Josep Torró - El naixement d'una colònia

El veritable fons de l’aixecament andalusí de 1276 pot començar a entendre’s ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no n’ha parlat mai de forma específica, més enllà d’evasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de l’existència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).

L’obstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, l’absència d’una reflexió teòrica sols deixa lloc a l’idealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat l’única explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta d’una valoració adequada de l’obra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de l’historiador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o d’oferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa d’aquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara l’acceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda d’estranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.

Ni tan sols des de l’estricta perspectiva d’una història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més d’explorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs d’abast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de l’illa de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de l’escrivania de cartes reials.

El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió d’incorporar gaires informacions d’origen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a l’objecte d’aquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de l’estricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció d’un discurs alternatiu al conjunt d’idees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.

La copiosa obra de Robert I. Burns representa l’expressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. L’historiador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura d’erudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà d’un fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar l’aventura militar, la immigració cristiana —qualificada de «defensiva»— i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).

Valore l’esforç d’aquest autor en la mesura que em sembla just, especialment l’estímul de la seua obra i la informació que aporta. Ara bé, tan cert com que resulta útil i convenient rescatar tot el que té Burns d’aprofitable —que no és poc— i sotmetre-ho a una recomposició crítica, ho és el deute específic de la meua recerca respecte a l’obra de Pierre Guichard. De fet, aquest treball seria inconcebible sense les explicacions que l’historiador francès va elaborar en el seu moment sobre la colonització del regne de València: el punt de partida de les reflexions que ací tracte de desenvolupar no és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on l’anàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que l’autor —ben justificadament— desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina. [2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.

* * *

L’horitzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït l’hegemonia occidental, sostinguda en l’articulació i el control d’allò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament l’evidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l’arribada dels europeus a les costes d’Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia en els segles XV i XVI. [3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar d’entrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994). [4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l’«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual s’inscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, l’eficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a l’Europa cristiana. [5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de l’expansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar l’assentament —també en el segle XIII— dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a l’est de l’Elba; i, d’altra banda, per què s’empra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d’aquest darrer terme: la pretesa recuperació d’Hispània i la restauració d’un ens nacional preexistent. [6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional d’un destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. L’afany de singularització, d’aïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte d’immigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura d’asèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar l’anàlisi de l’expansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis d’abast general.