Alba Castellví Miquel - Educar sense cridar

—Això que et proposes no sembla que hagi de ser cosa fàcil, serà qüestió de rumiar bé la manera i de treballar-hi de debò.

Transmetem aquesta idea amb convicció i alegria, en comptes de fer-ho amb la cara i el to escèptics de qui pensa: «Uf, d’això no se’n sortirà pas». En altres paraules, cal traslladar il·lusió i no anunciar un fracàs d’avançada (encara que ho fem amb la intenció d’evitar decepcions futures si no aconsegueixen el propòsit).

No hem d’avançar-nos i pretendre ajudar abans que els infants hagin determinat que necessiten ajuda.

I, si és possible, quan ens en demanin procurem donar pistes sobre les solucions en comptes de donar-los-les mastegades. Per exemple, davant del problema «No sabem com lligar les fustes les unes amb les altres, perquè ho hem provat amb joncs i se’ns trenquen», serà més educatiu dir «Heu pensat on podríeu trobar cordes i cordills?», que no pas dir «El Josep a la caseta de l’hort hi té un cabdell de cordill. Demaneu-l’hi que us el deixarà».

La capacitat de saber-se enfrontar i sortir airós de les dificultats funda l’autoestima de les persones.

Els nens i nenes no sempre trobaran les solucions necessàries, i s’hauran d’enfrontar amb problemes difícils. Emprendre projectes i proposar-se reptes porta associada la possibilitat d’experimentar sentiments desagradables: des de l’esforç fins al fracàs. I és bo que no els estalviem aquests sentiments, per-què qualsevol aprenentatge futur pot requerir esforç i l’hàbit d’acceptar la frustració abans del resultat. 2 2 . José Antonio Marina, La recuperación de la autoridad, Versátil, 2009. 3 . Per saber-ne més, llegiu Martin Seligman, La auténtica felicidad, Vergara, Barcelona, 2003. Fins i tot pelar una poma!

Quan sorgeixin sentiments desagradables davant d’obstacles difícils de superar, comprenguem-los i elogiem el nen valorant la seva empenta, la seva tenacitat, l’esforç que fa.

Així, en lloc de dir:

—A la primera que les coses no van com tu voldries, ja desisteixes! Així no arribaràs gaire lluny!

Diguem:

—Pel que sembla, és més difícil del que preveies; tant, que fins i tot ho deixaries estar. Me’n faig càrrec... Sort que tens tantes ganes de sortir-te’n i t’hi estàs dedicant tan intensament.

Elogiar és una bona manera d’alimentar la confiança del nostre fill en ell mateix. Però cal elogiar de la manera adequada per ajudar-lo a comportar-se amb valentia i evitar que se senti massa pagat de si mateix. El que cal elogiar és allò que el nen fa per progressar: aprendre, perseverar, enfrontar-se als obstacles, superar la frustració. Així és com ajudarem a créixer la capacitat de sobreposar-se. No és tan important que el petit aconsegueixi el seu objectiu com que posi en joc els elements necessaris per fer-ho, i és això el que hem de destacar. De mica en mica aprendrà tècniques que li permetin vèncer les dificultats; mentrestant està adquirint les virtuts del caràcter imprescindibles per fer-ho. 3 3 . Per saber-ne més, llegiu Martin Seligman, La auténtica felicidad, Vergara, Barcelona, 2003.

Si els infants senten que hi confiem tendeixen també a confiar en si mateixos. Per promocionar el millor dels nens cal posar les expectatives un punt per sobre de la realitat actual, ja que tendeixen inconscientment a «oferir» allò que se n’espera. Tractar els nens com si fossin més grans del que són els fa créixer. Vegem-ho amb un exemple:

—Joana, vols anar al galliner a buscar els ous i posar-los a la nevera? Ja sé que només tens quatre anys, però em sembla que te’n pots sortir.

Si bé és cert que correm el risc que es trenqui algun ou, estem estimulant la petita per posar els cinc sentits a la tasca. Sentint la nostra confiança, farà el possible per ser-ne digna.

I un altre exemple per a preadolescents:

—Serem fora tot el dia i us deixem quedar sols perquè us veiem preparats per deixar la cuina neta i la casa en ordre per quan tornem.

Els nens i nenes necessiten ser vistos com a capaços i també sentir-se acceptats, respectats, valorats i estimats per nosaltres per poder reconduir els errors i millorar a poc a poc. Les propostes que hem fet fins ara integren una mirada capacitadora, és a dir, quan les posem en marxa els fills senten que confiem en la seva vàlua, en les seves possibilitats, i van creixent en habilitats tot superant obstacles. Com els podem transmetre, també, l’acceptació del que són, el respecte i l’estima?

Ja hem vist que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional, sinó que arrela en la confiança en les pròpies capacitats, la qual neix de comprovar la pròpia competència amb l’ajuda de la nostra mirada. Hi ha altres actituds que podem posar en joc que també contribueixen a fer que l’infant construeixi una bona imatge de si mateix i alhora es pugui sentir segur entre nosaltres —acceptat, respectat, estimat—, de manera que de mica en mica sigui capaç de desenvolupar actituds tan valuoses com l’assertivitat i el respecte. Són les següents:

1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens.

2. No comparar els nostres fills amb els d’altres.

3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre.

4. Parar atenció a com parlem dels fills davant d’altres persones.

5. Jugar junts.

6. Fer explícit l’amor.

«És una xerrameca; no calla ni sota l’aigua»; «És tan tímida com un cargolet»; «És un llepafils que no menja res»; «És molt atenta i servicial, sempre està al cas de les necessitats dels altres»; «És molt bon dibuixant, està fet un artista». Molt sovint qualifiquem els nens, i de vegades fins i tot hi afegim una projecció: «És tan poc dotat per a les matemàtiques que no serà pas arquitecte»; «Té tanta gana que de més gran haurà de fer règim». Altres vegades les qualificacions van acompanyades d’una justificació: «És un maldestre, ho ha heretat del seu pare»; «No és gens esportista, és que li ve de família». Cal evitar aquesta pràctica. Qualificant els nens i nenes amb etiquetes, que són estàtiques (i encara més quan van acompanyades d’una justificació «genètica»), estem fent arrelar idees sobre les pròpies capacitats que més endavant poden limitar el nen.

Per deixar ben oberta la possibilitat de canvi, cal que no qualifiquem l’infant sinó els fets concrets o les seves actituds en moments determinats. Per exemple, si es produeix un descuit, val més dir «T’has descuidat la motxilla» que no pas «Ets un despistat, ja t’has deixat la motxilla». Davant d’una dificultat, en comptes de dir, posem per cas, «Les llengües no són el teu fort», diguem «Els verbs en italià t’estan costant» i afegim-hi, si pot ser, un elogi de l’actitud amb què s’hi dedica i un missatge encoratjador: «Però t’hi estàs esforçant de valent i si continues així cada vegada et costaran menys». L’objectiu és que els nens no trobin la justificació de les seves dificultats en la seva manera de ser: «Com que sóc un distret, ja se sap que em descuido coses»; «Com que no estic dotat per a les llengües, no cal que m’hi esforci més del compte». Cal transmetre’ls que no són d’una determinada manera, sinó que fan certes coses d’una determinada manera. Així queda molt més oberta la possibilitat de canviar i poden comprendre que cadascú es va construint en funció d’allò que fa. Que el que no els surt bé avui pot ser que un altre dia, gràcies a l’esforç i la constància, els hi surti.