Potser he fet servir la paraula assaig massa ràpid. Fent una paràfrasi de l’etiqueta emprada per Genette (2004: 405), ens podem referir a aquella zona de la dicció que no correspon a la poesia com a textos no ficcionals en prosa. Són literatura? La resposta és tan senzilla que fa basarda: depén. Així com la poesia, el teatre i la narrativa són constitutivament literaris, ens diu el teòric francés, els textos no ficcionals en prosa poden ser considerats literatura segons determinades condicions , les quals se situen en l’òrbita de la dicció. L’estudi d’aquestes condicions ens aclarirà què podem entendre per assaig , i ens ajudarà a reivindicar aquest terme, en la mesura que s’imposa una categoria equivalent a les anteriors –és a dir, equivalent a poesia, teatre i narrativa– per classificar aquests textos de manera pràctica, assumible no ja pels teòrics, sinó per part dels llibreters, dels professors de secundària, dels editors, dels bibliotecaris o dels periodistes culturals. Sense anar massa lluny, aquest primer capítol aspira a fornir aquests receptors d’una definició pràctica que oriente el panorama històric que s’ofereix a continuació.
Passem, doncs, a l’estudi d’aquestes condicions. L’assaig es caracteritza perquè l’autor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, l’autor expressa la seua pròpia visió del món –parcial, concreta, individual– i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si n’hi ha, l’artifici se situarà en l’àmbit de la mentida, més que no en l’àmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de l’emissor del text literari –l’assagista o el narrador, depén del gènere– s’equipara a la veu de l’autor real.
Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què l’autor opina en nom propi, justifica el predomini de l’argumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. L’argumentació s’ha d’entendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit, 2 en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal, 3 ja que el text s’estructura al voltant d’una tesi i d’un conjunt d’arguments, a l’estil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina. 4
Sovint, la subjectivitat i el predomini de l’argumentació es manifesten per mitjà dels elements paratextuals, els quals constitueixen el quart paràmetre enunciat. Gérard Genette (1987) defineix el paratext com tot allò que, al voltant d’un llibre, permet que aquest siga considerat com a tal. I per tant, diferencia entre el peritext (això és, els elements que físicament formen part del llibre, com el títol, la coberta, el prefaci, etc.) i l’epitext (una vasta categoria que inclou totes les referències externes que parlen del llibre, com ara les crítiques, les ressenyes, els estudis, les entrevistes...). Dins del peritext, hi ha elements quasi obligatoris, com el títol i el nom de l’autor, i d’altres optatius, com ara el prefaci o els epígrafs. En l’assaig, tots aquests elements diguem-ne accessoris hi juguen un paper fonamental: donen unitat al llibre, sovint fragmentari, i ajuden el lector en la lectura, reforçant la naturalesa subjectiva de l’obra, per exemple. La presència de segons quins elements paratextuals –el prefaci de manera paradigmàtica (López-Pampló 2012)– adquireix, per tant, un valor convencional que facilita la identificació com a assaig.
L’últim paràmetre que hem esmentat sembla de naturalesa més aviat esmunyedissa: l’assaig es reconeix per la seua funció social. Atorgar a un gènere literari una funció social pot paréixer d’una ambició excessiva i, en efecte, ho és. Però també ho podem entendre des d’un punt de vista molt més senzill, humil fins i tot: l’assaig aspira, tan sols, a proporcionar un espai de reflexió lliure i subjectiva, a fornir una zona de confort on el lector podrà acarar-se a idees diferents de les seues, i estimular així el debat intel·lectual. Tot i la noblesa d’aquesta pretensió, és innegable el caràcter marginal de l’assaig en el conjunt dels gèneres literaris, amb un públic escàs –sovint format pels mateixos assagistes, que es lligen i es citen els uns als altres– i una magra repercussió comercial, a pesar d’algunes excepcions que solen situar-se en els límits entre la literatura i el producte editorial que s’arrecera sota la categoria difusa de «no-ficció». Ara bé, aquesta marginalitat relativa proporciona al gènere una certa autonomia: alliberat, si fa no fa, de les exigències de venda i les estratègies publicitàries, l’assagista pot parlar amb un cert grau d’independència. Així, l’assaig esdevé un lloc per a l’orientació intel·lectual, ideològica o fins i tot moral del lector, que espera trobar en l’autor la veu d’un intel·lectual, entés com a figura social que aspira a influir en el desenvolupament de la seua comunitat des d’una posició equànime però no equidistant, lliure però sense renunciar al sentit del compromís. Sense aquesta concepció de l’assaig és impossible comprendre el pacte de lectura proposat per Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster, tres dels noms clau del gènere en la literatura catalana contemporània. No debades, l’autor riberenc, parlant de l’empordanés, afirmarà que «el sentit de responsabilitat i de crítica» (Fuster 1998: 79) constitueix un dels factors essencials de la seua escriptura.
