Max Weber - La ciència i la política

En La ciència i la política, embolcallat en una anàlisi aparentment freda s’entreveu un diagnòstic apassionat de l’Europa contemporània. Una passió que, certament, no exclou el to angoixat que ara i adés es deixa veure en el pensament weberià. Fredor analítica, doncs, però també lucidesa amarga. No és estrany que els seus contemporanis se sentissin incòmodes davant aquest discurs tan personal. Weber realitza una feina dura de desencantament, paral·lel –o perpendicular– al mateix procés que ha desposseït la nostra cultura d’esperances ultramundanes o de profecies salvadores. Respecte del món universitari a què pertanyien els seus interlocutors, Weber els presenta un panorama en què la universitat tradicional es considera ja periclitada. Només l’especialització és la garantia de professionalitat conseqüent, només la dedicació ascètica al coneixement provisional té per a Weber la dignitat de qui es troba «a l’altura de la seva tasca». Els idealistes partidaris de la universitat d’estil antic, de l’humanisme de pedra picada, no podien pair aquesta mirada a la cara, sense prejudicis, vers el destí de la pròpia època.

Més severa encara és la separació taxativa, d’arrel neokantiana, que Weber planteja entre l’objectivitat del coneixement científic i la irracionalitat essencial dels ordres de valors. La seva teoria es troba al cor mateix de la crítica contemporània de la modernitat. Els seus contemporanis, amb una innocència que es perpetua en el temps, confiaven en el coneixement científic, en la raó hipostasiada, en el progrés material, com a entitats que havien de fonamentar les seves decisions vitals. I no: la ciència, ens recorda Weber, no és feta de la mateixa matèria que els valors. En un cert sentit, els valors són irracionals –o extraracionals, si es vol–, i la dinàmica mateixa de la racionalització occidental els ha deixat orfes de referències transcendentals. Weber no s’ho inventa, això, i se situa amb fermesa en una línia de pensament que va des dels il·lustrats (Voltaire i sobretot Diderot) fins a Nietzsche –un dels seus autors de referència–, passant per Sade i pels grans novel·listes russos, amb parada preferent vora el seu admirat Tolstoi. Quan ens decidim per una presa de posició determinada, ens diu, «serviu aquest déu i ofeneu aquell altre». La vida és feta d’eleccions inevitables: aquesta és la tragèdia, i la ciència no ens ajuda a fonamentar les tries de valors, sinó a calcular els mitjans més efectius per servir-los. Un problema universal, sens dubte, que ens presenta d’una manera extraordinàriament suggeridora.

I què és la política, en aquestes circumstàncies? Potser l’àmbit on la tragèdia de les tries excloents es presenta de manera més greu, punyent i plena de perills. Weber es dedica en la secció central del text a descriure amb una notòria minuciositat casos històrics diversos, es delecta sobretot en l’explicació de nombro-sos detalls de l’estructura política d’Anglaterra, Alemanya i els Estats Units; però les idees d’abast més general es troben al principi i al final de la seva intervenció. La definició de l’estat amb què gairebé enceta el text és un veritable clàssic, i les seves consideracions sobre els tipus de dominació política legítima són de referència inexcusable en matèria politològica. Són passatges d’una concisió i d’una clarividència descarnades, d’una exactitud feridora i sense concessions. La secció final del seu discurs, la dedica a consideracions de tipus ètic sobre la professió (i vocació) de la política; i ací tornem a trobar combustible per a inacabables reflexions actuals, actualíssimes: l’oposició entre l’ètica de conviccions i l’ètica de responsabilitat haurien de ser lectura obligatòria de qualsevol aprenent o professional de polític. Weber vacil·la entre la convicció incondicional i el pragmatisme responsable, tot i que es decanta de manera evident per aquest darrer. I, evidentment, hi reapareix el caràcter tràgic de les decisions morals –de les decisions polítiques, o de l’acció política. Les exigències intel·lectuals que posa damunt la taula són diàfanes.

