Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

Hem inclòs bastants textos originals, per oferir al lector l’oportunitat de gaudir directament de la paraula escrita dels personatges, amb la seua visió de la salut, pròpia o aliena. Encara que la major part de documents estan escrits en castellà, hi ha també alguns en italià, portugués, català i llatí. Atesa la fàcil comprensió de la resta, sols hem traduït els textos en llatí. 12

AGRAÏMENTS

El present llibre es deu a una incitació de Josep Piera. El 2010, amb motiu de l’edició del seu llibre sobre Francesc de Borja, el poeta i amic em va convidar a donar un cop d’ull a la salut del duc sant. Uns mesos després, Vicent Olaso deixava a les meues mans el volum sisè dels Monumenta Borgia , una altra provocació llibresca que em va fer veure la importància de la salut en la correspondència.

Han passat sis anys, plens de lectures, dubtes, decisions, consells i crítiques estimulants. El treball feixuc ha esta compensat amb créixens pel gaudi de la recerca. Puc dir que lluny d’una acció individual estricta, l’estudi té un caràcter gairebé col·lectiu, atesa la diversitat i vàlua de les persones que m’han donat el seu desinteressat suport. Pot ser el llistat d’agraïments es quede curt i em deixe persones per nomenar. A tots i totes, les meues disculpes i el meu reconeixement.

Els amics Piera i Olaso no sols van estimular inicialment la meua curiositat, sinó que van continuar fent suggeriments segons avançava el projecte. Santiago La Parra i José Luis Fresquet han estat també al meu costat des del primer moment. He tingut la sort de la seua amistat i de la seua saviesa, el primer, com a historiador i especialista en els Borja, i el segon, com a historiador de la ciència i expert en la medicina renaixentista. Tots dos han realitzat aportacions i lectures crítiques impagables. He d’agrair a Joan Iborra la revisió meticulosa del text final amb indicacions formals i de contingut de gran vàlua. Carmen Barrios, la meua professora de llatí, m’ha ajudat a recuperar el contacte amb la llengua mare i a revisar els textos pertinents. L’ajut de l’amic Josep Sendra ha estat clau en els paràgrafs italians i portuguesos. He abusat de l’amistat de molts professionals que han atés els meus dubtes en qüestions puntuals. Entre ells estan els historiadors Ferran Garcia-Oliver i Francisco Pons Fuster, l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert, el farmacèutic i professor de l’Institut Tirant Lo Blanc Vicent Puig, l’antropòleg mexicà Roberto Campos, l’historiador de la ciència Josep Bernabeu Mestre i el matemàtic Andreu Nolasco que, com en altres ocasions, ha supervisat l’anàlisi estadístic. Conxa Pellicer, pneumòloga, Vicent Carmona, ginecòleg, Juan Carlos Martín Baena, internista, Samuel Díaz, neuròleg i José María Paricio, pediatra, són alguns dels molts companys metges que han sofert estoicament la meua dèria per la salut epistolar borgiana. Les seues opinions i propostes han contribuït a una visió més plural i rica. A l’amic i també metge cirurgià Pasqual Molina he d’agrair la seua disposició incondicional a presentar les comunicacions orals del treball. El meu reconeixement a l’arxiver de Gandia Jesús Alonso per la seua eficiència adobada de plantejaments documentals sempre interessants. També al personal de la biblioteca Tamarit d’Oliva per l’amabilitat i professionalitat en la gestió dels préstecs interbibliotecaris. Dues institucions saforenques, CEIC Alfons el Vell i AISSA, m’han donat el seu suport en les distintes etapes de l’estudi.

Finalment, he de dir que la família no sols ha suportat pacientment la meua dedicació obsessiva a la recerca i la redacció, sinó que hi ha contribuït directament en diferents aspectes. Tere sap d’allò que parle. Els nostres fills Joan, Francesc i Pere també. A tots ells, gràcies.

1. Per a una revisió de la salut al Renaixement, continua sent imprescindible el quart tom de la Historia Universal de la Medicina de Pedro Laín Entralgo, on diferents autors ens ofereixen una idea panoràmica dels principals aspectes científics i mèdics d’aquella època.