2. DUES CLASSES D’ASSAIG
Sovint es diu que l’assaig és un gènere fronterer. Però en l’acte mateix de subratllar la frontera hi ha la voluntat d’iden-tificar-lo precisament per un tret que, al capdavall, comparteixen tots els altres gèneres literaris. La novel·la, sense anar massa lluny, fita amb l’assaig pel costat de les memòries, les autobiografies i les biografies. I al seu torn, la novel·la limita amb el periodisme en l’àmbit de la crònica i de la resta de formes narratives sense dimensió ficcional, una frontera on torna a trobar-se amb l’assaig. Si ho mirem amb detall, ens adonarem que aquest aparent caràcter fronterer no és privatiu ni, sobretot, definitori de l’assaig. És, gosaria dir, conseqüència d’un enfocament excessiu sobre la qüestió. Sense entrar en matisos, podem afirmar que hi ha un assaig més prototípic i recognoscible, aquell que va inaugurar Michel de Montaigne i que, a casa nostra, ha representat per damunt de tot Joan Fuster. Un assaig lliure en la forma i en l’extensió, heterogeni pel que fa als temes i als punts de vista, però coherent a l’hora d’oferir una visió personal i subjectiva del món que ens envolta, sense renunciar a la possibilitat d’incidir-hi. A partir d’ací, trobarem unes altres formes d’assaig no tan prototípiques (l’article d’opinió, l’aforisme, les memòries...) fins arribar, per fi, a la frontera.
Precisament per tal de fer aquest camí amb més clarícia recordarem la noció de «camp literari» proposada per Pierre Bourdieu (1991, 1992). El camp literari és l’espai que socialment determina què és acceptat o rebutjat com a literatura. Els elements constitutius i condicionals de què parlàvem abans seran, en primera instància, els que possibilitaran l’entrada d’un text determinat al camp literari. Entre aquests últims jugarà un paper fonamental la recepció –la sanció– crítica i acadèmica. Així, si atenem a enquestes i històries de la literatura, una obra com Les formes de la vida catalana , de Josep Ferrater Mora, ha estat considerada en l’àmbit de l’assaig com una de les aportacions importants de les dècades centrals del segle XX. Vol dir això que aquest llibre és assaig? Vol dir que és literatura? Sí i no. Des d’una perspectiva teòrica cal conjugar diversos factors per a donar una resposta satisfactòria, però una cosa està clara: la selecció crítica ha fet que entre al camp literari i és des d’aquesta posició que l’haurem de jutjar. Ara bé, segons com el llegim a hores d’ara, i com renovem aquesta sanció crítica, potser arribem a la conclusió que seria més adequat situar-lo en el «camp filosòfic», ni que siga en la zona fronterera amb el literari. De la mateixa manera, nombroses obres monogràfiques sobre art, política, llengua, literatura o religió no són, al nostre entendre, obres literàries, sinó treballs de divulgació que cal ubicar en el «camp acadèmic». Si a aquestes reflexions sumem l’etiqueta de «no-ficció», d’escàs rendiment per a la investigació, però usada a tota hora en llibreries i mitjans de comunicació en oposició a tot allò que és narrativa, ens adonarem que les entrades en el camp literari responen a factors ben diversos i sovint controvertits.
Читать дальше