Rafael Company i Mateo - Cartografia, ideologia i poder

Les delimitacions etnicolingüístiques inicialment tretes a la llum en l’ Atlante internazionale –a la darreria de la dècada dels vint del segle passat, com s’ha dit– van acabar patint les conseqüències de la progressiva feixistització de l’entitat editora, rebatejada el 1937 com a Consociazione Turistica Italiana (CTI), i «segrestada» en bona part pel règim des del 1935. Efectivament, ja iniciada la Segona Guerra Mundial, el mapa esmentat fou alterat en favor de les tesis més extremadament unitaristes del nacionalisme italià: el fet va esdevenir-se amb posterioritat al 12 d’octubre del 1939 i el nou mapa manipulat arribaria a ser difós massivament mitjançant la seua inserció en Le Vie d’Italia , la revista de l’associació/editorial. Aquest exercici de seguidisme del poder politicocultural, o de pura i dura submissió, va implicar que determinades minories presents al regne on governava Mussolini –entre les quals els catalans algueresos– veieren abolida sobre aquell paper de la CTI la seua especificitat i, per això, passaren a tenir l’etnicitat única italiana que els feixistes –i altres nacionalistes d’estat– cobejaven proclamar per sempre més. 2

El 1951, a punt de complir-se els 25 anys de l’ Atlante internazionale , i escanyat feia temps el règim de les camises negres, el restaurat Touring Club Italiano va tornar a publicar (en l’edició de l’atles dita interinale ) dues de les versions prèvies dels «Europa etnografica». D’acord amb això, al mapa a escala 1: 12.000.000 havia desaparegut la flagrant manipulació dirigida contra la visibilitat cartogràfica de la catalanitat de l’Alguer i de les especificitats d’eslovens, alemanys (sud-tirolesos), grecs i albanesos d’Itàlia; però la resurrecció dels mapes acabaria sent, sorprenentment, el seu cant del cigne. En l’apartat corresponent (cap. 15) es posaran sobre la taula probables raons d’aquesta desaparició: la primera remet a les objeccions científiques al fet de seguir incorporant cartografia etnicolingüística en els atles (almenys en atles tan prestigiosos com l’ internazionale ); la segona es fonamentaria en la situació de la Itàlia d’aquells temps, en la possible voluntat d’entrebancar –en el més internacional dels atles italians– la visibilitat dels fonaments de les reivindicacions sud-tiroleses, emparades per l’irredemptisme austríac d’aquells anys. 3

El meu treball narra molt més detalladament, és clar, el procés esbossat en els paràgrafs anteriors, i ho fa amb explícit seguiment del llibre Cartografia e potere , obra del geògraf de la universitat La Sapienza Edoardo Boria, en tot allò que fa referència al marc editorial i sociopolític dels grans atles italians de la primera meitat del segle xx. Però les pàgines que el lector té entre les mans, a més, posen sota la llum dels focus la segona reimpressió de la cinquena edició de l’ Atlante internazionale , un tiratge catalogat en la Library of Congress de Washington DC i en altres biblioteques (i present en el mercat de llibre antic), però que no ha estat tractat mai en els estudis sobre les edicions del Touring Club Italiano. Es tracta d’un volum –datat el 1938, però segurament aparegut en part després del 12 d’abril del 1939 (com veurem més avant)– que podria qualificar-se d’«enigmàtic»: no principalment per l’interrogant obert sobre la cronologia, sinó perquè alguna de les seues característiques s’oposava a disposicions, i predisposicions, de l’ establishment governamental feixista. Una elit, aquesta última, que, com es podria esperar de la seua voluntat de control social, es prenia molt seriosament «manar» directament sobre la producció cartogràfica; no debades aquesta activitat tenia una naturalesa intrínsecament pedagògica i, vinculat amb aquesta característica, un indubtable interés estratègic.

