Mercè Rius i Santamaria - Matèria

Per Sartre, el quid de la qüestió no està en el fet –d’altra banda, innegable– que la ingràvida consciència ha de menester un cos per tocar de peus a terra, sinó en la possibilitat que el cos es guanyi la lleugeresa de la consciència: Glissez, mortels, n’appuyez pas (llisqueu, mortals, no us repengeu). 13Durant la lliure actuació en el món, el cos de l’ésser-conscient venç la seva pesantor, que li podria coartar els moviments, tant els físics com els psíquics. Venç, metafòricament, la força de gravitació –o, si voleu, la materialitat corporal– que «l’estira per darrere». No hi sucumbeix, ans l’aprofita i tot, en la mesura que es lliura a l’objectivitat del món, on la corporeïtat esdevé una mena d’instrument ingràvid –com ingràvida és la consciència. Del cos-consciència, Sartre n’arriba a dir «mèdium en trànsit». 14Sens dubte, un trànsit de signe ben oposat al de Roquentin.

El cos de Roquentin es fa sentir bàsicament com a funcionalitat orgànica . Això ens mena a preguntar-nos si no deu haver entrat en franca regressió. A diversos passatges de la novel·la, ell mateix fa esment de la repulsió que s’experimenta en ensopegar amb «un d’aquests homes amb ulls de peix, que sembla que miren cap a dins i amb els quals no es pot estar d’acord». 15La gent sospita que deu covar pensaments de «cranc» o de «llagosta». Com és obvi, Sartre baixa prou esglaons de l’escala animal per prevenir qualsevol possible deixa d’empatia. Bandeja així també qualsevol versemblança teòrica. El seu solitari no té res de crustaci, sinó la pell molt fina. La nàusea li provoca la seva hipersensibilitat. Ara bé, els òrgans sensorials únicament perceben el que hi ha, i mai no percebran res que no hi hagi. Ni troben a faltar mai res per ells mateixos. D’això, si de cas, se’n cuida la imaginació . En fi, les al·lucinacions no són iniciatives dels mal anomenats «enganyadors» sentits –no depèn d’ells el sentit de la realitat–, sinó obra de la consciència que els dirigeix, bo i assumint com li plau les dades perceptives. 16

La consciència d’existir és consciència de món. No seria l’una sense l’altra, per bé que l’existència va al davant, en el sentit referit que, per pensar i actuar, cal existir. De la consciència pròpia de l’organisme, en canvi, se’n pot dir «estat d’alerta», però no «consciència de món»; perquè la seva incapacitat reflexiva la priva de l’obertura al món com a horitzó de sentit . Ho van expressar magníficament dos autors, Horkheimer i Adorno, que detestaven l’ontologia: «L’animal està tancat en ell mateix, i això no obstant, exposat.» 17Doncs bé, ésser lliure –captenir-se lliurement– significa fer-se càrrec dels ineludibles condicionants biològics tot decidint llur sentit , en comptes de prendre’ls com a excusa fingint que la biologia –i no un mateix– decanta el sentit de l’existència pròpia.

Sartre cerca la deu de la llibertat en la consciència espontània («prereflexiva») de l’existència d’un mateix. Ben mirat, però, essent un reflex de reflex que no tanca mai circuit, ni tan sols escau del tot a la consciència el genitiu «d’un mateix». En efecte, ella –solitud de consciència– pertany a un sol individu; però la determinació d’«un» com a «mateix» mai no s’arriba a consumar. En altres paraules, essent un joc de reflexos, a la consciència sempre se li escapa la identitat . Aquesta la defuig. O potser més ben dit, la identitat no fa per a ella –no és per a ella. Ni tan sols es pot conformar amb una identitat humana o social, ja que no pot sinó continuar fugint sempre d’ella mateixa: espontàniament –tant si ho vol com si no ho vol. Fet i fet, perd la identitat a còpia de maldar per assolir-la. L’un-mateix cerca d’esdevenir si-mateix. La qual cosa significa que l’ésser-conscient desitja apropiar-se la seva existència individuada, tancar el circuit de manera que la reflexió es torni autosuficient, sense haver de delegar la sutura del seu esquinçament constitutiu a una altra instància: el jo.

