Rafael Company i Mateo - Cartografia, ideologia i poder

Quasi al final d’aquest llibre s’inclou una redacció que, enllestida amb l’ànim de completar la reconstrucció esquemàtica de la història del Touring Club Italiano en l’estat nacional italià, apareix articulada en quatre fraccions: una per cadascuna de les parts que conformen l’obra. El primer dels apartats (1891-1927) comprén des de les edicions dels grans atles alemanys dirigits al públic italià fins a l’aparició de l’ Atlante internazionale ; el segon (1927-1939) s’ocupa de l’edició de l’atles durant els anys del Ventennio feixista anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el tercer apartat (1939-1940) tracta la transformació del mapa etnogràfic de tot Europa, per part de la Consociazione Turistica Italiana, després de l’inici del conflicte bèl·lic; i, finalment, el quart (1940-1956) es deté en els altres anys de la guerra i en l’època de la represa de l’entitat i de les noves edicions de l’atles una vegada proclamada la república democràtica a Itàlia (1946).

Unes últimes acotacions abans de començar la introducció: no es pot negar que els mapes etnogràfics o etnicolingüístics, així com els polítics (que recullen les fronteres de iure ), en tant que abstraccions, fi guracions o representacions ajuden a visibilitzar –permeten «imaginar» en el sentit andersonià– tant les corresponents latituds, com les comunitats (quan s’escau, reivindicatives) que les habiten: «Other scholars [des d’Anderson (1991)] have noted how the outline of a state or ethnic homeland can serve as a type of logo in nationalist iconography» (Hagen, 2009: 64). En l’article «Mapes de Catalunya: de la imatge al símbol», Maria Carme Montaner s’hi estenia així (en referència, només, a la cartografia política):

[...] un mapa que representa de manera precisa el perfil d’un estat constitueix una al·legoria patriòtica. Com ha assenyalat J. B. Harley, els mapes creen mites que ajuden a mantenir el statu quo territorial. D’exemples n’hi ha molts i no cal allunyar-se gaire en l’espai i en el temps per a trobar-ne. Els recents canvis en les fronteres europees, després de bastants anys d’immobilitat, ens han fet adonar fins a quin punt el nostre concepte d’un territori el configura només, o principalment, la imatge cartogràfica que en tenim (Montaner, 1999: 60-61).

I també s’hi ha estés (igualment sobre els mapes polítics) Edoardo Boria en el llibre Carte come armi. Geopolitica, cartografia, comunicazione :

La rappresentazione cartografica del territorio statale, dunque, ha funzionato e continua ancora oggi a funzionare come un logo, cioè come un simbolo che il cittadino identifica istintivamente; esattamente come succede al consumatore rispetto all’immagine commerciale di un’azienda o di un prodotto. Anzi, la forma del territorio statale è esattamente il logo di quel prodotto che si chiama nazione (Boria, 2012 a : 35).

Sí: «El mapa mural de la escuela es el medio primario de nacionalización de las masas» (Schlögel, 2007: 198). 6 I des de l’altra part de l’espill, les cartografies etnicolingüístiques, no menys protagonistes d’un procés de comunicació simbòlica, han confluït nolens volens amb les posicions dels diversos activistes dels idiomes i les nacionalitats sense estat i, no ha d’oblidar-se, amb les pulsions dels irredemptistes amb estat:

Inizialmente il genere [de les «moderne carte etnografiche»] rimase confinato allo studio scientifico ad uso di geografi, etnografi e linguisti, ma da quando, con il progressivo infiammarsi dei sentimenti etnici, il dato etnico acquisì una dimensione e una valenza chiaramente politica, ecco che anche le carte etnografiche divennero veri e propri strumenti di competizione fra nazioni. [...] (Boria, 2012 c : 48).

