Lluís Quintana Trias - Caminar per la vida vella

Caminar per la vida vella

La memòria involuntària en la literatura i l’art

Assaig 44

Caminar per la vida vella

La memòria involuntària en la literatura i l’art

Lluís Quintana

Universitat de València

© Lluís Quintana Trias, 2016

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Edouard Manet, Olympia (1863), fragment.

Maquetació: Textual IM

Correcció: Communico-Letras y Píxeles S.L.

ISBN: 978-84-9134-021-8

Índex

1. GOETHE A ERFURT

2. CONSIDERACIONS INICIALS SOBRE LA MEMÒRIA

3. L’ASSOCIACIÓ D’IDEES

L’error de Turn (Virgili)

La sang a la neu (Chrétien de Troyes)

L’engany de les paraules (Boccaccio)

Les gerres de vi (Cervantes)

L’objecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)

4. EL SOMIEIG

Terme i concepte de rêverie (somieig)

Fortuna del somieig al segle

El somieig com a tòpic

Somieig i malenconia

5. LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA: ELEMENTS PER A UNA DEFINICIÓ

La góndola (Goethe)

Les flors de madame de Warens (Rousseau)

Punts en el temps (Wordsworth)

Misticisme, transcendència i sentiments oceànics

Els records de la pobra Susan (Wordsworth)

El jardí de la infància (Leopardi)

Mozart i les taronges (Dickens, Mörike, Oller, Unamuno)

El gos de mitjanit (Nietzsche)

La boira a Jalta (Txékhov)

El pregó dels venedors de coco (Machado de Assis)

Una tarda d’estiu (Maragall)

Els llimoners de la font (Machado)

6. LA PROPOSTA DE PROUST

7. L’EPIFANIA (JOYCE)

8. EL DÉJÀ VU : TERME I CONCEPTE

El maneguí de pell (Benjamin)

Natàlia i les olors (Rodoreda)

9. DEFINICIÓ DEL TERME MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA

10. FORTUNA DE LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA AL SEGLE XX

La cançó de Gretta (Joyce)

El record de la tramuntana (Pla)

La llengua de Zeno (Svevo)

Un cafè a Viena (Zweig)

El record del gel (García Márquez)

Les primaveres a París (Villalonga)

L’edat lluminosa (Alberti)

Una glossa de Proust (Ferrater)

La cançó de Kay (Priestley)

Els genolls de la Saraghina (Fellini)

La marca de l’autenticitat (Brodsky, Handke)

11. EPÍLEG

BIBLIOGRAFIA COMENTADA

OBRES CITADES

Caminar per la vida vella

La memòria involuntària en la literatura i l’art

1.

Goethe a Erfurt

El 27 de setembre de 1808 Napoleó Bonaparte, en la campanya militar que l’havia de dur a dominar tot Europa i arribar fins a Moscou, es va instal·lar a Erfurt, una ciutat al bell mig d’Alemanya, la capital de l’actual land de Turíngia, on tenia pensat quedar-se fins al 14 d’octubre. Estava previst que s’hi entrevistés amb el tsar Alexandre I i tot de reis alemanys d’abans que existís un estat anomenat Alemanya: els reis de Baviera, Saxònia, Württemberg, Westfàlia i Prússia. Qui hagi llegit Guerra i pau recordarà que és en aquesta entrevista quan s’inicia l’amistat entre els emperadors rus i francès que tantes conseqüències tindrà a la narració. Napoleó va portar amb ell part de la seva cort i fins i tot una companyia de teatre, que va representar obres de Voltaire, Racine i Corneille: el flamant emperador havia entès que la política cultural era un element fonamental en el seu projecte imperialista. En aquesta cort s’hi incorporaria pocs mesos després un jove de 26 anys anomenat Henri Beyle, el futur novel·lista que firmaria amb el pseudònim de Stendhal.