Exigències, justament, és allò que Weber planteja i allò que el fa incòmode –i inevitable–, tant per al polític com per al científic. Lucidesa, servei a una causa suprapersonal, claredat i sobrietat en el pensament, sentit de la realitat, responsabilitat conscient pels propis actes: Weber no parla, o no escriu, per als frívols de l’acadèmia o del partit. La seriositat esquerpa del seu pensament és essencialment aristocràtica, d’una aristocràcia de l’esperit que, tanmateix, no cau en l’elitisme. Weber s’adreça ací a tots aquells que són capaços de percebre i admetre amb valentia temerària les coordenades històriques en què ens movem: racionalització intel·lectualista del món, desencantament, incommensurabilitat i «irracionalitat» dels ordres de valors. I això és, precisament, el que dóna aquest to diguem-ne «existencialista» al seu pensament. D’un «existencialisme», això sí, desproveït de lírica i de qualsevol tipus de condescendència. També en aquest sentit tenia raó Löwith, en referir-se a La ciència.

Respecte d’aquestes dues conferències, el judici de la crítica és unànime: es tracta de textos «filosòfics» clau per a la comprensió del pensament de l’autor. En el corpus weberià, La ciència i La política són com una síntesi extraordinàriament densa, riquíssima, de les línies mestres de la seva reflexió sobre la cultura occidental. El lector familiaritzat amb els escrits més acadèmics –«especialitzats»– de Weber hi reconeix passatges gairebé literals, traces evidents de temàtica i de sentit. La ciència ens remet filològicament al famós article sobre la neutralitat axiològica en les ciències socials (i als Estudis sobre teoria de la ciència en general), i a la més famosa encara Zwischenbetrachtung dels Estudis sobre sociologia de la religió. Per la seva banda, La política recull sintèticament les idees de textos diversos, com ara del clàssic sobre «Els tres tipus purs de dominació legítima», passatges d’Economia i societat, evidentment els Escrits polítics, etcètera.

Però l’interès que La ciència i la política conserven per a nosaltres, europeus del segle XXI, va molt més enllà dels aspectes erudits. La vigència de l’aportació weberiana a la Kulturkritik queda xifrada en la peremptorietat excitada i insoluble dels interrogants que ens planteja. Podem discutir-li l’abast i el contingut de la seva idea d’especialització; podem retraure-li les febleses i la nefasta realització històrica de la seva idea de lideratge –i Lukács, que no tenia un pèl de despistat, ho va fer–; podem abominar, i amb raó, del seu nacionalisme teutònic i bel·licista. Però la seva lliçó de rigor i coherència intel·lectuals es mantenen intactes; i el seu diagnòstic, el diagnòstic a què ens referíem més amunt, no invita a la displicència asèptica de l’historiador de les idees. De te fabula narratur, com van aprendre en carn pròpia, per exemple, els pares de la teoria crítica. Paga la pena de rellegir aquest Weber,

o Weber en general, i tot seguit fer una ullada al nostre voltant. Potser no es tractarà d’una experiència agradable, però la parèmia popular ens n’avisa, implacable: «allò que cou, cura.»

GUILLEM CALAFORRA

Cracòvia, febrer de 2004

Nota del traductor

Ja és una vella tradició, això d’encapçalar les traduccions de textos weberians amb un advertiment sobre l’estil de l’autor, unes frases de justificació que sempre són descaradament autoexculpatòries. No pas sense raó. Alguns, amb la millor intenció que els dicta la devoció, addueixen hipòtesis d’una tendra innocència, digna de millors objectes: que si forma part d’una tradició, típicament germànica, d’escriptura intencionadament envitricollada; que si es tracta d’un estil particular, d’arrel polifònica en la seva multiplicitat d’idees simultànies, emparentada, per exemple, amb la dislocació expressionista d’un Schönberg, etcètera. El cas és que Weber no sols escrivia en alemany, idioma famós entre els romànics per la seva peculiar sintaxi, sinó que simplement era un estilista nefast. Els seus textos, tret d’algunes metàfores cèlebres i felices, són d’una lletgesa estètica directament proporcional a la riquesa del seu pensament. Que quedi clar per endavant, perquè el lector no se’n faci creus ni ho atribueixi només a la imperícia de la versió.