Alba Castellví Miquel - Educar sense cridar

Hem de tenir clar que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional: l’autoestima és el resultat d’aconseguir alguna cosa, i no a la inversa. 1 1 . Damon, W., Greater Expectations, The Free Press, Nova York, 1995. 2 . José Antonio Marina, La recuperación de la autoridad, Versátil, 2009. 3 . Per saber-ne més, llegiu Martin Seligman, La auténtica felicidad, Vergara, Barcelona, 2003. En la mesura que el nen supera petits obstacles pels seus propis mitjans, es va sentint capaç, i així de mica en mica va confiant en si mateix, a partir de la comprovació de la seva competència. I com ho podem fer, nosaltres, per acompanyar-lo degudament en el procés de construcció d’una confiança ben fonamentada?

Per aconseguir-ho hi ha cinc coses que són molt importants:

1. Evitar a consciència la temptació de resoldre per ell allò que pugui resoldre per si mateix.

2. Plantejar a l’infant petits reptes que hagi de superar o fer costat als seus projectes propis.

3. No estalviar la frustració i els sentiments desagradables i elogiar les actituds constructives.

4. Esperar el millor.

5. Transmetre l’acceptació, el respecte i l’estima.

—Ja ho faig jo.

Aquesta frase, dita per un pare o una mare, implica que farem alguna cosa amb menys temps i que sortirà més bé. Sempre és més eficient (estalvia temps i dóna millors resultats) vestir una criatura, donar-li el menjar, fer-li el llit i un llarg etcètera que no pas esperar que ho faci. Si ho ha de fer sol, trigarà més i sortirà pitjor. Però el preu de l’eficiència el paga el nostre fill amb menys desenvolupament de la seva autonomia i menys confiança en les seves capacitats.

Els pares hem d’evitar tant com puguem de fer allò que els nens i nenes puguin fer per si mateixos. Moltes famílies descobreixen que els seus fills es poden cordar sols els botons o es poden abrigar sense ajuda quan s’adonen que ho fan a la llar d’infants. Hem de tenir els sentits ben oberts per intuir les possibilitats dels nens, i de mica en mica cal que s’adonin que són capaços de fer sols coses que fins ara fèiem nosaltres per ells.

Qualsevol educació comporta anar promocionant l’autonomia de l’infant, però hem de reconèixer que de vegades allarguem massa el temps en què les nostres capacitats substitueixen les seves. Quan això passa, estem generant dos problemes:

– No deixem que els nens desenvolupin el seu potencial i la confiança en les seves possibilitats.

– Ensenyem al nen que té el dret d’utilitzar els pares per fer allò que no vulgui fer pel seu compte (perquè ens comportem de manera servicial).

Si tenim present la màxima de «no fer pels nens allò que puguin fer per si mateixos», tindrem fills més capacitats i amb més confiança. I de passada ens estalviarem uns quants dels problemes relacionats amb la col·laboració domèstica durant l’adolescència.

Un bon exemple d’una situació en què els pares hem de tendir a ser prescindibles en pro de l’autonomia del petit és en el moment de preparar-se una bossa per fer esport. Procurem que sigui ell mateix qui es prepari el que necessitarà. Segons la seva edat i costum el podem ajudar més o menys, però sempre tendint a fer-nos innecessaris. Una seqüència possible podria ser aquesta: primer, l’ajudem; després, l’acompanyem; finalment li oferim que ens demani ajuda si ens necessita.

—Guim, per als entrenaments d’hoquei caldrà que sempre t’enduguis la bossa amb tot el necessari. Les primeres vegades podem fer la bossa junts.

Les primeres cinc o sis vegades ajudem el Guim a posar a dins tot el que cal, que prèviament podem haver preparat: equipament, proteccions, patins, tovallola i necesser, roba neta... Després d’aquestes primeres vegades, podem fer un pas més:

—Guim, jo et faig companyia mentre tu et prepares la bossa.

Procurarem no indicar-li què ha de fer, sinó observar com ho fa. Si es deixa alguna cosa, sempre li podem donar una pista:

—Jo diria que quan surtis de la dutxa trobaràs a faltar alguna cosa...

Al cap d’uns dies de fer-se la bossa en companyia, però sense la nostra intervenció directa, el Guim estarà preparat perquè li diguem:

—Em sembla que ja ets capaç de fer-te sol la bossa. Provem-ho! Per si de cas, jo seré aquí a prop, i si necessites que t’ajudi amb alguna cosa, m’ho dius.

De mica en mica el Guim també aprendrà a posar a la rentadora l’equipament brut, a endreçar el necesser i els patins... I així és com, progressivament, evitarem tenir un noi de quinze anys que sulfuri els pares amb la dependència i la deixadesa.

Fer-se la motxilla per anar de colònies és un altre bon moment per promocionar i celebrar l’autonomia. Les primeres vegades ho podem fer així:

—Greta, aquí tenim la llista de les coses necessàries per a les colònies. Comencem a fer la motxilla? Si et sembla bé, jo et dic el què i tu ho poses sobre el llit.

Després la Greta pot anar posant a dins tot el que ha preparat segons l’ordre que nosaltres li indiquem. Si disposem d’un esquema dibuixat i el podem imitar, serà perfecte que l’anem consultant junt amb ella. I, quan la motxilla estigui llesta...

—Fantàstic, gairebé es pot dir que l’has feta tu sola!

Els infants reben amb alegria i satisfacció el reconeixement sincer dels seus resultats, i aquests sentiments són els que els impulsen a voler continuar creixent en capacitats, en autonomia.

Per tant: estiguem atents al seu moment evolutiu. Fixem-nos en què són capaços de fer i procurem tenir la paciència necessària per esperar que ho facin sols, encara que no se’n surtin a la perfecció. El ritme de vida que portem i les exigències d’algunes situacions socials impediran que puguem actuar en tots els casos d’aquesta manera, però si tenim present la importància d’actuar així trobarem moltes situacions quotidianes que ens permetran incrementar l’autonomia, les capacitats i, així, l’autoestima dels nens.

A més de fixar-nos en el que els fills ja són capaços de fer sols i evitar de fer-ho nosaltres, també hem d’animar-los a fer nous passos endavant. Una de les millors maneres és plantejant-los reptes i donant suport als seus propis projectes sense estalviarlos-en les dificultats.

Els nens i nenes tendeixen a proposar-se projectes de totes menes i mides, des de fer un castell de sorra fins a programar un videojoc o construir una cabana enmig del bosc. Donem-los ales! Els projectes comportaran dificultats que caldrà superar, pel camí sorgiran imprevistos que s’hauran d’afrontar, caldrà rectificar i de vegades recomençar i, en qualsevol cas, implicaran esforços i constància. Acompanyar els fills perquè cada vegada siguin més autònoms a l’hora de tirar endavant els propis projectes implica tres coses:

Per a nosaltres pot tenir poc sentit fer una caseta dalt d’un arbre o organitzar un campament indi, però té molta importància donar suport a projectes autònoms que comportaran esforç i dificultats. No diguem, doncs:

—No veig quin sentit té, valdria més que et dediquessis a alguna cosa de profit.

Sinó, en tot cas,

—Renoi, això és tot un repte.

En lloc de desanimar els nens davant d’objectius que creguem massa ambiciosos per a les seves possibilitats, és bo confiar-hi i també transmetre aquesta confiança. Són dues coses diferents i tenen la mateixa importància l’una que l’altra. És bo dir, per exemple: