verle». [77]També que, als problemes de salut, calia sumar que «ha sufrido de reciente grandes e injustas contrariedades», ja que, «sin solicitarlo, ha sido jubilado de la dirección de la Biblioteca universitaria de Barcelona, cargo en el cual ponía toda su alma, y que, algo achacoso y entrado ya en años, desempeñaba muy bien». [78]Amb la qual cosa demostrava la seua preocupació per la situació personal i laboral d’Aguiló.

De fet, no acabaven allí els mals que afligien l’antic bibliotecari de la Universitat de València. Llorente també informava que «un periodista ilustre le ha echado en cara su tardanza en publicar el esperado Romancero Catalán, obra importantísima, por cuya publicación se había interesado el difunto rey D. Alfonso XII, subvencionándola»; [79]i que «este reproche había herido en lo más vivo al erudito compilador». [80]El periodista en qüestió era Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. [81]Llorente justificava el retard en el fet que Aguiló s’havia passat quaranta anys acumulant «los tesoros de la lengua y la literatura catalana», i que «deseoso de una perfección imposible, desconfiado de sí propio, ha hecho esperar años y años a los que aguardábamos la publicación de todo eso, que había de arrojar vivísima claridad en los estudios lengüísticos, históricos y literarios de la “renaixensa”». [82]

Segons el relat de Llorente, en veure’l entrar en sa casa de Barcelona, Aguiló exclamà: «Providencial parece su visita. ¡Cuánto se la agradezco! En este momento me traen de la imprenta el último pliego del primer tomo del Romancero. Para V. será el primer ejemplar; para V., que representa para mí la memoria de mis queridos valencianos, siempre tan buenos para este viejo, ya inválido». [83]Així mateix, Aguiló li llisqué la dedicatòria del Romancer que, a manera de carta, havia adreçat a la reina regent, i que entusiasmà el poeta valencià: «El espíritu sano, valiente y sencillamente elevado de Aguiló está ahí, luminoso y resplandeciente como en sus mejores días». [84]I perquè tothom ho poguera comprovar, la reproduïa a continuació. [85]

Llorente finalitzava la ressenya d’aquella visita saludant i felicitant «al pacientísimo colector de los romances catalanes, que al hacer obra de erudito, de investigador y de Folklorista, como ahora se dice, ha hecho también obra de poeta y de patriota». [86]Aquella degué ser, amb tota probabilitat, la darrera vegada que tots dos amics es trobaren, i Aguiló la resumí l’endemà, dia 7 de juliol, a Tomàs Forteza en els següents termes:

La malaltia no’m dexá anar a Ripoll, y m’entristí [...] Ni en Collell ni en Verdaguer hi foren (per coses llargues de contar). En Llorente, que es el mes catalá dels valencians, ne arribá ahir y passá un parell d’hores á casa. Davant ell rebí lo darrer full del Romancer y li doní l’unich exemplar complert que tenia. [87]

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

La carta que amb el títol «Endressa. Al senyor don Marian Aguiló, en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona» que Llorente (1885b) escrigué al seu «volgut amic i savi mestre», i situà al front de la primera edició del Llibret de versos, representa una de les més excel·lents mostres de prosa valenciana llorentina amb què actualment comptem. Encara que estava datada a València el 13 d’abril de 1885, el mateix dia que Lo Rat Penat homenatjava l’autor, havia sigut escrita l’any anterior, com ell mateix declararia. [88]Es tractava d’una mena de dedicatòria que l’escriptor valencià feia del seu primer llibre de poesia a l’erudit mallorquí, un document que resulta molt ric i interessant des del punt de vista lingüístic i ideològic. De fet, s’ha dit que «aquesta introducció en prosa –bella prosa valenciana acurada de lèxic i amb artístic estil– en recorda el seu pas [d’Aguiló] per la Universitat de València, i els anys en què el poeta i el seu amic Querol varen ser alliçonats per Aguiló en la cultura i la història del país» (Guarner, 1983: 58).

Efectivament, Llorente (1885b: 6) s’adreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra d’agraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. L’autor s’ho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.

Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells ya’l ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor que’s nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió d’apóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.

El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar l’amistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos –dirà Llorente en referir-se al llibre– l’entusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea d’enaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en l’ús actual de la pròpia llengua.