Gonçal López-Pampló - D'Ors a Fuster

La col·lecció «Càtedra Joan Fuster» suma amb D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània un important actiu al seu catàleg. L’alt nivell dels estudis acadèmics que s’hi han publicat ha convertit aquesta collecció –i, en general, les activitats de la Càtedra– en una referència de prestigi, ara renovada i incrementada amb l’aportació de López-Pampló, per la qualitat intrínseca del treball i per l’obertura de focus que representa, amb un objecte d’investigació que va més enllà de la figura estricta de l’escriptor de Sueca. A l’interès del contingut de l’estudi, cal afegir-hi encara la qualitat de la prosa de l’autor, d’una elegant claredat, que en garanteix una lectura fluïda i amena, amb la transparència expositiva dels grans comunicadors, que parlen convençuts de l’atractiu de les idees que presenten al lector.

El treball de Gonçal López-Pampló, en el present llibre, però també en altres publicacions recents o en marxa, suposa una fita dins dels estudis literaris catalans: per l’exigüitat de precedents dins de l’àmbit acadèmic, per l’abast global amb què es planteja i per l’adopció d’una estricta fonamentació teòrica. Tant de bo el seu exemple siga l’estímul per a noves aportacions que ens puguen conduir, en un futur no llunyà, a fer realitat l’encara inexistent història de l’assaig català contemporani.

CARME GREGORI SOLDEVILA

Universitat de València

No s’ha escrit encara una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. L’adverbi encara , ací, abasta fins al moment de publicar aquestes pàgines. És a dir, el llibre que teniu a les mans no és, ni de bon tros, l’obra que ha d’omplir aquest buit. Contribuirà a fer-ho, tant de bo, i potser ajudarà a clarificar alguns aspectes teòrics que han dificultat una visió completa d’aquest gènere literari. Fins i tot servirà per a posar una mica d’ordre en la gran quantitat de papers que, al llarg del darrer segle, han rebut l’etiqueta d’assaig –en el millor dels casos–, quan no d’altres com ara literatura del jo o literatura d’idees, cosa que ha donat lloc a un panorama tan divers en les categories com en les obres que s’hi encabeixen.

Però aquest llibre no és –vull insistir-hi– una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. Des del títol, he volgut remarcar la modèstia i els límits de la proposta. M’he centrat en un marge temporal concret: de l’aparició de les glosses d’Eugeni d’Ors a la mort de Joan Fuster, és a dir, de 1906 a 1992. Tanmateix, m’he atorgat la llibertat de retrocedir en el temps i fer alguns comentaris sobre la Renaixença i el Modernisme; igualment, he anat més enllà dels anys 90 i m’he referit a obres més recents, que em permetran il·lustrar les tendències que podem observar en l’assaig a hores d’ara. L’èmfasi del títol en Ors i en Fuster implica, també, una certa inclinació canònica. És inevitable: al llarg de les pàgines següents apareixerà el nom de moltíssims autors –i algunes autores, ja veurem que el matís és necessari–, però uns pocs es destacaran per damunt de la resta. No aspire a construir un cànon de l’assaig en la literatura catalana del segle XX, però sóc conscient que una proposta com aquesta té conseqüències canòniques –si se’n pot dir així–, en la mesura que subratlle unes quantes contribucions que –al meu entendre, si més no– són cabdals i indiscutibles i que, per tant, s’haurien de situar al costat de les aportacions d’altres autors de gèneres més consolidats en l’imaginari col·lectiu –editorial, crític i educatiu. En aquest sentit, la importància que concediré a Joan Fuster queda fora de qualsevol ombra de dubte; de més a més, la col·lecció en què apareix aquest estudi ho explica i ho justifica, en tant que un dels meus objectius és ubicar millor l’escriptor de Sueca en una tradició que ell sabia seua, tant pels precedents com pels seus continuadors, els quals han reivindicat l’influx fusterià ara i adés.

En última instància, com reclama el subtítol del llibre, la meua pretensió és oferir un sondatge de l’assaig en la literatura catalana dels darrers cent anys, basat en unes eines teòriques que considere sòlides –encara que a penes suggerides en el primer capítol–, per tal d’augmentar les possibilitats d’escriure, en un futur, aquesta història. Per això no he treballat en una història de l’assaig en la literatura contemporània, sinó per una història de l’assaig en la literatura contemporània.

Com que he optat per encapçalar aquesta obra amb un descàrrec –un gest, tot siga dit, d’allò més assagístic–, demanaré disculpes de bestreta per totes les omissions que el lector hi puga trobar. Ja he dit que no he volgut elaborar un cànon, a pesar de les ressonàncies canòniques del volum, però la bona veritat és que ni tan sols he aspirat a oferir un repertori complet d’obres i autors. La idea de petrificar uns noms en detriment d’uns altres em repel·lia tant com la possibilitat d’embolicar-me en el detall, en la nòmina, en l’obsessió per no deixar de citar cap escriptor ni llibre que siga susceptible de ser considerat assaig. Algunes omissions, doncs, són deliberades. Perdoneu, si escau, la falta d’encert. D’altres són oblits, errades. Perdoneu, sens dubte, la falta de cura. Dels noms i les obres que sí que esmente, també en podríem parlar: en la tria he volgut ser representatiu i donar testimoni, en cada cas, d’una sèrie d’aspectes (textuals o contextuals) que al meu parer eren rellevants. Estic segur que, llevat d’alguns casos indiscutibles, en la resta les meues eleccions podrien haver estat unes altres, de manera que els factors personals, subjectius, hi deuen haver jugat un paper important.

A l’hora de jutjar la tria, cal recordar dues característiques de l’assaig en llengua catalana, en part compartides per l’assaig escrit en altres idiomes i en altres moments històrics. Són dues qüestions molt importants que mereixen una anàlisi més detallada, i que ara em limitaré a enunciar en espera d’un estudi que hi aprofundisca com cal.

En primer lloc, al llarg del llibre constatarem la interferència del castellà en les opcions lingüístiques dels assagistes. La tendència –o la necessitat– a escriure en aquesta llengua determinats textos d’orientació divulgativa o periodística, per raons acadèmiques o professionals d’índole molt diversa, ha estat una constant en tota la història de l’assaig català. I, ben mirat, encara ho és. La professionalització de l’escriptor, un tema fonamental en la trajectòria de Joan Fuster, justifica que ell mateix, com tants altres assagistes, redactara una quantitat ingent de pàgines en castellà. En Literatura catalana contemporània , en la secció «L’assaig i les idees», dins del capítol «La fi de segle (1890-1910)», comenta la qüestió en una mena d’apartat titulat «La qüestió del bilingüisme» (Fuster 1985: 112):

Hi ha un terreny en el qual l’escriptor català contemporani difícilment aconsegueix de mantenir-se monolingüe: la col·laboració periodística, el llibre mateix, quan deixen de ser estrictament «literaris» i s’embranquen en propòsits de doctrina, de polèmica o d’informació, sovint han de ser publicats en castellà. Existeixen condicionaments materials i rutines poderoses que ho determinen.

De la mateixa manera, les exigències universitàries i de recerca propicien l’ús d’aquest idioma –i, cada vegada més, de l’anglés– en detriment del català. Tot plegat disminueix les possibilitats d’expansió i desenvolupament del gènere i explica alguns dels dèficits històrics que arrossega. 1 Uns dèficits, d’altra banda, que en el moment actual ens conviden a preguntar-nos per l’avenir de l’assaig en el panorama cultural, literari i social del món d’avui dia.