Albert Toldrà i Vilardell - Asmodeu

Bocaccio s’inspira en aquestes narracions populars; tot i donar-los una forma literària cortès personal, manté el to irreverent i desenfadat, de vegades obscè i iconoclasta dels relats orals. Al Decameró el sexe és tractat de manera amoral; la culminació dels relats és la unió sexual dels protagonistes: «quello diletto presero oltre al quale niuno maggior ne puote amor prestare». 21Fins i tot els imaginats narradors de les novel·les de Bocaccio, que es mouen en un context d’elegància cortesana, ballen cançons populars amb dobles sentits lascius: «Alzatevi i panni, monna Lapa», o «Sotto l’ulivello è l’erba», o «Io mi comperai un gallo delle lire cento?» (V, concl.). I es troben amb una baralla entre els criats Licisca i Tindaro; ella es queixa que ell ha entrat al «Monte Nero per forza e con ispargimento di sangue»; Tindaro replica que no és així, sinó que «v’entrò paceficamente e con gran piacer di quei d’entro» (VI, intro.).

En la mateixa línia, tenim el text de Les cent nouvelles nouvelles, col·lecció de relats de l’any 1436, una mena de Decameró a la francesa; hi trobem també el delit en la brofegada de caire popular. Un gran home de lleis de París intenta gaudir de la jove criada, per «la devocion que Monseigneur avoit aux saincts» d’ella, fent el joc de paraules entre saincts i seins. Un dia que la noia tamisa farina ell l’assalta, però ella li diu que cal assegurar-se que la senyora dorm; elles vestirà amb la seua roba, mentre ella hi va. El que fa llavors la criada és despertar la vella senyora i contar-li-ho tot; aquesta acudeix i veu el seu respectable marit vestit de dona i tamisant la farina. L’esposa li demana on són tota la seua saviesa i dignitat, i ell contesta que a la punta de la fava: «Au bout de mon vit, dame, là ay-je tout amassé aujourd’huy». 22

La comare de Bath («the wife of Bath»), de Geoffrey Chaucer (1387), expressa molt bé la concepció popular sobre el sexe, en un llenguatge ple d’equí vocs i dobles sentits. Diu que ha estat casada cinc vegades, i que a tots cinc marits els ha buidat les bosses, en referència tant als diners com als testicles. Ataca després la religió, invocant la Bíblia: on ha prohibit Déu la poligàmia? Els patriarques de l’Antic Testament tenien diverses dones. On ha exigit Déu la virginitat? Continua: per a què va fer Déu els òrgans reproductors? Prenent exemple de la generositat divina, la comare es proposa fer servir a dojo el seu instrument: el seu marit el tindrà sempre que vulga, de nit o de dia.

Segueix amb una diatriba contra la tradició misògina medieval; les dones, afirma, empren les armes que tenen: la bellesa, el sexe. La comare diu que bevia, i com una cosa porta a l’altra, el vi duu a Venus, i una boca llaminera es mereix una agradable cua («a gluttonous mouth moste han a likerous hayl»). Compara l’oferta i la demanda sexual explícitament amb un mercat, com si hagués llegit la teoria del capital sexual de Bourdieu. Si hi ha molta demanda, el preu puja; si molta oferta, baixa; si el preu és baix, el producte és dolent. La comare, en restar vídua del quart marit, encara és jove i té el millor quoniam que es puga imaginar. Sempre, diu, ha seguit les seues inclinacions, i mai no ha negat a cap mosso la seua cambra de Venus. 23

L’inefable abat Pierre de Brantome (1540-1614) va escriure un llibre força entretingut sobre les dones i el sexe, d’allò més transgressor, Vies des dames galantes. Hi reflexiona que l’amor no guareix per la oïda ni per la vista, sinó pel tacte, «par le toucher, l’embrasser et par l’usage de Venus». 24Ens conta també com a l’illa de Quios hi havia un costum: quan una dona volia romandre vídua i no tornar a casar-se, havia de pagar un impost, l’argomoniàtic, per «con reposé et inutile». Però ens desenganya: l’amor honest no existeix, és sempre en realitat lasciu i «composé de confi tures spermatiques», com demostra l’experiència: els amors comencen sempre castos i purs, tot i que ràpidament esdevenen «deshonnestes et lubriques» (IV, 3).

