Albert Toldrà i Vilardell - Per la reixeta

2 «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, fingiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)

3 L’inquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita l’any 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu –precisament en el capítol sobre la jurisdicció de l’inquisidor– que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós d’heretgia i, per tant, matèria del Sant Ofici.

4 Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se confiesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor confiessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que confiessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar manifiesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).

5 Llorente especifica que han d’estar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).

6 AUV, Vària 43/1, f. 3r.

7 AUV, Vària 44/1.

8 AUV, Vària 47/10, f. 8v.

9 AUV, Vària 48/4, València, f. 14r.

10 AUV, Vària 48/6, f. 2v.

11 AUV, Vària 53/2, f. 6v. O fra Agustí Cabades, mercedari de València, que l’any 1784 és delatat per Rosa Eiximeno, a qui sense vergonya proposa «por quatro vezes que buscara la referida Rosa una abitación, que el Padre Maestro le buscaría lymosna para que pagara su alquiler o añada, mas que avía de habitar sola la referida Rosa, porque le avía de dicir a esta doncella una cosa a solas. [...] Le replicó [...] que essa cosa que en la abitación solos los dos le avía de dicir el Padre Maestro, se la dijera allí en el confesonario, y la respondió el Padre Maestro, que la confesaba, que en el confesionario no la quería dicir la cosa, porque se la avía de dicir a solas, o los dos puestos solos en la abitación. [...] Pero la referida Rosa, oiendo esta estravagancia, receló, entró en sospecha y pasó a esplicar su duda con otro confessor». AUV, Vària 64/4, f. 42v.

12 AUV, Vària 51/3, f.r-2r.

13 Carta de la Suprema al tribunal de València, Madrid, 14 febrer 1574: «Con esta se os embía copia auténtica del breve contra los que soliçitan mugeres in actu confessionis, para que conforme a él proçedais en estas causas, y por buenos respectos pareçe que este caso no le pongais en el edicto.» AUV, Vària 16, f. 29r.

14 Com ja hem dit, García Cárcel (1971: 281) se sorprèn del baix percentatge de processos per sol·licitació a València. L’explicació és que una gran part d’aquests es troben als fons de l’Arxiu de la Universitat de València, que no són emprats en cap dels estudis esmentats.

15 L’espontània és una confessió autoinculpatòria, en la pràctica emprada com a defensa preventiva davant la sospita o certesa d’haver estat denunciat, per tal d’obtenir la benevolència del tribunal.

16 AUV, Vària 47/3, s.d. (principis del segle XVIII) i 69/7, any 1803.

17 AUV, Vària, membrum disiectum , s.d.

18 AUV, Vària 51/2, 1718.

19 AUV, Vària 56/1, 1752.

20 AUV, Vària 44/1, 1657; 47/10 1697; 47/11, 1695; 47/12, 1704; 48/4, 1704; 50/7, 1713; 51/3, 1718; 63/7, 1784; 66/5, 1793; 69/9, 1805; 70/5, 1808 i 71/5, 1818.

21 AUV, Vària 43/3, 1654.

22 AUV, Vària 48/6, 1705.

23 AUV, Vària 50/3, 1711.

24 AUV, Vària 54/7, 1745.

25 AUV, Vària 51/7, 1717 i 64/4, 1784.

26 AUV, Vària 47/11, 1695; 49/9, 1709; 51/3, 1718; 54/7, 1745; 57/9, 1759; 60/4, 1768; 61/6, 1774; 61/10, 1775; 61/14, 1775; 63/4, 1785; 63/6, 1785; 64/2, 1787; 65/2, 1790; 67/4, 1796; 69/2, 1801; 69/8, 1804; 69/9, 1805; 70/4, 1806; 70/16, 1813; 71/9, 1819 i 71/11, 1819.