Un d’aquests monarques alemanys era el gran duc Carl August de Weimar, que hi va anar acompanyat d’un ministre seu i alhora celebritat literària europea: Johann Wolfgang von Goethe. Napoleó va voler rebre Goethe i l’entrevista, a hores d’ara mítica, va tenir lloc el 2 d’octubre. Ens en queden diversos testimonis: un és el que immediatament després de l’entrevista va recollir Friedrich von Müller, amic i confident de Goethe i víctima del caràcter d’aquest (que sempre havia estat difícil i, als darrers anys de la seva vida, espantós). Müller, que havia acompanyat Goethe fins a l’avantsala del palau on es va realitzar l’entrevista, ho va transcriure el mateix dia 2 a les seves converses publicades pòstumament: Goethes Unterhaltungen mit dem Kanzler Friedrich v. Müller (1870) [ Converses de Goethe amb el canceller Friedrich v. Müller ]. Molts anys després, el 14 de febrer de 1824, quan ja en feia tres que Napoleó havia mort, Goethe va escriure, a instàncies del mateix Müller, unes notes sobre aquesta entrevista que es troben com a annex a les converses. També tenim el testimoni de Johann Peter Eckermann, que va recollir en un dietari les seves converses amb Goethe en els darrers anys de vida de l’escriptor ( Gespräche mit Goethe in den letzten Jahren seines Lebens (1836-1848) [ Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida (1994)]) i on Goethe explica en termes semblants a les notes esmentades les seves impressions sobre l’esdeveniment. Tayllerand, que era present a l’entrevista, també deixà un testimoni que no s’assembla gens al de Goethe i ni tan sols cita la cèlebre sentència amb què l’emperador francès hauria acollit l’escriptor alemany: «Vous êtes un homme» (segons la versió de 1824; la de 1808 és «Voilà un homme»), que ha passat a la mitologia cultural alemanya (el poder inclinant-se davant del geni, etc.).

Examinem de més a prop aquestes notes de 1824, que són això: notes, apunts, alguna frase de Napoleó que Goethe va escriure a partir del que recordava d’un episodi passat feia setze anys. D’aquest parell de pàgines, i també de les converses amb Müller i Eckermann, es desprèn la gran admiració que l’escriptor (nascut el 1749 i que, per tant, en el moment de l’entrevista tenia cinquanta-nou anys) sentia per l’emperador (nascut el 1769, o sigui vint anys més jove dia per dia gairebé), i també la que l’emperador sentia per Goethe, especialment per la seva novel·la Werther de 1774, quan Goethe tenia 25 anys. Aquesta obra de joventut havia estat un best-seller europeu; i, diu Goethe, a la vista de l’exemplar que l’emperador duia a sobre, «semblava haver-lo estudiat a fons». Napoleó l’havia llegit en la seva joventut i si tenia davant seu l’exemplar tantes vegades consultat, era perquè o bé pensava trobar-se amb Goethe ja quan sortia de París o bé perquè el duia sempre a sobre: en qualsevol dels dos casos es pot parlar d’una autèntica passió. Napoleó, sempre segons Goethe, va aprofitar l’entrevista per fer-li unes quantes observacions i li va criticar un determinat passatge del Werther que Goethe no va especificar, cosa que ha tingut molt entretinguts uns quants erudits. A nosaltres potser ens sorprèn menys l’arrogància de Napoleó corregint Goethe que no pas l’admiració que Goethe sentia per Napoleó: el 1824 encara trobava «plenes d’encert» les opinions de l’emperador. Deixem-ho córrer.

El que vull comentar d’aquesta entrevista és que setze anys després de transcorreguda, Goethe en recorda una cosa curiosa i és precisament un record que tingué aleshores, el 1808. Goethe està podrit de literatura, és clar, i sap que qualsevol cosa que escrigui serà llegida meticulosament per la posteritat ja que ell sap que és un geni (amb Goethe, les coses anaven així). Per tant, no hi ha res d’espontani en aquestes notes; però, així i tot, aquest record que diu que va tenir durant l’entrevista sembla convincent. És un record causat per la circumstància següent: l’entrevista amb Napoleó es realitzà al palau del governador, que havia estat abans la residència de Karl Theodor von Dalberg quan era