Francesc Devesa i Jordà - Malalties i remeis

La llengua triada per Francesc Devesa per redactar aquesta obra ha estat el valencià, un valencià ric en vocabulari i expressions oblidades per una bona part de la població. El lector comprovarà que el text es deixa llegir amb fluïdesa i manté el seu interès fins al final. Pot agradar tant al lector format en aquests temes com als qui s’hi apropen per primera vegada.

En resum, aquesta obra pot entroncar perfectament amb la ja llarga tradició historicomèdica valenciana i suposa una important aportació al coneixement de la salut, la malaltia i la medicina del Renaixement.

José L. Fresquet Febrer Universitat de València

INTRODUCCIÓ

L’ÈPOCA

Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 1510 i va morir a Roma el 1572. La seua vida d’adult coincideix amb el període central del segle XVI, una centúria que va començar amb la vinguda al món del futur Carles V i va acabar amb l’execució a la foguera de Giordano Bruno. Fou una època fecunda i convulsa alhora. El centre de poder, als regnes cristians d’Europa, va sofrir un desplaçament cap a la Península Ibèrica. Navegants portuguesos circulen fins a l’Extrem Orient i estableixen colònies, mentre les Noves Índies, recentment descobertes, van incorporant més terra ferma als mapes, augmentant considerablement els dominis de la corona espanyola. Pel costat dels musulmans, l’imperi turc aspirava també a controlar el Mediterrani. Carles V i Solimà el Magnífic van tenir els corresponents lideratges i foren substituïts pels respectius fills, Felip II i Selim II. A Roma, els successius papes estan sempre en l’ai al cor, davant de l’amenaça turca. També l’esglai s’apodera, ara i adés, dels cristians de vora mar, que reben visites poc amables dels pirates barbarescos i dels seus aliats otomans. Noms com Barba-rossa o Dragut causen autèntic pànic entre la població.

Si l’expansió geogràfica fou espectacular, també ho va ser la demogràfica i la cultural. La població creix de forma important i, a més a més, es concentra a les ciutats. Per altra banda, el pensament escrit viatja amb rapidesa a cavall dels llibres impresos. L’invent de Gutenberg, a meitat del segle XV, va permetre una eficaç difusió de la cultura, contribuint a un ambient on l’ortodòxia era més difícil de mantenir per les minories que controlaven el saber i la religió. El retrobament de les essències cristianes i la crítica als privilegis o abusos de la jerarquia són a la base de la Reforma dels protestants. La presència creixent de luterans, calvinistes i anglicans va suposar un gran clivellament que el pontífex romà no pogué frenar, trencant-se l’hegemonia catòlica del cristianisme europeu. Ni Erasme ni els altres partidaris del diàleg, com Thomas More o Lluís Vives, van poder evitar l’enfrontament. Al Concili de Trento s’imposa el dogmatisme de la Reforma catòlica i Europa viurà un llarg conflicte amb les guerres de religió. També dins l’obediència papal es van produir nous moviments. Ignasi de Loiola i els seus companys de Montmartre van iniciar el 1534 un corrent espiritual que, fugint dels claustres monacals, cerca l’essència del cristianisme. El grup primigeni, que aspirava a realitzar la seua vocació apostòlica amb la propagació de la fe i les bones obres, va cristal·litzar en un nou orde. La Companyia de Jesús, autoritzada el 1540 per Pau III, va conéixer un creixement extraordinari. Per oposar-se a les heretgies, Roma tindrà al seu servei una milícia religiosa d’elit.

LA SALUT AL RENAIXEMENT

El moviment renaixentista que s’havia iniciat a Itàlia, es consolidarà durant el segle XVI amerant els àmbits culturals i científics. El retrobament del classicisme grecollatí va impregnar l’expressió artística. Com diu J. A. Maravall (1973), hi havia consciència de viure una nova època i l’esperit de renovació començà també a somoure la medicina vigent. El galenisme durarà encara diverses generacions però ja no serà mai més una doctrina inamovible. Per una banda, el moviment neoclàssic recuperava els textos originals i anava depurant d’errors les distintes versions arabitzades. Per una altra, l’observació directa va revolucionar l’anatomia. Andreas Vesal i els seus deixebles van baixar de la trona teòrica a la realitat del cos humà: les esmenes als errors de Galè van permetre una cirurgia més objectiva. Paracels anirà més lluny i s’enfrontarà radicalment amb el galenisme. Malgrat la seua òptica panvitalista i contradictòria, el paracelsisme va preparar el terreny per al futur desenvolupament de la química farmacològica introduint minerals en la teràpia, com ara el mercuri i l’antimoni. A més a més, el creixement sobtat del món va eixamplar també la terapèutica. Al comerç de les varietats botàniques orientals, controlat per la Senyoria veneciana, s’afegiren les plantes americanes, que van aportar productes desconeguts a la farmacopea renaixentista. Així, van aparéixer remeis exòtics, com el sassafràs o el guaiac, que van augmentar considerablement la materia medica . Alguns autors, com Andrés Laguna, van recollir les noves espècies a la seua obra. Nicolàs Monardes va combinar la vessant científica amb la comercial. D’altres, com Francisco Hernàndez, viatjaran a les Índies per estudiar directament la botànica americana.