27 AUV, Vària 43/3, 1654; 48/1, 1700; 48/4, 1704; 50/3, 1711; 50/7, 1714; 51/4, 1719; 52/2, 1726; 53/2, 1736; 54/2, 1743; 54/4, 1745; 55/1, 1747; 55/2, 1747; 57/8, 1759; 57/10, 1759; 58/4, 1760; 58/5, 1761; 60/1, 1766; 60/2, 1766; 61/12, 1775; 62/6, 1778; 63/1, 1779; 64/4, 1784; 64/5, 1789; 66/6, 1794; 68/5, 1790 i 71/8, 1818.

28 AUV, Vària 43/1, 1651; 44/1, 1657; 47/10, 1697; 50/6, 1715; 65/1, 1790; 65/4, 1791; 65/6, 1791; 66/2, 1792; 66/5, 1793; 67/1, 1795; 67/3, 1796; 68/6, 1800; 69/3, 1803; 69/4, 1807; 69/6. 1803; 70/1, 1806; 70/2, 1806; 70/5, 1808; 70/6, 1808; 70/7, 1809; 70/8, 1809; 70/9, 1811; 70/15, 1815; 71/3, 1817 i 71/5, 1818.

29 AUV, Vària 45/2, 1671; 45/6, 1687; 45/8, 1693; 47/12, 1671; 48/5, 1705; 48/6, 1705; 50/8, 1716; 51/7, 1717; 52/1, 1726; 52/4, 1735; 54/5, 1745; 59/1, 1765; 59/2, 1761; 61/1, 1770; 62/3, 1777; 63/7, 1784 i 64/1, 1786.

I. LA SOL·LICITACIÓ

1. APROXIMACIONS

Habitualment, el sol·licitador no empra un únic modus operandi , sinó una combinació complexa; al costat de la sol·licitació sobtada i violenta, trobem la seducció lenta i gradual, un procés en el temps que comença amb paraules d’amor, engany o amenaça, continua amb els tocaments i acaba amb les relacions sexuals; però tant un cas com l’altre constitueixen turpiloquia in confessione o tractatus il·lícits i deshonestos. El desencadenant de la sol·licitació freqüentment és la confessió d’algun pecat sexual, o alguna consulta sobre l’ús del matrimoni; com diu Alejandre (1994: 66), quan la dona confessa desitjos impurs o relacions sexuals amb algun religiós, la temperatura del confessor es dispara.

És clar que molts sol·licitadors, en la seua defensa, diran que va ser la dona qui prengué la iniciativa, que ells no van fer més que deixar-se seduir; aquest cas, diu el teòleg Sánchez (1636), no pot considerar-se sol·licitació. En un manual inquisitorial de finals del segle XVII trobem una exposició d’aquest debat jurídic, amb una casuística meticulosa. 1Però encara que siga ella l’activa, l’afer frega la sol·licitació, ja que suposa una conversa lasciva en confessió; com a atenuant es diu que no hi ha tanta malícia en consentir com en proposar. La qüestió és que en aquest cas no es genera un procés.

En tenim alguns exemples; malgrat que la dona és educada per a ser passiva, també sexualment, en la intimitat del confessionari es pot comportar d’una altra manera, atès que sol haver-hi una certa intimitat prèvia. El problema per a nosaltres és que no tenim manera d’anar més enllà de les declaracions dels implicats. Naturalment, el sacerdot acusat dirà fàcilment que ell s’ha limitat a caure en el parany; també és habitual que la dona, independentment dels fets, vulga «salvar» el seu confessor, carregant ella la culpa dels pecats: «en cumplimiento de sus obligaciones, delantando como delata del modo deba al indicado Confessor y Director Gassol. Implora al mismo tiempo la clemencia y benignidad del Santo Tribunal, se ofrece ella a pagar la pena, puesto que por respeto de la misma se han cometido tantos excessos», escriu en la seua denúncia sor Maria Paula del Pare Sant Francesc, del convent de la Puríssima Concepció de Tortosa, l’any 1813. 2