El treball, en paral·lel amb les consideracions generals que s’han descrit fins ara en aquesta presentació, es deté en el tractament –en l’«Europa etnografica» a escala 1: 12.000.000– d’una àrea geogràfica concreta: la Mediterrània nord-occidental, conformada pels arcs litorals estesos des de la part meridional de la geografia valenciana fins a l’inici del mar Lígur:

Aquest arc còncau [central europeu] es completa amb un altre molt dinàmic, tot i que menys important en termes relatius: l’arc de la Mediterrània nord-occidental (el nord del sud) que s’estén des d’Alacant fins a Gènova incloent-hi tots els nuclis urbans més importants del Mediterrani espanyol, francés i, sols en part, italià. [...] (Sorribes, 2004: 119).

En relació amb l’esmentat espai geograficohumà –seleccionat en aquest treball en atenció a la meua radicació lingüística, i podríem dir que emotiva–, l’atles del Touring consignava, gràficament i tipogràficament, les terres esteses de Salses a Guardamar i Maó, i l’Alguer, habitades per catalani , concebuts com una mena de varietat caracteritzada (o subgrup identitari) dels spagnoli . Al nord d’aquests últims, en el mapa s’observava la inclusió de guasconi , provenzali i francoprovenzali (del sud) a l’espai batejat com Langue d’oc , i igualment a l’àmbit dels francesi (l’occitanòfona Vall d’Aran, per cert, hi apareixia poblada per aragonesi , és a dir, per espanyols indubtables). Pel que fa a la Itàlia nord-occidental, en el mapa menys detallat dels «Europa etnografica» només apareixia poblada per italiani , i això malgrat que en aquelles terres es radicava població occitanòfona (les valls o Valadas Occitanas del Piemont i, només una, de la Ligúria) i de parla francoprovençal (principalment a la Vall d’Aosta). 4

Entre les característiques més destacades de l’atles del Touring respecte a la cartografia etnicolingüística a l’ús, italiana i no italiana, se’n trobava justament una relativa a la nostra àrea lingüística: la proclamació de la frontera idiomàtica entre les terres valencianoparlants i les castellanoparlants adjacents com a divisòria etnogràfica dels catalans i dels espanyols tout court , una opció oposada a la dels mapistes que feien servir els límits administratius ponentins de les terres valencianes. I entre les altres preses de posició dels cartògrafs de Milà se n’ha d’esmentar una que no és menys rellevant, amb referència al mateix àmbit territorial: la no-segmentació d’Eivissa i Formentera respecte de Mallorca i Menorca i la resta dels catalani . Amb aquest enfocament, l’ Atlante internazionale del Touring Club Italiano s’allunyava radicalment de la tradició –inconsistent– conreada des de 1925 aproximadament en el Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini i, abans d’aquest, en mapes tan influents en el camp etnicolingüístic com l’«Europa um 1880» de la tercera edició del Berghaus’s Physikalischer Atlas , del 1892, o l’«Europa, Sprachen & Völkerkarte» que havia recollit el Neuer Handatlas d’E. Debes des de l’inici al final de les seues edicions (entre el final del segle xix i la Primera Guerra Mundial).

Referències cartogràfiques com les immediatament anteriors (tant europees en general com específicament italianes) són nombroses en el text. S’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, compassar la història de la magna obra del Touring –del Touring i de la Consociazione, per ser-ne exactes– i les aportacions del seu competidor directe en el camp de l’edició d’atles italians, l’Istituto Geografico De Agostini; a més a més, s’ha volgut facilitar la comparació dels treballs dels cartògrafs més influents de la Itàlia feixista amb els d’artífexs de mapes etnicolingüístics d’Europa radicats a l’Alemanya, la Gran Bretanya o la França contemporànies i anteriors. Amb una excepció, però: malgrat que el «paisatge» etnicolingüístic paneuropeu formava part de les obres cartogràfiques que representaven la totalitat del món, no seran tractades en les següents planes atés que com a planisferis (o mapamundis) presenten escales molt reduïdes, incorporen menys informació –menys etnònims, menys identitats proposades– que els mapes dedicats a la totalitat d’Europa i, per això mateix, ofereixen una visió poc detallista del mosaic del vell continent. 5