Tot i que compostos pel poeta renaixentista Pietro Aretino (1492-1556), els Sonetti lussuriosi, inspirats en els gravats eròtics del pintor Marcantonio Raimondi, constitueixen un aflorament de la cultura popular sobre el sexe: cap pecat, alegria sense complexes. Així, al primer dels sonets, l’home expressa aquesta filosofia vital: «Fottiamci, anima mia, fottiamci presto, / poi che tutti per fotter nati siamo; / e se tu il cazzo [piu] adori, io la potta [cony] amo». La dona, no menys embriagada, li demana que no en deixe fora ni els collons: «ficcami il cazzo [...] E s’è possibil, fore / non mi tener la potta i coglioni, / d’ogni piacer fottuto testimoni». En un altre (IV) fa la interessant reflexió que el plaer sexual no coneix classes socials: «potran de le donne esser vedute / vestite meglio sí, ma non fottute». Encara en un altre (X), l’amant músic té una ocurrència: si hi tingués el seu instrument, «vi suonerei fotendo una canzone». Ell hi posaria la música, i la dona el ball: «E voi signora mía, dolce consorte, / su la potta ballar fareste il cazzo / menando il culo e in su spingendo forte». 25

1Vicent Ferrer (J. Sanchis Sivera, ed.), Sermons (6 vols.), I-II. Barcelona, Barcino, E.N.C., 1932. III-VI, Gret Schib (ed.), Sermons (4 vols.). Barcelona, Barcino, E.N.C., 1975, vol. I, p. 224.

2Poesia catalana del segle d’or (J. Marco, ed.). Barcelona, 1970.

3Història de Jacob Xalabín (A. Pacheco, ed.). Barcelona, Barcino, 1964, cap. XI.

4Joanot Martorell i Martí Joan de Galba (A. Hauf, ed.), Tirant lo Blanch. València, Tirant lo Blanch, 2005, cap. CDXII.

5Garci Rodríguez de Montalvo (J. B. Avalle-Arce, ed.), Amadís de Gaula. Madrid, Espasa-Calpe, 1991, Llibre I, caps. 12 i 26.

6Ramon Llull (S. Gamés, ed.), Libre de Evast e Blanquerna (4 vols.). Barcelona, Barcino, 1935-1954. Llibre V, cap. 100.

7Isabel de Villena, Vita Christi. Lope de Roca, 1497. Ed. facsímil: València, Del Cénia al Segura, 1980, cap. CLXXVI.

8Dante Alighieri (J. F. Mira, ed.), Divina comèdia. Barcelona, Proa, 2000. Paradís, cant XVIII.

9Curial e Güelfa (M. Gustà, ed.). Barcelona, Ed. 62, 1979. Llibre II, cap. 145.

10Vicent Ferrer (P. M. Cátedra García, ed.), Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. San Vicente Ferrer en Castilla (1411-1412). Estudio bibliográfico, literario y edición de los textos inéditos. Junta de Castilla y León. Consejería de cultura y Turismo, Salamanca, 1994, p. 390.

11Francesc Eiximenis (A. Hauf, ed.), Lo Crestià. Barcelona, Ed. 62, 1994. Llibre II, cap. 164.

12Jaume Roig (V. Escrivà, ed.), Espill. València, Diputació-Institució Alfons el Magnànim, 1981. Llibre IV, cap. 3.

13Santo Tomás, Summa Theologiae (5 vols.). Madrid, Ed. Católica, 1961-1965. Llibre II, quaestio 2, article 3.

14V. Ferrer (G. Schib, ed.), Sermons, vol. III, p. 153.

15Speculum al foder (A. Alberni, ed.). Bellcaire, Vitel·la, 2007.

16Margarida de Valois (M. Français, ed.), L’Heptaméron. París, Bordas, 1991. Jornada XI.

17Fabliaux érotiques. Textes de jongleurs des XIIe et XIIIe siècles (L. Rosi i R. Straub, eds.). París, Librairie Générale Française, 1992, pp. 539-542.

18Ibídem, pp. 89-105.

19Ibídem, pp. 107-117.

20Fabliaux érotiques..., pp. 345-529.

21Giovanni Bocaccio (A. Ottolini, ed.), Decamerone. Milano, Hoepli, 1938. Jornada V, conte 6.

22Les cent nouvelles nouvelles (P. L. Jacob, ed.). París, A. Delahays, 1838. Novel·la XVII.

23Geoffrey Chaucer (F. N. Robinson, ed.), Works. Oxford, Oxford University Press, 1985. Llibre III, cap. I.

24Pierre de Brantome, Vies des dames galantes. Paris, Garnier Frères, 1848. Discurs II, article 1.

25Pietro Aretino (C. Cordié, ed.), Opere. Milano-Napoli, Ricciardi, 1976.