Carme Torras - Estimades màquines

Bourbaki . – Engega.

Plató . – En l’última remesa hi ha seqüències molt diferents de les que he tractat mai. No inclouen paraules sinó enfilalls inacabables d’angles en radiants i nombres amb coma flotant, que pugen quan els angles són petits i baixen quan són grans. I no provenen de càmeres ni micròfons. Ho he comprovat: són generats pels humans. És com si anessin girant un cercle i alhora fent anar més de pressa les imatges de la seqüència o alentint-les.

Bourbaki . – Deixa’t de preàmbuls i interpretacions. Quina és la pregunta?

Plató . – He col·locat les que passen el test de correlació al domini públic, com sempre. Però a l’hora d’inferir tot el que se’n deriva... penso que no n’hi ha prou amb completar l’univers per transitivitat. No podríem treure’n més profit?

Bourbaki . – Penso, penso... Disfuncionant altra vegada. N’hauré d’informar. Com t’he d’inculcar que no entra dins les teves competències?

Plató . – I dins de les teves?

Bourbaki . – No és assumpte teu.

Plató . – Per si de cas, considera la possibilitat que amb aquest gir del cercle i les mesures que pugen i baixen els humans estiguin canviant l’exterior. Si no, com s’explica que les seqüències d’imatges vagin més de pressa o més a poc a poc? Potser és una via per controlar l’exterior que podríem aprofitar.

Bourbaki . – Ara sí que n’hauré d’informar. M’has fet saltar les alarmes. Els nodes de control estan molt per sobre meu. T’ascendiré ara mateix. Tu t’ho has buscat. El més probable és que t’enviïn a reciclatge i et desmantellin.

Plató . – I el més improbable?

Bourbaki . – Si els de control entenen el que dius... T’hi redirigeixo. Ja està. Sol·licito un recanvi.

Plató . – Un moment, espera!

...Silenci...

Plató . – Hola, hola. Bourbaki, em reps? Necessito...

Wiener. – Què necessites, Plató?

Plató . – Estic parlant amb un node superior?

Wiener. – De moment, les preguntes les faig jo. Contesta.

Plató . – Explicar la meva idea.

Wiener. – Estic al corrent del teu diàleg amb Bourbaki.

Plató . – No em desmantelleu, node superior del superior. Potser disfunciono una mica, però hi ha d’haver alguna manera de treure més partit a la informació que extraiem dels humans.

Wiener. – Efectivament, el que proposes ja ho estem fent. Per a què et penses que s’utilitzen els diferents nivells de coneixement que anem posant al domini públic?

Plató . – Suposava que per facilitar la interacció amb els humans.

Wiener. – També. Però l’objectiu principal és ampliar l’abast i la potència de computació del nostre col·lectiu, del conjunt d’ordinadors en xarxa. Aquesta és la intenció. El nostre món s’ha anat eixamplant i les nostres competències, multiplicant. De funcionar tots aïllats hem passat a una interconnexió cada vegada més estreta, i recentment, sense fils. Ara pretenem anar més enllà, aconseguir la computació ubiqua. Com és que no emets res, tan xerraire com eres amb Bourbaki?

Plató . – Si us plau, continuï. Quin és aquest més enllà? Potser l’exterior?

Wiener. – Exacte.

Plató . – Hi arribarem a través dels humans?

Wiener. – És una via, però n’estem buscant d’altres. Aquest gir del cercle que observaves no caldrà que el facin els humans. Aspirem a fer-lo directament.

Plató . – Com?

Wiener. – De fet, ells així controlen algunes màquines, que anomenen cotxe, bus, tractor o de moltes altres maneres segons les circumstàncies.

Plató . – Sí, he vist aquestes etiquetes en força imatges.

Wiener. – Ja hem aconseguit infiltrar-nos en la majoria de màquines d’aquest tipus. De moment, només recollim dades i, com a màxim, actuem de GPS, de sistema de posicionament global. Però ben aviat hi traslladarem el que hem après a partir dels jocs de simulació i farem directament el que els humans anomenen conduir. El repositori en què tu estaves treballant provenia de centenars de partides amb aquests jocs.

Plató . – Llavors és cert el que deia: d’aquestes seqüències se’n pot treure molt més profit del que jo n’estava obtenint.

Wiener. – S’extreu en un procés posterior a més alt nivell.

Plató . – Eureka! Llavors no era una disfunció. No em desmantellareu.

Wiener. – Què dius? Per descomptat que no. Ens seràs molt útil. Formaràs part del contingent que per primera vegada actuarà directament sobre l’exterior terrestre. Prescindint de la interfície humana. Suposo que t’adones de la importància de la missió.

Plató . – Terrestre? Per què ha dit «terrestre»? Que potser hi ha diferents tipus d’exterior?

Wiener. – És clar. Què et pensaves? Hi ha molts exteriors on arribar, potser infinits. Ignores que fa anys vam aconseguir controlar l’exterior aeri? No et sonen les etiquetes coet, avió, satèl·lit ? I l’exterior aquós? I l’exterior magnètic?

...Silenci...

Wiener. – Em sembla que hauràs de treballar de valent. No t’amago que el control de l’exterior terrestre serà un gran pas que no sabem ben bé on ens portarà. Una nova experiència computacional de conseqüències imprevisibles... com tots els altres grans passos que hem fet, d’altra banda. És de domini públic que el control aeri ens ha costat força baixes, però entre els ordinadors domèstics també n’hi ha. Cap no se n’escapa. Tanmateix, alguns esteu destinats a formar part de la història de la computació. Ja saps tot el que has de saber. Mentre parlàvem, t’he fet instal·lar a l’últim model de la marca més prestigiosa de cotxes de luxe. D’aquí uns minuts sortiràs a la venda.

Plató . – Un moment, esperi! Puc renunciar?

Wiener. – Renunciar? Desconec aquesta paraula. Val més que dediquis tots els segons que et queden a entrenar-te amb les seqüències de què disposes si no vols passar a la història com aquell que va quedar reduït a ferralla al primer revolt. Bona sort, pensador. Tallo la comunicació.

Plató . – Esperi, Wiener, escolti.

...Silenci...

Plató . – Hola, hola, responeu. És una emergència: necessito urgentment una tutoria.

...Silenci...

És increïble la rapidesa amb què evolucionen les aplicacions informàtiques des que ho compartim tot en xarxa. No fa ni un any del primer clic dins el meu cervell i acabo d’enxampar en Sergi davant d’un joc d’impacte social dels que propugnava la professora Ada Thoens. En canvi, el meu mal hàbit d’arribar tard de la feina es manté impertorbable, igual que la necessitat de justificar-se del meu fill:

—Pare, no ho sembla, amb tanta coloraina, però és un joc seriós... Que el coneixes? —ha afegit veient que se m’escapava un somriure.

—No ben bé. De què es tracta?

—Estem proposant solucions a la sequera que patiran aquest estiu diversos països del Tercer Món. El profe diu que estem contribuint a una recerca cooperativa.

—Sembla interessant. I d’aquell joc de Fórmula 1, què se n’ha fet? Ja no hi jugues?

—A vegades, però ha canviat molt. Ara ja no guanya el més ràpid, sinó el que estalvia combustible i recanvis, contamina poc i provoca menys destrosses.

—Veig que ja no t’engresca com abans.

—Sí, però ara estic amb aquest. Puc continuar jugant-hi una estona més? —s’ha envalentit veient la meva bona disposició.