Alba Castellví Miquel - Educar sense cridar

Més delicada és encara la qüestió de les etiquetes qualificatives quan es fa referència a actituds morals. Alguns pares i mares diuen al seu fill que és dolent, egoista o trampós. El nen que es consideri a si mateix un trampós, com és lògic, farà trampes, així que val la pena anar amb molt de compte a l’hora d’aplicar qualificatius. Això no vol dir, només faltaria, que no haguem de fiscalitzar les trampes. Només significa que cal qualificar l’acció i no la persona. Cal dir: «El que has fet no ha estat gens bé. Hauries d’haver actuat d’aquesta altra manera», referint-nos, doncs, a una acció i no a una manera general de ser. I, sempre que sigui possible, cal esmentar quina seria l’actitud correcta que hauria de substituir la incorrecta. Un parell d’exemples concrets:

En lloc de dir:

—Ets un egoista: t’has acabat la pizza sense que t’importés si el teu cosí en volia.

Podem dir:

—Ep, acabar-te l’últim tall sencer de pizza m’ha semblat un gest egoista per part teva. Hauries d’haver preguntat al teu cosí si en volia.

O en lloc de:

—Tant te fa que la teva germana es faci mal! Que no te l’estimes, dolent?

Val més dir:

—Trobo que has parlat com si et fos igual que la teva germana es fes mal. Faries bé d’interessar-te per ella.

La frase «Jo sé que tu ho pots fer millor» també és indicada per expressar que malgrat les equivocacions puntuals hi ha motius per confiar que el nen podrà fer-ho bé en una altra ocasió.

En el cas de les arts, podem senzillament valorar una obra sense qualificar-la en positiu ni en negatiu, assenyalant-ne allò valuós: «Hi ha molts detalls»; «És una perspectiva original»; «Fa la sensació de velocitat...»; «Quina varietat de colors!».

Cada nen és únic, amb les seves virtuts i els seus defectes. Comparar-lo en negatiu amb d’altres («El Pol es concentra més i fa més feina que tu») no l’ajudarà a creure en les seves possibilitats. Comparar-lo en positiu («Tu ets més ràpida que la Mònica») tampoc és aconsellable si no volem impulsar els nens a valorar-se en funció dels altres i potser també engreixar-los l’autoestima per sobre del necessari. Sempre que comparem, fem-ho respecte al punt anterior del mateix infant. Ser millor que un altre no és tan important com millorar respecte al punt de partida d’un mateix. Podem dir, per exemple, «Cada dia vas més de pressa», o bé «A poc a poc vas aprenent a concentrar-te més estona».

Equivocar-se és inevitable en tot procés d’aprenentatge. Com diu la dita, «Qui res fa, mai s’equivoca». Per tant, les errades que els nens cometen són oportunitats per aprendre a fer les coses de manera més encertada, més segura. Si ho tenim entès d’aquesta manera, en lloc de dir, enfadats:

—Ja està bé, has posat tant d’oli al setrill de cop que l’has fet vessar! Quina manera de badar!

Més aviat ens sortirà una frase del tipus:

—Mmm, és qüestió d’abocar l’oli més a poc a poc al setrill perquè no es vessi, que és llàstima desaprofitar-lo. En fi, de tot se n’aprèn. Au, ara és qüestió de netejar el marbre amb un tros de paper de cuina que trobaràs al calaix.

Quan un nen s’equivoca i li sap greu va bé que li recordem que dels errors se n’aprèn, perquè permeten observar millor els fenòmens, i parant-hi atenció podem fer les coses amb més encert. Des dels errors matemàtics fins als que tenen a veure amb el tracte humà, equivocar-se és un pas per millorar més endavant.

