Marta Povo Audenis - Mes enlla de l'emoció

Per exemple, si veiem o parlem amb una persona amb un trastorn psicòtic, i just està enmig d’una crisi dient paraules incoherents, el més fàcil és pensar que “allò” no té res a veure amb mi. Ens diem per dins que no pot ser que aquest psicòtic em faci de mirall d’alguna cosa que també està dins meu, i pensem alguna cosa així com ara “jo no soc psicòtica!”. Si aquest personatge està trencat per dins, si és contradictori o ambivalent, vivint dues realitats al mateix temps..., segur que no reflecteix una mica de nosaltres? No ens ha passat mai que el nostre cor ens ha dit una cosa, però la nostra raó ens ha dit exactament el contrari? Mai no som contradictoris? El mirall ens mostra un cert grau de contradicció o trencament intern nostre, encara que no es manifesti de la mateixa manera, això estar clar. De fet, només ens reflecteix “el títol” del tema pendent, no la pel·lícula sencera.

Una altra cosa és com lho expressa el pacient, i quin grau de psicosi o problema té; però el que és segur és que una mica de la seva divisió interior també està en nosaltres. Si no fos així, no es trobaria al davant, ni tan sols ens hauríem creuat en el camí. La completa coherència és molt difícil d’assumir en cada acte, paraula o pensament que tinguem, així que tots tenim contradiccions; i és interessant reconèixer-les també. En aquest cas, la xarxa o la intel·ligència de l’univers (abans s’anomenava Déu…) ens posa per davant un mirall per poder veure el nostre aspecte contradictori, ambivalent o potser també psicòtic.

Un altre exemple: ens creuem, veiem o parlem amb algú molt informal, molt bohemi, molt lliurepensador, molt desaferrat… Possiblement ens està reflectint (encara que ell no ho sàpiga, naturalment) el nostre propi excés de formalisme, la nostra inclinació a les lleis preestablertes, la nostra falta de criteri propi, les nostres pors o la nostra falta de naturalitat i espontaneïtat. Però en aquest encreuament de camí, nosaltres també li estem reflectint a ell una falta d’ordre en el seu procés, falta d’estabilitat, d’estructura o de formalisme que tal vegada li faci falta a la seva vida bohèmia, i ell ara necessita veure-ho reflectit en nosaltres; per això us vau creuar.

Només es tracta de tenir en compte aquest fenomen del reflex en tot moment, de saber emprar aquest mecanisme psicosocial, aquesta trama, aquesta gran xarxa d’interconnexió, una trama energètica i anímica que té moltes funcions. Una de les funcions més importants d’aquesta xarxa de connexió unificadora és la d’ajudar-nos a créixer, de possibilitar conèixer-nos, educar-nos, ja que ajuda a transformar-nos en millors persones, a transcendir-nos a nosaltres mateixos. Som miralls. Però no ho sabem. O potser sí que ho sabem, perquè ho hem llegit mil vegades, però és un concepte que tal vegada està en forma de teoria i no el practiquem a consciència.

Suggereixo que observem, i ens entrenem a emprar, aquest fenomen natural amb més finor, amb més assiduïtat, amb més humilitat, amb més coherència i profit. El fenomen és concretament observar què és el que nosaltres reflectim als altres, i què és el que els altres reflecteixen de nosaltres. Per finalitzar aquest tema, recordem les delicioses paraules d’Edith Wharton: “Hi ha dues maneres de difondre la llum… ser tu el llum que l’emet, o ser el mirall que la reflecteix”.

Ego i ànima

L’ésser humà és molt complex, ho sabem, perquè més enllà del cos visible està compost simultàniament de dues grans realitats evidents: la nostra essència i la nostra personalitat. Prefereixo dir personalitat que ego, per la càrrega negativa que té aquesta paraula (que popularment sempre s’associa a egoisme). I també trio i prefereixo denominar l’ànima o l’esperit com la nostra essència. Però definim en poques paraules aquests dos conceptes dels quals tant s’ha escrit: l’essència és la força innata en l’home i la personalitat és tot allò adquirit.

