Rafael Company i Mateo - Cartografia, ideologia i poder

Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera una dimensió cartogràfica única i intransferible en la que resulta impossible compartir res. Perquè res ens és comú en el mapa (esfera de les dades), perquè no hi reconeixem res junts (esfera dels actes) i perquè no ens reconeixem junts en el mapa (esfera de la comunitat). Esferes independents, boles de billar en trajectòria de col·lisió...

Google Maps 2013 o Europa 1914?

JOSEP VICENT BOIRA

10 de setembre del 2013

PRESENTACIÓ De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes

E, allora, basta che apriate a una tavola qualunque, e che cominciate a leggere, e sarà subito come se aveste davanti un libro, un libro che vi porta attraverso il mondo come attraverso un’immensa peripezia; e più presto che si viaggiaste sul tappeto incantato del ladro di Bagdad.

GIRAMONDO (1927: 1052b)

16 de novembre del 1922: mig mes i escaig després de la Marxa sobre Roma i de l’entrega del poder a Benito Mussolini per part del rei Víctor Manuel III, el nou responsable del govern es dirigia a la Cambra dels Diputats d’Itàlia a presentar-hi els nous ministres. L’actitud de desconfiança del dirigent del Partito Nazionale Fascista envers una institució que comptava, encara, amb minoria de feixistes explicaria «la durezza del linguaggio» (Scotti, 1984: 102):

Mi sono rifiutato di stravincere, e potevo stravincere. Mi sono imposto dei limiti. Mi sono detto che la migliore saggezza è quella che non ti abbandona dopo la vittoria. Con trecentomila giovani armati di tutto punto, decisi a tutto e quasi misticamente pronti ad un mio ordine, io potevo castigare tutti coloro che hanno diffamato e tentato di infangare il Fascismo.

Potevo fare di quest’aula sorda e grigia un bivacco di manipoli; potevo sprangare il Parlamento e costituire un Governo esclusivamente di fascisti. Potevo: ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto (Mussolini, 1922 a : 8). 1

Tot un reguitzell d’amenaces i fanfarronades, emparades en la força bruta dels camicie nere i constitutives d’un dels fragments més difosos del conegut com a «Discorso del bivacco». Però aquestes paraules intimidatòries no van ser repetides el mateix dia en el Senat, institució que –en flagrant contradicció amb anteriors pronunciaments mussolinians– rebé del dictador in pectore afalagadores garanties (Scotti, 1984: 102-103; Mussolini, 1922 b ).

En bona part d’aquest treball sobre cartografia en les dues dècades del Ventennio , el feixisme aixoplugat per la monarquia italiana entre els últims dies de l’octubre del 1922 i la darreria del juliol del 1943, s’hauran de tenir presents aquelles dues actituds mostrades pel dictador italià davant les cambres parlamentàries: el règim podia, si volia, castigar i arrasar, i fer-ho de manera cruelment explícita si s’esqueia; de vegades, si convenia, l’actitud manifestada envers els interlocutors podia ser retòricament –interessadament– benèvola. I va ser en el context d’aquestes tendències –complementàries, no contradictòries– del totalitarisme italià del període d’entreguerres que, a la ciutat de Milà, va nàixer el principal objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines.

En efecte, el 1927, un lustre després de la instauració del feixisme i de l’aparició del primer gran atles contemporani de concepció completament italiana (el Grande atlante geografico tret a la llum per l’Istituto Geografico de Agostini, IGDA, de Novara), va començar a publicar-se un dels reculls cartogràfics més elogiats de tota la primera meitat del segle xx: l’ Atlante internazionale enllestit pel Touring Club Italiano (TCI). Com es proclamava el 1930 des d’una rellevant publicació de la Itàlia oficial, aquest atles «[...] può essere considerato come la più grande opera di questo genere apparsa nel sec. xx e ha assicurato al nostro paese un primato non facilmente superabile» (Almagià, 1930: 215a). Fóra com fóra, l’impulsor màxim de l’obra, Luigi Vittorio Bertarelli, havia afirmat –tretze anys abans de la crítica eufòrica que s’acaba de transcriure– tant que l’edició de l’atles era imprescindible per a Itàlia, com que la iniciativa havia d’assolir l’excel·lència des dels punts de vista científic i tècnic:

Tutto ciò si riassume in una conclusione: occorre un Grande Atlante Internazionale. E dobbiamo noi continuare ad usare degli atlanti tedeschi?

Ecco perchè vi proponiamo di farne uno italiano.

[...] Perchè un Grande Atlante possa competere coi migliori oggi esistenti, sotto l’aspetto scientifico e tecnico, deve avere qualità almeno ad essi pari (Bertarelli, 1917: 508b).

El mateix 1927, De Agostini imprimia la tercera edició (publicitada com a nuovissima ) del seu atles major (econòmic i general), i l’Istituto Italiano d’Arti Grafiche de la ciutat de Bèrgam posava en circulació un Atlante universale que adaptava, per al públic italià, una obra francesa prou anterior. Si bé tots els tiratges dels tres atles esmentats havien de comptar amb cartografia etnicolingüística d’Europa, seria en l’obra del TCI on aquest retrat dels pobles europeus –realitzat en funció, majorment, de les divisions lingüístiques– assoliria la més alta qualitat tècnica i la més espectacular factura estètica. I l’àmbit de la comparació que s’acaba de fer no es limitaria a les publicacions d’aquestes tres editorials de la Itàlia septentrional, sinó que abastaria els atles editats contemporàniament a tot el planeta.

«Europa etnografica» seria el títol que compartirien els dos mapes sobre ètnies europees de l’ Atlante internazionale del Touring Club Italiano : l’un, dedicat només a l’Europa central i oriental, es realitzaria a escala 1: 6.000.000; l’altre, elaborat amb el conjunt d’Europa com a objecte de representació, tindria una escala la meitat de gran (1: 12.000.000) i, doncs, comptaria amb «la meitat» de detall. Aquests mapes, punts de trobada entre, d’una banda, l’ofici de determinats cartògrafs italians (finalment immersos en la dictadura mussoliniana) i, de l’altra, els parers d’etnòlegs i de filòlegs de diverses nacionalitats, van ser, doncs, un constructe cultural més. Però els impulsors de l’atles del TCI, a més de facilitar-nos una precipitació dels marcs ideològics inherents a la realització i difusió d’aquests mapes, es van prendre molt seriosament la reflexió sobre què era una ètnia: van voler anar més enllà de la consideració quasi exclusiva de la llengua com a factor determinant de les delimitacions corresponents. I, malgrat que el mapa resultant no diferia en excés del mapa lingüístic d’Europa que el 1932 enllestiria el mateix Touring, aquella actitud plena d’interrogants obeïa a plantejaments francament moderns.