Mentrestant, la gent continuava patint i morint, principalment per malalties infeccioses. Les temibles epidèmies de pesta bubònica, sense causar les grans mortaldats del segle XIV, van fer acte de presència periòdicament. De forma més quotidiana, hi estaven presents les endèmies de tercianes i quartanes, la pigota o la terrible, però afortunadament minvant, lepra. Hi van aparéixer també malalties noves o emergents, com el pulgó, dit també febre punticular o tabardillo , la «suor anglesa» i la sífilis, que cadascú atribuïa al veí batejant-la de «mal francès», «mal napolità» o «mal espanyol», segons qui esmentava la malaltia. Fou, precisament, l’observació de la sífilis, el que va permetre a Fracastoro introduir noves propostes epidemiològiques; el metge veronès, amb la seua hipòtesi del contagius , anticiparà de forma genial la teoria microbiana. Les epidèmies, però, continuaven. Els rics fugien de les zones afectades, però no podien escapar dels excessos alimentaris propis, que els causaven obesitat o gota. Els pobres, més vulnerables, eren les primeres víctimes de les guerres, la fam o les pestes. 1

EL DARRER BORJA UNIVERSAL

Políticament, els regnes cristians medievals van concentrar el poder. Les monarquies del Cinc-cents es van fer més autoritàries, en detriment de l’espai feudal. La tendència uniformista s’obria camí: una sola fe i una sola llengua per a cada àmbit territorial. En el cas hispànic, els intents matrimonials o bèl·lics per controlar tota la península van ser continus des del segle anterior i finalment es va aconseguir, amb l’excepció de Portugal. Castella va marcar la pauta, assimilant idiomàticament l’emperador Carles V. Navarra i el regne de Granada foren incorporades per la via militar. La Corona d’Aragó, amb la seua expansió mediterrània, passarà a ser zona perifèrica des de la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Un dels països de la confederació, el Regne de València, havia gaudit al segle xv d’una eclosió econòmica i cultural sense precedents. La seua capital, ciutat dinàmica i cosmopolita, era porta d’entrada principal del Renaixement italià. Noms com Ausiàs March o Joanot Martorell aportaven obres universals a la literatura. Els valencians van arribar fins i tot a Roma, ocupant el pontificat de la mà d’una nissaga de Xàtiva: els Borja.

Un nebot del primer papa valencià, Calixt III, va ocupar la seu de Sant Pere el 1492. Era Roderic de Borja, que prengué el nom d’Alexandre VI. Prèviament, havia estat nomenat bisbe de València, abat de Santa Maria de la Valldigna i cardenal. Encara que residia a Roma, coneixia bé el ducat reial de Gandia amb la seua riquesa sucrera, un dels factors que va determinar l’adquisició d’aquell espai senyorial per al seu fill Pere Lluís. 2De retorn a Roma, el primer duc borgià de Gandia va morir a Civitavecchia, i el títol passà al seu germà Joan, segon duc de Borja, que es casà amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. D’aquest matrimoni va nàixer el primogènit, també Joan, el qual quedà orfe molt menut per l’assassinat de son pare a Roma l’any 1497. Amb el temps, Joan de Borja serà el III duc de Gandia, nomenat «Grande de España» per Carles V i un model de gran senyor renaixentista. La seua influència al Regne de València substituirà la que anteriorment havia tingut el seu veí d’Oliva, el comte Serafí de Centelles. El duc va contraure matrimoni amb Joana d’Aragó, neta de Ferran el Catòlic. Dels set fills d’aquest matrimoni, el primer portarà el nom del sant a qui sa mare es va aclamar en el moment del part, Francesc. 3