Albert Toldrà i Vilardell - Per la reixeta

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

HISTÒRIA / 179

DIRECTORS

Mónica Bolufer Peruga (Universitat de València)

Francisco Gimeno Blay (Universitat de València)

Pedro Ruiz Torres (Universitat de València)

CONSELL EDITORIAL

Pedro Barceló (Universität Postdam)

Peter Burke (University of Cambridge)

Guglielmo Cavallo (Università della Sapienza, Roma)

Roger Chartier (EHESS)

Rosa Congost (Universitat de Girona)

Mercedes García Arenal (CSIC)

Sabina Loriga (EHESS)

Antonella Romano (CNRS)

Adeline Rucquoi (EHESS)

Jean-Claude Schmitt (EHESS)

Françoise Thébaud (Université d’Avignon)

PER LA REIXETA

SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ

DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)

FONS DE L’ARXIU HISTÒRIC

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Albert Toldrà i Vilardell

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpiao per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Albert Toldrà i Vilardell, 2017

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2017

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

Martin van Meytens el Jove, Monja agenollada (1695-1770),

Beldevere Museum (Viena)

Maquetació: Textual IM

Correcció: Carla González Collantes

ISBN: 978-84-9134-118-5

A la Lluïsa, si fa sol

Sol·licitació: Abús comès pel sacerdotconfessor consistent a sol·licitar un penitenta cometre actes deshonests. Delicte punit amb breus penes,el penitent té l’obligació de denunciar-lo.

Enciclopèdia Catalana

[...] aquel Confesor la dijo no lo hiciese,ni se confesase con tal sujeto, que si estas cosas humeaban vendríadicho Confesor a parar en la Ynquisición.

Declaració de Cecília Martí a l’ermita de Santa Cristina,

Artana, el 29 gener de 1787. AUV, Vària 64/1, f. 113v.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ: Confessió, sol·licitació i repressió

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. Aproximacions

2. Contactes

3. Fornicacions

4. Fetitxismes, sacrilegis

5. Violències, sadomasoquismes

II. EL PROCÉS

1. L’inici: les denúncies

2. Les diligències informatives

3. Delictes associats

4. El procés jurídic

5. La sentència i la pena

III. LA SOL·LICITADA I EL SOL·LICITADOR

1. La dona sol·licitada

2. La reacció a la sol·licitació

3. La denúncia

4. Els informes sobre les dones

5. El sol·licitador

ALGUNES REFLEXIONS

ANNEXOS

I. Fra Francesc Carrà

II. Fra Tomàs de Sant Vicent

TEXTOS I BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÓ:

CONFESSIÓ, SOL·LICITACIÓ I REPRESSIÓ

Qualsevol text en què apareguen junts els conceptes sexualitat i Església ens remet indefectiblement als actuals escàndols d’abusos sexuals i pedofília. Ací parlarem d’una altra qüestió, la sol·licitació sexual en confessió, des d’una visió històrica. Els temps han canviat, però, hi ha cap relació entre tots dos tipus de casos? Evidentment. Tot i les diferències, l’esquema és el mateix: homes, sacerdots, amb poder i impunitat, en circumstàncies propícies, abusen sexualment de víctimes, víctimes que sempre tenen el denominador comú de la feblesa, la submissió i la impotència. Però, tret d’això, serà difícil o inexacte generalitzar: cada cas és un món, i hi trobarem absolutament de tot.

Els registres inquisitorials de la seua persecució ens permeten un accés –privilegiat és poc– a determinats episodis i manifestacions indubtablement preciosos per a la història de les mentalitats, de la dona i de la sexualitat, la història de la Inquisició i, encara, per a la de la mateixa Església, tot i que certament incòmodes per a aquesta; potser per això els historiadors religiosos hi han passat de puntetes.

La sol·licitació és, amb diferència, el tema més negligit dels nombrosíssims estudis sobre la Inquisició; és clar que hi ha temes «estrella», i al costat de la bruixeria, l’heretgia, els jueus i els moriscs, aquesta ha estat una qüestió marginal, un dels «neglected children of historiography», en expressió d’Alexander Murray (1997: 63). Un exemple: en la procel·losa Historia de la Inquisición en España y América , editada per la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) l’any 1984, en tres volums i més de 3.000 pàgines, no s’hi dedica ni un sol capítol a la sol·licitació. I, efectivament, era una qüestió menor per als mateixos inquisidors, com es desprèn de l’estudi d’aquests processos. Fa la impressió que el seu interès, més que controlar els sacerdots, hagués consistit merament a arrabassar una parcel·la de poder al bisbe i als ordes monàstics, fer constar la seua autoritat excepcional sobre tots els religiosos.

Comencem fent una ullada al sagrament qüestionat, la confessió. El cànon 21, Omnis utriusque sexus fidelis , del IV Concili del Laterà (1215-1216), és el que fa obligatòria per a tot cristià la confessió anual, abans de la comunió pasqual, i l’estableix com a pràctica sagramental central, enfocada com un acte judicial i alhora terapèutic; aquest cànon serà el definitori fins a Trento.

Amb la Reforma, la confessió és un dels punts de trencament entre catòlics i protestants; el concili de Trento (1545-1563) la redefineix, amb la qual cosa enforteix el paper i l’autoritat del sacerdot en la seua parròquia i el poder del bisbe sobre la diòcesi, i també la concepció judicial i la dramatització del sagrament. La nova confessió –i penitència– establerta per Trento serà estrictament individual i privada i, com a ritual purificador, íntimament associada a la comunió. Tot plegat és una relativa innovació respecte als precedents medievals, en què la penitència era concebuda com un acte públic, com continuaran practicant els reformats; en aquest sentit, es tracta d’una «privatització», que culminarà amb la implantació dels confessionaris.

Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir d’ara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia , del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de l’any 1579, defineix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).

La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: s’han de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V). 1 I obligatòriament, com a mínim una vegada a l’any, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).