I si deixava de pensar, deixaria d’existir?: Descartes, el solitari de gabinet, tampoc no renuncià als escarafalls de filòsof. Sartre adapta aquesta pregunta inaugural a la seva pròpia tesi que la consciència sorgeix en l’instant just de fer-se present a si mateixa ( presence à soi ). Això vol dir que la consciència es dóna sempre en temps present. Però no vol dir, és clar, que dura només un instant. O que fa salts de cada instant al següent; altrament, entremig s’apagaria, ja que el salt emmenaria la irreversible desconnexió. Per Sartre, la consciència actua com una interminable fugida de l’instant; fugida endavant en què l’ésser-conscient fa via cap als seus possibles . En diu «transcendència», per al·ludir a un més-enllà; no més enllà d’aquest món, però, com si n’hi hagués cap altre i no fos prou hipotètica la realitat del nostre. En diu així de l’acció d’ultrapassar la instantaneïtat de la consciència d’existir. Hom no troba cap manera de romandre en l’existència sinó travessant ( trans -cendint) el món. Per cert, Descartes n’estava al corrent quan etzibà la gran pregunta –aquell dubte fingit («metòdic»)– en lloc de guardar silenci, atès que l’acte de formular-la ja durava més estona que no una consciència reduïda a l’instant.

El dubte cartesià ja era possibilització . Sartre dóna aquest nom un xic forçat a l’apropiació mundana dels possibles, tot advertint que la possibilitat de l’existència no és una de les categories de la representació . Segons Kant, les de modalitat –els conceptes del possible, real i necessari– no afegeixen cap determinació a l’objecte conegut. El subjecte el pot conèixer d’acord amb totes tres (com a necessari) o dues (com a real) o només una (com a possible); en els tres casos, l’objecte resta idèntic. És a dir, aitals categories es limiten a expressar la relació de l’objecte amb la facultat cognoscitiva. 18Però, com que la consciència d’existir precedeix la dualitat de subjecte i objecte, no vulnera la doctrina kantiana –tocant al coneixement– l’estimació sartriana que les possibilitats de l’ésser-conscient són reals, en el sentit que es troben en l’ésser de les coses.

Això últim no ha d’induir la confusió de les possibilitats existencials amb «l’ésser en potència», concepte que Aristòtil elaborà per dissimular els forats de no-ésser en el curs de l’esdevenir. 19Ni meres possibilitats pensades ni possibilitats inserides en l’ordre dels fets (el possible com a factible). Es tracta de possibilitats reals que no hi són com a «dades» en espera d’arribar a existir de fet. Només hi són per a qui se les fa pròpies , i apareixen tot just en el mateix acte d’apropiació –en què l’ésser-conscient els dóna existència. Ni existien abans ni existiran després fora de l’individu que les realitzarà. Sartre expressa aquest acte –en què les possibilitats són en la mesura que apareixen a algú– amb el verb réaliser (alhora, acomplir i adonar-se’n). Per consegüent, no tothom «troba» les mateixes possibilitats en el món, ans cadascú només les que fa seves. Lliurement, però no voluntàriament. Com és lliure el gust de cadascú, però no voluntari. Afirma Sartre que els nostres gustos ens delaten. Ningú no pot justificar els seus perquè són ells els qui expliquen la singularitat de l’ésserconscient que els té –els seus grats i desgrats. D’aquí venia la nàusea del solitari: del «gust fat i sense distància que m’acompanya fins en els meus esforços per deslliurar-me’n, i que és el meu gust». 20Com que no conserva cap més «propietat», solament pot tastar el seu propi cos –i no li fa gens de goig.