Albert Toldrà i Vilardell - Per la reixeta

En la doctrina tridentina s’insisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. L’Església pretén doblegar el comprensible rebuig dels fidels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats d’índole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconfiança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. D’altra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent s’acoste a l’intimidant tribunal de la penitència.

El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione , és definit per la butlla Cum sicut nuper , de l’any 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: l’Església vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós d’heretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es definia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.

Gregori XV, l’any 1622, n’amplia la definició i n’elimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió – in loco confessionis –, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla – pretextu confessionis –, o emprant informació obtinguda en aquesta– ex auditu in confessione . I a tots dos sexes. La butlla confirma l’obligatorietat, per al confessor que rep la denúncia d’una sol·licitació, d’obtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a l’absolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple d’aquesta definició amplificada. 2

El delicte de sol·licitació es defineix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate . Es crea així el concepte del temps penitencial , que va des que la dona s’acosta al sacerdot amb intenció de confessar fins que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb l’excusa d’una malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de l’acusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.

La malaltia de la filla de confessió és una magnífica excusa tant per abusar-ne com per gaudir d’intimitat. Alguns aprofiten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes d’aquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet d’aprofitar la informació íntima obtinguda en confessió per als fins deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que s’insinuen al confessor.

Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua filla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat –un homicidi, per exemple–, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament específic.

No és gens senzill, doncs, definir aquest delicte amb precisió: on acaba l’abús, la simple infracció del celibat sacerdotal o el concubinat i on comença la sol·licitació? Quin és el límit objectiu en la relació afectiva confessor-penitent? Què significa amb exactitud «sol·licitar»? La qüestió és tan complexa que ni els mateixos tractadistes ni els inquisidors es posen d’acord, i l’escolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement –suspensió momentània del sagrament– i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).

El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en l’ús de la confessió amb aquesta finalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència –gens menyspreable– és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la figura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes. 3

La confessió és el moment de trobada d’homes religiosos amb dones, una situació d’excepció tant per a l’home (perillosament proper a una femella) com per a la dona (confiada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...

A l’edat mitjana no existia un lloc específic per a la confessió, una indefinició que ens revela l’ambigu paper medieval d’aquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava l’engrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones s’ha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de l’església, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu d’Europa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento s’obliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan l’església és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera. 4

Trento ordenarà també una dràstica mesura per evitar el contacte físic amb la penitent: el confessionari. Com a moble és relativament modern; apareix a mitjan segle XVI, i el 1614 s’imposa a tota l’Església catòlica. El model inicialment adoptat és perfeccionat el 1565 per Carlo Borromeo per a l’arxidiòcesi de Milà; combina diferents elements: dignitat del sagrament (elevat), jerarquia (sacerdot més alt que penitent), privacitat (parets), gestualitat (assegut, de genolls), evitació d’escàndol (reixeta), protecció d’irreverències (tanca amb clau). Es localitza a la nau principal o a les capelles. 5

Però tot plegat no s’aplicava, o d’aquella manera; continua veient-se normal confessar en qualsevol lloc. L’any 1625, dues cartas acordadas del Consejo de la Suprema Inquisición (a partir d’ara, la Suprema) insisteixen en la prohibició de confessar en cases particulars o llocs tancats com sagristies, claustres o capelles. La confessió ha de tenir lloc en confessionaris visibles o al cos de l’església. I un edicte del 1781 encara es lamenta de l’incompliment de les ordres anteriors. A més a més, en molts llocs del País Valencià el confessionari no s’instal·la fins a finals del segle XVIII o principis del XIX. No totes les parròquies podien pagar-se ràpidament aquest moble, i als convents femenins el locutori servia tant per a les visites com per a la confessió, amb una reixa senzilla o de vegades doble, amb una separació entre les dues reixes que en alguns casos no permetia tocar-se.