El que els nens senten que diem sobre ells quan parlem amb altres persones conforma també la seva idea d’ells mateixos i té molt a veure amb el nostre respecte cap a ells. De vegades no parem prou esment a aquesta qüestió i parlem amb altres adults sobre els nostres fills quan ells són a prop. Pensant que no ens poden sentir, o que no estan al cas de la nostra conversa, podem dir coses com:

—No hi ha manera que l’Ona toqui el piano quan jo li ho dic. És tossuda com una mula! Quan se li fica al cap que alguna cosa no la vol fer, no hi ha qui la faci canviar d’opinió. Jo ja no sé què haig de fer, amb aquesta nena, creu-me, ja ho he provat tot!

Sense adonar-nos-en, és molt probable que la filla capti algun detall de la conversa (de fet, els nens i nenes estan molt més al cas del que sembla!). Un comentari com aquest, dit prop de l’Ona, reforçarà la seva tossuderia. Com dèiem fa un moment, si el pare o la mare li pengen l’etiqueta de tossuda, ella trobarà natural comportar-se tossudament.

Però, més enllà de la incidència sobre l’autoimatge, parlar de segons què sobre els fills amb altres persones quan ens poden sentir —tant si és en negatiu com en positiu— pot ser viscut com una falta de respecte. Imagineu-vos que el vostre pare digués, parlant de vosaltres davant vostre: «Jo ja li dic que ha de sortir i distreure’s, però no hi ha manera que em faci cas. Tota la vida ha estat un tossut, no sé pas com fer-m’ho per fer-li entendre el que no vol entendre!». I com us sentiríeu si la vostra mare es posés a parlar de vosaltres tot dient: «La noia ara ha de fer dieta, el metge li ha dit que s’ha de cuidar el colesterol. No sé pas si se’n sortirà, tan acostumada com està a anar a dinar als restaurants!». Els infants, encara que siguin persones petites, també volen ser tractats amb respecte i amb consideració cap a la seva persona. Parlar d’ells davant d’un tercer ignorant-los com si no hi fossin no és una manera de sostenir aquest respecte.

Passar bones estones amb els nens i nenes és una de les raons per les quals vam decidir fer de pares. També és una de les maneres més boniques d’aprofitar la vida. I, més enllà d’això, és una de les millors fórmules per generar vincles forts i records positius inesborrables que ens acompanyaran, a pares i fills, tota la vida.

Jugar vol temps. I és que si bé és important, com s’ha dit sovint, la qualitat del temps que dediquem als infants, també és cert que perquè sigui de debò valuós cal que aquest temps tingui una durada consistent. Cinc minuts de màxima atenció, què voleu que us digui, són una petita anècdota en un dia de tantes hores. És bo que reservem conscientment almenys mitja hora diària per ser feliços junts, els fills i nosaltres. Mitja hora de joc esbojarrat o controlat, però d’intensa concentració en alguna cosa que faci que estiguem contents d’estar junts.

Fixeu-vos que de temps amb i per als nostres fills en passem molt: per tenir-ne cura, per preparar-los els àpats, per ajudar-los a aprendre, per portar-los d’un lloc a l’altre, per menjar plegats... Durant totes aquestes fraccions de temps que passem junts, el nostre paper i el dels fills és força asimètric: els pares decidim com s’han de fer les coses, assumim més responsabilitat que no pas ells, diem el que cal fer, suplim les seves necessitats... En canvi, jugar implica no dirigir, sinó divertir-se i compartir un objectiu. Quan juguem, ho fem en pla d’igualtat amb els fills: no som els qui donem les ordres o vetllem, sinó que som contrincants o col·laboradors a la mateixa alçada, que estem sotmesos al mateix reglament extern (les normes del joc) i estem immersos en la mateixa situació, ja sigui de joc simbòlic, col·laboratiu o competitiu. Això ens uneix i converteix els pares en persones que no sempre decideixen, manen o fan coses pels altres.

Diguem als fills que els estimem, que estem contents d’estar junts, que ens ho passem bé plegats i que tenim la gran sort de tenir-los a prop. L’amor, de vegades, el donem per descomptat. I és bo que es faci present en gestos i en paraules precises. L’afecte que ens tenim s’ha de poder gaudir i celebrar.