Carme Torras - Estimades màquines

L’avi Damià obre una boca de pam i la cara de babau no li marxa fins que baixen a l’andana i veu el nou vehicle. Enlluernat pel taronja llampant de la carrosseria, acluca una mica els ulls, contraient un grapat de músculs de la cara i el coll. Fins la mà se n’hi va al front, a tall de visera, com intentant parar el cop. Però no diu res: no té ganes de fer-se el vell evocant la calidesa de la fusta de sempre.

Després de pujar i seure còmodament, tot recordant entre la burla i l’enyor la rigidesa dels antics bancs, llegeixen a la pantalleta «ALT = 372 m»,entre moltes altres dades. Durant tot el trajecte, en Marc no para de pitjar botons i de mostrar-li ara la trajectòria que segueixen, adés l’orientació respecte els punts cardinals o l’evolució de la velocitat. En arribar a baix, prem un darrer botó i la pantalleta mostra «ALT = 208 m». El càlcul del GPS s’acosta més, doncs, a la informació subministrada per l’empresa que no pas a la seva estimació. Llàstima!

De tornada cap a la residència, en Marc li fa saber que el GPS és un regal per a ell, que li agradaria que en les seves passejades l’utilitzés per cartografiar els racons que ells fa temps sovintejaven: el pont de la carretera de les Aigües sobre el funi, la font de l’Espinagosa, el pla de la Immaculada... i sobretot, remarca, el farà feliç si li escriu comunicant-li totes les descobertes que vagi fent.

L’avi Damià sí que n’està, de feliç.

Ho està en anar-se’n al llit i en despertar-se l’endemà al matí: té feina, ja cal que s’afanyi, n’ha de rendir comptes a en... De cop, el pensament li fa una giragonsa empipadora: I si tot fos...? De seguida s’alça i, fent tentines, arriba a la cadira on va deixar la roba anit. S’asseu sense miraments damunt dels pantalons mentre que, amb molta cura, abaixa una mà tremolosa fins a endinsar-la a la butxaca de l’americana. El contacte, dur i fred, amb una carcassa de plàstic li produeix una escalfor sobtada al pit, que puja, creix, s’escampa i, en un no res, li acoloreix les galtes i li omple els ulls de vida.

Desconstrucció d’una frase de Ramon Margalef, en homenatge .

Havia vist centenars, potser milers de persones absortes davant la pantalla d’un joc d’ordinador: alumnes a les aules d’estudi de la facultat, jubilats a les biblioteques públiques, nens rebecs a les festes infantils, fins i tot professors del departament jugant d’amagat; però, per estrany que pugui semblar, no va ser fins aquell dia a l’habitació del meu fill que hi vaig parar atenció. Puc assenyalar el moment exacte en què es va produir el clic dins el meu cervell. No vull dir que se’m despertessin les ganes de jugar. Mai no m’han interessat aquests divertiments i menys si són sovintejats per tanta gent. Els considerava una pèrdua de temps, una nova pastura per engrandir el ramat dels ludòpates, una plaga i prou.

M’equivocava.

Recordo amb tot detall el que va passar aquell vespre, el sentiment de culpa que m’aclaparava en entrar a casa, perquè, un cop més, se m’havia fet tardíssim a la feina i temia no sols l’esbroncada que de ben segur em clavaria la Mònica, sinó sobretot que trobaria els nens dormint. Un altre dia sense haver pogut fer-los ni un petó de bona nit. Vaig anar de dret a l’habitació d’en Sergi i em vaig aturar de cop en veure-hi claror: la de la pantalla. Quan es va adonar que era al llindar de la porta i abans que jo obrís la boca, va començar a justificar-se:

—Pare, és un joc educatiu... Ens l’han recomanat a l’insti.

—Sí? —La mala consciència em va fer asseure’m al seu costat: el meu fill havia començat l’institut i jo amb prou feines me n’havia assabentat.— A veure, ensenya-me’l.

—Ara?

En Sergi va fer una de les seves cares impossibles: eufòric que no el renyés i volgués estar per ell, i alhora contrariat, perquè es trobava a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—És clar que no; veuràs que ràpid que soc!

Anaven apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, mentre en Sergi escrivia paraules a tot drap. Cada cop que un gong assenyalava el canvi d’imatge, s’actualitzava el marcador. El temps restant era indicat per un cronòmetre: vint-i-un segons, vint, dinou... Em feia la sensació que em posava més nerviós jo que no pas ell, que continuava teclejant infinitament més de pressa que quan feia els deures. Vuit, set, sis... El marcador mostrava no sé quants milers de punts en el moment en què el temps es va exhaurir, la pantalla va canviar bruscament i va aparèixer el rànquing de puntuacions.

—Veus, pare? Vaig tercer.

—ROBoig és el teu nick ? —em va envanir que hagués fet aquest enginyós joc de paraules amb el nostre cognom.

—Sí, t’agrada? En Xavi és l’Astroboy, només em guanya per cinquanta punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de natus. Diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres coses?

—Ui... —En Sergi va fer una ganyota dubtant si confessar-ho o no.— Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, però no sé què passa que a vegades el joc s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —va riure—, però estava al mateix web que l’altre, i dona més punts.

—Per què els vols, tants punts?

—Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... —fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.

—No sabia que els cotxes t’emocionessin tant. I deies que el programa a vegades s’equivoca?

—Sí, és flipant. Algun cop que jo sabia segur quin model de cotxe era, el joc no me l’ha acceptat. I el pitjor és que si, per provar, n’he teclejat un altre, més d’una vegada ha colat .

—I amb el joc de naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En el de natus no hi ha una única resposta correcta. Moltes etiquetes descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—A mi què m’expliques! Ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en jocs —vaig respondre amb desdeny.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix.

Va ser en aquell precís instant que es va produir el clic dins el meu cervell. Mai m’havia parat a pensar que els jocs poguessin tenir un rerefons més enllà de l’entreteniment. Tret dels jocs educatius, és clar, però en aquests les solucions no depenen de les coincidències entre els jugadors. «O sí?», vaig dubtar. Potser era certa la llegenda urbana que els mestres ja no corregeixen els treballs dels alumnes basant-se en un coneixement deduït per demostració o experimentació, sinó que prenen com a certa la resposta més freqüent. Si això és el que s’entén per democratitzar el coneixement, anem llestos. I vehicular-ho a través del joc ja és la perversió... Tan abstret estava amb aquests pensaments que no vaig sentir el que el meu fill em demanava fins que em va estirar la màniga:

—Va, pare, sisplau... —implorava—, deixa’m fer una altra partida.

—Una més i prou —vaig concedir, mentre mentalment prenia nota de l’adreça web que apareixia al navegador: www.gwap.com .