2. El 1399, Martí l’Humà va crear el ducat reial de Gandia, que concedí a Alfons d’Aragó i Foix (Alfons el Vell), net de Jaume II i fill major de l’infant d’Aragó, Pere. Alfons el Vell, comte de Ribagorça i duc de Gandia, moria el 1412 i fou succeït pel seu fill Alfons el Jove. A la mort d’aquest, sense descendència, el 1423, el títol passà a mans de la Corona. El 1485, Alexandre VI va comprar el ducat al rei Ferran II d’Aragó (el Catòlic) (Castillo Sainz, 1999 b ).

3. Joana d’Aragó i Gurrea era filla d’Alfons d’Aragó (arquebisbe de Saragossa i fill natural de Ferran el Catòlic i d’Aldonça Roig d’Iborra). En morir Joana d’Aragó el 1520, el duc Joan va maridar amb Francesca de Castre-Pinós, germana del vescomte d’Évol, Guillem-Ramon-Galceran de Castre. El segon matrimoni ducal tindrà dotze fills. Als 19 fills dels dos matrimonis de Joan de Borja, cal afegir un bastard, Joan-Cristòfor, nat abans de 1517, fruit de la relació de Joan de Borja amb Caterina Díez de Castellví. M. Batllori (1994) ens ofereix una visió general dels Borja. Per la seua banda, S. La Parra (1994) i J. L. Pastor Zapata (1998) ens informen dels Borja gandians.

4. Hi ha abundant documentació sobre la vida de Francesc de Borja. La primera biografia és la del seu confessor, el jesuïta Dionisio Vázquez. Encara que va ser escrita al voltant de 1586, no ha estat editada fins el 2011 (a cura de Santiago La Parra). La primera biografia editada fou la de Pedro Ribadeneira (1592), membre també de la Companyia i coetani de Borja. Obres més recents són les de García Hernán (1999) i Dalmases (2002). Per a una lectura bella i rigorosa, vegeu la biografia novel·lada de Josep Piera (2009).

5. Vegeu MB I-V (1894-1911), MB VI (2003) i VII (2009).

6. Vegeu l’estudi introductori de S. La Parra a Vázquez (2011: 39).

7. Per a una explicació detallada de la metodologia emprada i l’anàlisi estadística de les dades, vegeu Devesa (2014 d ).

8. Diversos autors, basats en el constructivisme social, defensen que cada malaltia és una construcció sociocultural d’una època, impossible de trasplantar a l’actualitat. D’aquesta forma, la pesta bubònica medieval no es podria entendre sols des del pensament microbiològic que òbviament no existia aleshores (Arrizabalaga, 1991; Cunningham, 1991; Arrizabalaga, 2004; Martínez Vidal i Huguet, 2004).

9. Com diu Helge Kragh (2007: 142), «la historiografia diacrònica no pot ser més que un ideal. L’historiador no pot lliurar-se del seu temps ni evitar completament l’ús de patrons contemporanis».

10. Pensem en l’alarma social generada per la variant viral nomenada grip A, o la dificultat de tractament i prevenció de malalties causades per virus de gran variabilitat i capacitat mutant, com el de l’hepatitis C o el VIH. La SIDA, malaltia produïda per aquest darrer, va generar una autèntica i dramàtica pandèmia, iniciada al darrer terç del segle XX, que encara està lluny de la seua resolució definitiva.

11. Luis Comenge (1845) publicava Clínica Egregia cap a meitat del segle XIX. Aquella moda d’identificar les malalties dels personatges il·lustres es va continuar per escriptors i metges. Els historiadors de la ciència han considerat aquest gènere patobiogràfic, basat en el diagnòstic retrospectiu, allunyat de les tendències històriques actuals i, de vegades, presumptuós (Arrizabalaga, 1991).

12. Per als textos bíblics, hem utilitzat la Bíblia Valenciana Interconfessional (1996).

I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA

A les cartes de la col·lecció MB, els corresponsals parlen de la seua salut i la d’altres, realitzant una descripció senzilla o complexa que ens permet copsar la forma de veure la malaltia al segle XVI. Les característiques dels documents i el contingut general referent a la salut ens ajuden a centrar aquest primer capítol, ric en matisacions, que ens permet analitzar detalladament les distintes malalties, incloses les de caràcter epidèmic. Les agressions a la salut causades per violència individual o col·lectiva, privada o institucional formen també un cos informatiu important que emergeix dels documents i que hem inclòs, junt amb els accidents i fenòmens catastròfics naturals. Tot aquest conjunt abasta les variades formes de perdre la salut que tenien els homes i les dones del segle XVI que, vistes panoràmicament, no difereixen massa de les distintes amenaces que la humanitat actual suporta.