Max Weber - La ciència i la política

La ciència

i la política

Max Weber

Traducció i introducció

de Guillem Calaforra

Títol original: Politik als Beruf, Wissenschaft als Beruf [1919]

Traducció de Guillem Calaforra

© Guillem Calaforra

© d’aquesta edició: Publicacions Universitat de València

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Realització d’ ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 84-370-6107-5

Introducció

En el número de maig de 1917, la revista Die weißen Blätter publicava un article de Franz Xaver Schwab (pseudònim d’Alexander Schwab), membre directiu de l’agrupació independent d’estudiants formada al voltant de Gustav Wyneken. Era l’època daurada de les associacions estudiantils alemanyes, actives i bel·licoses, que havien sorgit des de finals del segle XIX arran de les reformes de la universitat alemanya. Schwab arremetia en el seu text «Beruf und Jugend» («Professió i jovent») contra el concepte de professió que s’havia anat emparant dels estudis universitaris del Reich. Aquest fou el tret de sortida d’una polèmica en la qual es van engrescar els membres de l’agrupació estudiantil més important de Baviera (Freistudentischen Bund. Landesverband Bayern). I, com a resposta, van projectar un cicle de conferències que haurien de fer determinats intel·lectuals prestigiosos del moment. El títol general de les jornades seria El treball intel·lectual com a professió (Geistige Arbeit als Beruf), i hauria d’incloure quatre xerrades: L’educació com a professió (Georg Kerchensteiner), L’art com a professió (Wilhelm Hausenstein), La ciència com a professió (Max Weber) i La política com a professió (ídem).

L’ànima de l’organització d’aquell cicle era Immanuel Birnbaum, membre directiu de l’agrupació. Birnbaum, un jove inquiet i intel·ligent de cognom inequívoc, havia conegut Max Weber al saló del professor d’economia política Lujo Brentano –el mateix Weber seria cridat anys després per succeir Brentano en la seva càtedra muniquesa. Ja Schwab havia assenyalat els germans Weber com els únics que havien dit res de substantiu sobre la problemàtica de la professionalització. Però l’elecció de Max Weber com a conferenciant va ser reforçada arran de les intervencions d’aquest en les jornades culturals del castell de Lauenstein (Turíngia), organitzades en 1917 per un editor de Jena, Eugen Diederich. Entre el 29 i el 31 de maig, i entre el 29 de setembre i el 3 d’octubre, el Weber orador i el Birnbaum oient van coincidir en aquell espai de debat intel·lectual. En la primera edició de les jornades, Weber dissertà sobre «L’aristocràcia de l’esperit i el parlamentarisme»; durant les sessions de tardor, va fer una conferència sobre «La personalitat i les maneres de viure». En ambdues ocasions es tractava de temes que coincidien amb els neguits dels estudiants muniquesos. La impressió que l’antic catedràtic de Heidelberg va causar damunt els joves fou intensa, i Birnbaum en va prendre nota.

Era un moment molt especial en la vida de Max Weber, que reconquistava les seves pròpies forces després d’una llarga malaltia nerviosa. Mai no havia deixat de treballar com a investigador, que era la seva tasca en primera línia, però ara, a més, tornava a la docència –també per imperatius materials–, i fins i tot baixava a l’arena bellugadissa de la política. Més endavant, en acceptar l’oferta de la Universitat de Munic en març de 1919, vindria el moment de renunciar a la seva vocació més íntima, el seu amor secret per l’acció política. La seva participació en les negociacions de Versalles en marcava el punt i final. Però ell no era un home de partit, ni una persona que hagués pogut viure de la política. Per acceptar la càtedra bavaresa, només va posar la condició de no ensenyar economia política, sinó sociologia i teoria política. Per molt enciclopèdic que fos –i bé que ho era–, per molt versàtil que fos el seu pensament, aquestes eren les matèries en què volia concentrar-se.

És en aquest context que el jove Birnbaum li va proposar que parlés per als universitaris de Munic. La idea de dissertar sobre la ciència com a professió el va entusiasmar, i finalment es fixà la conferència per al 7 de novembre de 1917. D’acord amb el seu costum, Weber va improvisar sobre uns esquemes redactats en un grapat de quartilles, mentre un estenògraf prenia nota de les seves paraules entre bastidors. Però l’anàlisi textual –més concretament: la comparació entre l’extracte que en va publicar la premsa i el resultat final– revela que el text ja estava perfectament perfilat a principis de novembre. Aquella conferència va ser un esdeveniment sensacional i no va deixar indiferent l’auditori. El motiu de l’ascetisme i la descripció descarnada del procés de professionalització van indignar tant els partidaris de la universitat tradicional com els joves partidaris del neoromanticisme de les «vivències». L’admiració decidida procedia, en canvi, dels cercles husserlians. L’insigne filòsof Karl Löwith en va sortir impressionat per un text en què trobava xifrats «l’experiència i el saber de tota una vida». Weber, com tothom sap, va jugar amb tota la riquesa semàntica del concepte alemany de Beruf a la manera luterana: «professió», sí, tal com volien els estudiants, però també «vocació», amb les connotacions religioses del terme. Wissenschaft als Beruf es va publicar, finalment, entre juny i juliol de 1919, juntament amb Politik als Beruf.

Sobre aquesta darrera conferència, els especialistes assenyalen que no se sap amb certesa quan es va produir l’encàrrec per part dels estudiants. Sí que es coneix, en canvi, l’anècdota teixida al seu voltant. L’ambient intel·lectual alemany mantenia llavors un debat força excitat sobre la dignitat de la professió de polític. En 1907, Werner Sombart havia publicat al seu setmanari Morgen un parell d’articles en què atacava amb contundència i menyspreu la professió política, «buida espiritualment, èticament fal·laç, estèticament grollera». Li va respondre Friedrich Naumann, que defensava la dignitat del treball polític com una tasca de màxima transcendència per al bé col·lectiu. Weber coneixia aquesta polèmica, que anys a venir es barrejaria amb les batusses sobre el pacifisme del filòsof i pedagog muniquès Friedrich Wilhelm Foerster –vegeu les al·lusions explícites que en fa en les conferències que ací presentem. Quan se li proposà el tema Politik als Beruf, Weber va recomanar els organitzadors que s’adrecessin a Naumann, però aquest declinà la invitació per motius de salut. Els estudiants més radicals van presentar la idea d’encarregar la conferència a Kurt Eisner, membre radical-socialista del govern bavarès. Birnbaum en va advertir Weber, com a mesura de pressió. Aquest, que considerava Eisner com un «polític de les conviccions sense circumspecció pel que fa a les conseqüències de les seves accions», acceptà a contracor per no donar oportunitats gratuïtes al seu adversari. De fet, a Lauenstein havia discutit sobre el tema, durant hores i hores, amb estudiants de les més diverses tendències. La conferència va tenir lloc, finalment, el 28 de gener de 1919. Segons conta Löwith, l’impacte sobre l’auditori va ser bastant menys intens que en la conferència anterior.