Si, com s’ha vist abans, John Brian Harley deia que els mapes polítics creen mites que reforcen l’ statu quo fronterer (en enfortir-lo simbòlicament), no pot resultar sorprenent que les cartografies etnogràfiques –sorgides des de l’oficialitat, des dels àmbits científics, des d’entitats privades més o menys paraoficials, o encara des d’instàncies alienes al poder constituït i, fins i tot, completament oposades a aquest– han pogut crear o desenrotllar imatges mentals que contribueixen a matisar, qüestionar i, fins i tot, subvertir i arribar a destruir l’esmentat statu quo . 7

Com a exemple d’açò últim, i com després podrà observar-se en aquestes pàgines, l’exhibició descontextualitzada del fragment corresponent a la península Ibèrica del mapa etnicolingüístic del Touring/Consociazione, publicat entre 1927 i 1952, seria susceptible d’inspirar una bona quantitat de «lectures» a Espanya –en el seu moment i ara, en atenció a la vigència de les controvèrsies existents sobre la pluralitat o unicitat nacional d’aquest estat, i sobre l’adscripció nacionalitària de determinats territoris autonòmics o forals en particular–, amb les corresponents polèmiques mediàtiques i polítiques. Al cap i a la fi, està fora de dubte que

Como imágenes específicas, los mapas poseen un poder «interno», en tanto en cuanto ofrecen una aparente facilidad de lectura (se leen a golpe de vista); proporcionan una impresión de totalidad sobre el objetivo representado (al mostrar el territorio desde una perspectiva superior, a vista de pájaro); su manejo no requiere un aprendizaje previo profundo (a diferencia de otros lenguajes, como el verbal o el matemático), aunque la mayoría de los usuarios desconozcan las reglas del lenguaje cartográfico; pueden tener un elevado atractivo estético, incluso artístico; y están provistos de un aura de cientificidad y objetividad que hace que mucha gente no repare en los valores y sesgos (culturales, ideológicos, etc.) de los que, indudablemente, están impregnados (García Álvarez, 2013: 319).

RAFAEL COMPANY I MATEO

29 de novembre de 2013

1. «He rebutjat véncer completament, i podia véncer completament. Em vaig autoimposar límits. Em vaig dir que la millor saviesa és aquella que no t’abandona després de la victòria. Amb 300.000 joves armats totalment, decidits a tot i quasi místicament preparats a [executar] una ordre meua, jo podria haver castigat tots aquells que han difamat i intentat enfangar el Feixisme. / Podria haver fet d’aquesta aula sorda i grisa un campament al ras de soldats [literalment: un bivac de manípuls o unitats de legionaris]; podria haver tancat amb barres de ferro el Parlament i constituït un Govern exclusivament de feixis-tes. Podria: però, almenys ara al principi, no ho he volgut» (traducció pròpia). Per a les reaccions en la seu parlamentària a aquestes paraules de Mussolini, vegeu Scotti (1984: 102).

2. Per si cal aclarir-ho: «Col termine “nazionalismo” intende definire qualsialsi movimento culturale e politico che si proponga di affermare il primato della nazione come entità storica, culturale e politica, che si concretizza nell’organizzazione dello Stato nazionale, identificandosi con la patria. In tale accezione, il termine “nazionalismo” non implica alcuna valutazione etica o politica» (Gentile, 2011: xiv).

3. L’origen del terme irredemptisme es troba en l’expressió italiana terre irredente –és a dir, terres no alliberades o, literalment, terres no rescatades–, que seria utilitzada per primera vegada el 1877: un polític italià, Matteo Renato Imbriani (1843-1901), va fer referència a les possessions dels Habsburg al nord-est de la península italiana mitjançant aquell lexema i la proclama nacionalista d’Imbriani va activar la resposta d’un periodista vienés, que en qualificar-lo d’irredemptista pretenia burlar-se’n.

4. El francoprovençal és el conjunt de parles esteses entre l’àmbit de l’occità i el del francés, adscrit tradicionalment a la llengua francesa en el vessant de la cultura literària.