La personalitat pot ser modificada, pot anar canviant amb el temps, sempre està subjecta al pas del temps, la cultura i les circumstàncies. L’essència és infinita i intrínseca, no es pot canviar o modelar tan fàcilment com la personalitat egoica. Aquestes dues realitats existencials, ego i ànima, conviuen en nosaltres durant tota la vida, des del primer fins a l’últim dia i totes dues realitats habiten en el cos. Aquest pack sencer és la nostra “petjada” i la nostra presència en el món.

Quan parlem d’essència (alguns prefereixen anomenar-ho “consciència’) també ens referim als valors innats, al potencial, al to natural, freqüència o camp energètic de cadascun. Per exemple, algú que per naturalesa té una facultat artística concreta o una gran oïda musical, o una facilitat per parlar moltes llengües, o una clara capacitat d’escoltar, de comunicar i empatitzar, o una gran capacitat de càlcul i abstracció, o una gran agilitat en balls o esports… Tot això són coses que procedeixen de la nostra essència, són qualitats innates, facultats naturals, fortaleses, potencials de base, sempre és alguna cosa que ens surt només, que ens surt fàcil, alguna cosa que és natural en cadascun. En realitat amb aquests exemples rememoro les múltiples intel·ligències, un concepte de neurociència del qual parlarem àmpliament en un capítol posterior.

Per contra, la nostra personalitat en realitat es podria definir com tot l’après, encara que molt sovint sigui après o adquirit inconscientment, o per pura imitació. La nostra personalitat és un cúmul d’aprenentatges i influències rebudes, són els nostres gustos i aversions, són hàbits i mimesis, són les etiquetes i les creences, és tot el que hem anat adquirint des que vam néixer. No és realment el nostre color o to innat, és tan sol una pintura superficial, un vernís tenyit de mil influències (pares, escoles, país, idees, creences, contagis culturals i socials...) adquirides gradualment des del naixement o fins i tot des de l’etapa prenatal.

El més interessant a observar, segons el meu parer, és que la personalitat és més educable que l’ànima. De fet, són modelables els dos aspectes del nostre ésser, essència i personalitat; però un depèn de l’altre. La personalitat, aquest personatge que procedeix de tot l’après, és susceptible de continuar aprenent coses, de renovar-se i reciclar-se, amb la finalitat de corregir mals hàbits, aversions, patrons malaltissos, etc. Podem anar modelant la nostra personalitat, especialment per estar més saludables psico-energèticament, per a sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos, per ser més coherents amb la nostra essència, amb la nostra divinitat. Això per descomptat requereix un gran treball d’autoconeixement, un discerniment clar de tot el que “no volem ser” i requereix sobretot una determinada voluntat de canvi.

En anar modelant la nostra personalitat, al mateix temps que anem modificant el nostre ego o personatge, anem adquirint més qualitats o potencialitats, tal vegada més bondat, lucidesa, amorositat; i tot això és exactament el que després perviu i s’instal·la en la nostra essència. És a dir, en educar la nostra personalitat, de forma natural eduquem i transformem a la nostra ànima o essència espiritual, l’amplifiquem, l’expandim, li donem més valors, més qualitat. Educar, modelar i transformar l’ego, és l’únic mitjà pel qual amplifiquem els valors i la qualitat de la nostra ànima. L’ego i el cos són vehicles, són realitats passatgeres per poder modelar l’ànima i expandir la seva llum.

Tan mateix, per a reeducar la nostra personalitat en aspectes més positius o menys malaltissos, és molt necessari reconèixer i atendre a cadascuna de les emocions que ens provoquen aquest “canvi”. Conèixer-se a si mateix va ser un dels principis de base de l’antiga psicologia. No podem ignorar o reprimir les nostres emocions; són completament necessàries i molt útils, tan útil com ho és el raciocini. Recordem que e-moció significa moviment, canvis, passos, no estancar-se, avançar. Canvi és renovació i transformació. Res canvia sense moviment o desplaçament.